Passejant aquests
dies per la Vila Olímpica per cobrir les hores mortes impossibles d’emplenar,
un s’entristeix en front de una vila morta sense atletes, on totes les llums
estan tancades i les portes flanquejades. Un s’adona que acaba de viure una
setmana màgica que no repetiràs.
L’experiència olímpica
és impressionant, colpidora, canviadora.
No sé, si tal i com volen les autoritat britàniques tal esdeveniment canviarà una
generació, però els Jocs Olímpics traspuen grans anhelades d’esperança. Ja no
només perquè és dels pocs esdeveniments internacionals on els països africans,
com Uganda, tenen veu i són tractats de tu a tu, sinó perquè és l’única
institució del món on hi ha encontre entre tots els estats de forma pacífica i
harmònica, com si l’estat de pau entre les nacions fos el natural. Igualment
darrera les grans històries personals de superació i esforç de milers de persones
a la vila veus imatges que inviten a l’esperança, una encaixada de mans entre
un coreà del nord i un coreà del sud, un cubà i un nord-americà compartint un cafè,
part de l’equip israelià compartint taula amb diferents països àrabs involuntàriament
sense que hi hagi cap mena de problema.
Un tradició
olímpica que ja fa anys que se segueix i que no ha estat ventilada per la
premsa és l’entrega de pins. Quan un atleta arriba a la vila olímpica tan la
federació del esport que faci, com el seu comitè olímpic li donen un grapat de
pins minúsculs amb els emblemes de la federació o comitè. L’objectiu d’aquests
pins és que els atletes els entreguin a totes aquelles persones, atletes o no,
que d’una forma u altre els hi causin simpatia. És xocant, si més no, veure com
al final de les Olimpíades tots els atletes porten la cinta en que porten la
seva acreditació plena de pins de diferents països, Qatar, Cuba, Coreas, Rusia,
USA, Spain, Lesotho... independentment del tipus de règim i cultura que siguin,
fruit d’una visió entre atletes com a persones, i no com a instruments
polítics...
...l’esperança és
l’últim que es perd, no?
--> escoltant, Ludovico Einaudi- Divenire
No hay comentarios:
Publicar un comentario