Europa continua anant al compàs, amb cert retard peninsular, però al
compàs. I la política no és una excepció. I en aquest sentit pensava en els
diferents terratrèmols polítics a Europa dels últims 3 anys. Resumint Podemos,
UKIP, Front National, Movimento 5 Stella, l’apogeu independentista a Catalunya
i Syrza.
No pretenc amb aquest article fer una
comparativa entre polítiques d’extrema dreta i l’independentisme –Déu me’n
lliuri-, sinó intentar donar alguna llum sobre el que ha passat per a què
opcions polítiques que fins fa 5 anys es veien com extremistes ara siguin
compartides per una gran part de la població mitjana. És clar que entre Syrza,
els grillini italians, el Front National, UKIP i ERC hi ha moltes diferències
tan estètiques, com de fons. Tanmateix, són forces que han passat de tenir un
paper anecdòtic a ser determinants i amb un cert paral·lelisme metodològic.
És cert, que els partits tradicionals han adobat
per si sols un terreny fèrtil perquè sortin alternatives polítiques tan
deixant estructures històriques orfes d’ideologia, com oblidant l’òptica del bé
comú.
Pensava per entendre aquesta realitat amb
la visió del votant d’aquests partits i moviments. En tots els casos sorprèn
que en molts el votant mitjà forma part de la classe mitjana, mitjana- baixa,
però sobretot que en general el votant mitjà d’aquestes forces ja no és un
antisistema. Pensava amb el forner grec, la caixera anglesa, el torner fresador
francès, el mestre català i fins i tot el farmacèutic italià que ho passa
malament i no sap per què. El ciutadà que ha pagat els seus impostos
religiosament, que ha portat els seus fills al col·legi i a la universitat i
que en general ha seguit les normes de l’establishment i sufreix i no sap per què.
I d’aquí la frustració ¿Què he fet malament?- pensa.
En resposta això, les noves formes
polítiques que sorgeixen tenen diversos punts en comú. En primer lloc no han de
carregar amb la llosa de la
culpabilitat del sofriment, ni del desgast del poder. Saba nova. En segon lloc,
i conseqüència de la primera, la legitimitat del que sent que té dret a
provar-ho i l’atreviment de noves propostes. Les propostes d’aquests grups
tenen una estructura comú. En primer lloc són conscients que es dirigeixen a un
votant que ho està passant malament, està frustrat, que vol una solució ràpida
i que evidentment no vol sentir-se culpable. I això és exactament el que li
donen. A França el Front Nacional li diu al francès mitjà de Perpinyà i
Marsella que és injust que ho passi malament, “tú ho has fet tot bé, tranquil
això no és culpa teva”, i culpabilitzen els immigrants que han tret treballs,
han robat i que han acaparat les ajudes, els i diuen “fem-los fora i
tornaràs a tenir calerons a la butxaca i harmonia en el viure”. A Grècia,
Itàlia i Espanya amb els diferents caràcters i retòrica de cada país els
respectius partits li diuen al votant, ep,
tranqui, si ens carreguem al polític i al banquer tu tornaràs a estar bé,
que és el que et mereixes. I en certa forma a Catalunya els partits que s’han
beneficiat de l’independentisme –ERC, la CUP i l’ANC- prometen una sortida
ràpida de la crisis -institucional, nacional, econòmica i cultural - senyalant
com a principal problema, que no l’únic, Espanya.
En el fons el discurs es construeix al
voltant d’una canalització de la frustració en pro d’una solució fàcil i
violenta –genèricament parlant- alliberant de culpa al ciutadà mitjà de la
situació actual i prometent un futur millor molt a l’abast i ràpidament. És
cert que molts, no tots, tenen un gran component de veritat, però aquest fet no
treu que la canalització de la frustració, la creació de bàndols i culpables i/o
les altes expectatives em provoquin un cert neguit sobre l’avenir. I amb aquest
neguit que comparteixo sobre grisos paral·lelismes europeus sobre els quals
en molts casos no m’atreveixo a plantejar solucions concretes - perquè no les
tinc -, m’acomiado i invito a una petita reflexió. --> Y sin embargo - Joaquín Sabina
