viernes, 22 de noviembre de 2013

Quan anar a missa és de burros

L’altre dia vaig entrar a una església catòlica que hi ha al costat del meu pis, era dimarts, estava tot fosc excepte una petita capella al fons a mà esquerra. L’Andy Warhol ja podia dir que les esglésies catòliques tenen quelcom que les fa més belles que qualsevol lloc sagrat; no obstant les capelles del fons a mà esquerra en general solen ser força lletges. I dic lletges com podria dir sòbries, seques o bàsiques. Vaig entrar i vaig veure que celebraven missa. M’hi vaig quedar, ¡vés, sóc catòlic i no hi perdia res!
El panorama d’aquesta capella em va deprimir en un primer moment i em confirmava mals auguris: d’aquí 40 anys ja no quedarem cristians. Erem vuit, un sacerdot jove d’origen indi que predicava la missa amb un català més que forçat; una parella de gent molt i molt gran dels que encara mantenen una mirada tendre quan es miren, un home consumit pel temps de barba descuidada amb espardenyes i un respirar difícil que repicava per les parets de tota la capella; una dona que a jutjar pel vestit era d’origen sud-peninsular de més de 60 anys de cara cansada, un home que gastava una quarantena i que vestia americana i corbata de forma poc harmònica, i un grupet de avies repartides per la capella que lideraven els cants espirituals amb aquell agut tan característic de les dones grans.


Franciscos a part, sovint ens queixem de la pèrdua de les arrels de l’Església. Crec que és precisament en aquestes esglésies de poble i petits temples de les ciutats on a dia d’avui trobem de nou aquell esperit d’Església primitiva que alguns enyoren, on l’avi abandonat pels seus fills, l’empresari neguitós, l’immigrant desubicat i temorós busquen esperança de nou amb el mateix Jesús de fa 2000 anys que es dirigeix a ells amb paraules d’amor, esperança i vida eterna. Sovint enyorem aquells temps on les esglésies estaven plenes tots els diumenges i on la fe era cita obligatòria de caps de setmana com el partit de futbol dels nens, la visita als avis i la compra del pa a fleca. Però particularment prefereixo aquest camí on tornem a ser església amb una base de desemparats, que l’Església d’aparença dels últims segles. Anem pel bon camí.       

-> Escoltant Funeral de Band of Horses

No hay comentarios: