Toni Cantó, Willy
Toledo, Carmen Machí i molts altres actors tenen en comú des de fa uns anys la
redacció de manifestos o declaracions públiques davant de qualsevol fet polític
de transcendència amb l’agravant d’autoproclamar-se
intel·lectuals.
No tinc rés contra que aquesta gent tingui idees pròpies, igual que crec que un professor
de geografia pot ser comunista o un peixater ser liberal. El que fa irritable
de les declaracions de tals subjectes és que per la seva condició d’artista l’única
aptitud reconeguda que tenen és representar sentiments de personatges ficticis per
la televisió o sobre un escenari. Aptitud molt respectable i molt necessària
pel desenvolupament cultural de la nostre societat, igual que l’activitat del
escombriaire és necessària per la bona higiene de la ciutat, però insuficient
per donar receptes universals des de la poltrona de la veritat absoluta mentre
es mira per sobre del ombro a la resta de la ciutadania.
Considero que quan
un fantàstic actor invita a tota una autoritat acadèmica mundial de la
microeconomia, com Mas-Colell, a tornar a repassar uns quants conceptes a la
universitat; o quan un altre s’atreveix a dir que aquí a Catalunya ens inventem
la independència per tapar les retallades mentre la gent es mor de càncer ja es
desacrediten ells mateixos. És per això
que si els intel·lectuals del segle XXI són aquest grupillo d’actors i la regeneració de la societat democràtica ha de
venir amb forma d’un dels sectors més subvencionats de l’estat, #nonembé.
--> A Soap Boax Opera- Supertramp
