Autojustificar-me, jo?

L’home del segle vint té múltiples etiquetes, jo no sé si posar-n'hi una de nova perquè pot ser la que li vull posar es pròpia de totes les facetes de la història, però el que està clar que partint de la seva teòrica racionalitat de l’home aquest també és un ésser autojustificatori.

La autojustificació és un element tan important a la nostre vida que ha condicionat part del progrés i l’avenç en molts aspectes, des de la necessitat de Freud per justificar davant del món que era un cremat, passant per la justificació filosòfica de Sartre del seu comportament com una forma d’enfrontar-se a una vida sense sentit, les quatre grans cròniques medievals dels nostres monàrques o Sant Agustí amb Confessions.

La nostre vida està rodejada de tal autojustificació. Ens justifiquem els nostres fracassos amorosos, el fracàs professional, el perquè de la nostre pèssima actitud davant les injustícies socials, la nostre indiferència davant el patiment de qui estimem, etc. Però, per què? Suposo, que partint de la inseguretat de l’home i la necessitat d’un sanejament mental necessitem aquest exercici de trobar un ordre aparentment racional als nostres actes, encara que molts cops més que un sanejament és una xapusa.

Les autojustificacions tenen un punt molt curiós en el fons, els únics que ens les hem de creure som els propis autors d’aquestes. Per tant, les autojustificacions les fem per justificar davant dels altres els nostres actes o experiències, tot i que sabem que molts cops no se les creuran perquè els únics i autèntics interessats amb aquesta autojustificació, per viure tranquil•lament amb la nostre consciència, som nosaltres.

Sóc conscient que normalment dic quelcom que crec recte al final, per dir que no n’hi ha per tan, però és que em plantejo que no hagi escrit aquest article per autojustificar-me a mi mateix sobre quelcom. El problema, però cau en que sovint em plantejo que no usem aquests mecanismes per justificar grans errors i evitar afrontar-los, serà això...

Ànim!

La desidolatració dels partits

Davant la passivitat democràtica per part de la ciutadania trobem tres perfils més o menys clars.

Els primers serien els que no voten, que no voten ni en blanc. Dintre aquest grup hi ha dos divisions: uns serien els que estan obcecats amb temes importantíssims com els neons del seu cotxe, tan importants que no saben ni qui governa el país; els altre són aquells que opinen que els polítics són tots iguals, que tots governen per els diners i tot el serial de tòpics en ocasions certs, aquest grupet admet moltes sensibilitats des de hippys i antisistemes fins a franquistes reprimits passant per filòsofs callejeros que no tenen l’ESO.
El segon perfil és un grup reduït, que l’únic que sap és que té unes idees clares que no s’emmarquen dins un monotemisme i que coincideixen amb tots els partits amb algun tema i amb tots discrepen d’uns quants altres. Aquesta gent sol gaudir sempre dels seus drets democràtics tot i que moltes vegades ho facin amb el nas tapat o el seu vot sigui amb blanc. Són en alguns cops, no sempre, part d’aquella massa indecisa que es llegeix tots els programes polítics, els contrasta amb la realitat dels partits i vota havent pensat amb consciència allò millor pel país, en ves de basar el seu vot amb fets i eslògans concrets.
La últim perfil el qual vull analitzar a fons és aquell representat per aquella gent que des del seu primer vot fins l’últim aniran cap al mateix partit independentment del que digui o passi. Permeteu-me lectors que canvi de paràgraf, però és que vull analitzar bastament aquest grup.

Perfil de la gent d’aquest grup? Tan homes, com dones, tan de dretes, com d’esquerra, tan grans, com joves. Aquesta gent sempre va a votar i sempre vota el mateix partit, el de tota la vida, com si no hi hagués cap més opció. És un perfil de gent que no té en molts casos idees, les seves idees es basen en el que diu el partit o s’autoenganyen dient-se a sí mateixos que el seu partit, el de tota la vida, és l’únic que defensa els seus limitats ideals. En la majoria casos aquesta gent vota tals partits per herència, és a dir, li toca votar tal partit perquè els seus pares i avis ja el votaven cosa que el fa bo i recio. Per cert, és destacable saber que aquesta gent en la seva majoria no són ni militants del partit cosa que ens mostra la seva autèntica dimensió.

Jo realment creia que no existia aquest grup, però aquest any l’he descobert. Com ja he dit no és homogeni, i és per això que depenent del partit trobem aquest tipus de persones amb un lloc o en un altre amb més facilitat. Per exemple PNV, PP i CIU són partits que són votats en les zones interiors i rurals del territori en ocasions com ja he dit com si fos l’únic partit existent- no com els verds que només volen coses rares i tocar els collons.

El problema d’aquest grup, en el qual no ens enganyem, un cop o altre tothom hi ha entrat cada u amb el seu partit, és que prioritza el partit per sobre el país i per pur sanejament democràtic això no ho podem permetre. M’explicaré, la gent idolatradora de partits que estan a la oposició són aquells que s’alegren quan surten les altes dades d’atur, grans desastres al país o veure el nefast resultat de lleis del partit governant perquè això dona més possibilitats de guanyar al partit recte. Alguns aquesta actitud la troben normal, poder sí, però lògica i racional no ho és.

Igualment un problema que em fa por és la importància de les sigles per sobre les idees. Ens em trobat en moltes ocasions gent que a canviat de idea sobre temes paral·lelament al partit al qual vota com si aquests tinguessin la superioritat moral i intel·lectual per fer-los canvia. És trist que trobem aquest fenomen en el segle XXI on es dona tanta importància a la individualitat, al pensament lliure i tothom sap llegir i escriure; i culpable d’això en part és aquesta sacralització dels partits.

Podria continua estona i estona explicant vicis i exemples d’aquesta divinització de partits però crec que més o menys ja m’he fet entendre. Tranquils, això com tot té antibiòtic. Jo, d’antibiòtics, no n’he sabut mai molt (sóc el típic que s’empassa les pastilles efervescents), però voldria animar als que creuen que tenen símptomes d’estar en el grup amb qüestió que llegeixin premsa de tots els colors, algun llibre, que mirin la política fredament i des de la distància, que tinguin un esperit crític (que no catastrofista, ni negatiu) amb tot i crec que se’n sortiran. Si idolatreu un partit de dalt a baix ni ho reconeixereu, ni voldreu solució per lo que no em cansaré a donar-vos cap possible remei.

Ja per acabar, dir que el perill d’això és la pèrdua de democràcia (poder per poble) progressiva que això suposa en front d’una partitocracia (poder pels partits) cada dia més forta que veiem a través de la força dels partits en la ment la gent que vota, la pèrdua d’idees, les llistes jerarqueritzades i tancades... Però en fi, (que diu en Goy) tranquils, ens en sortirem com sempre, és una cosa que tenim l’espècie humana.