Fa ja entre 80 i 70 anys en un territori democràtic amb una forta crisis hi havia un país que es deia Itàlia. Els italians feien eleccions com nosaltres per decidir els seus líders els quals molts eren decebedors. I així mateix els italians com nosaltres s’indignaven i es preguntaven que havien fet ells per sofrir una crisis més dura que la nostra. El panorama en general era decebedor.
Un dia un grup d’italians joves, rebels i inconformistes amb uns looks provocatius per l’època, amb unes idees noves procedents majoritàriament de filòsofs majoritàriament alemanys van decidir que ja estaven farts. Es van indignar. Conscients que els partits tradicionals i les institucions democràtiques tradicionals ja no servien per solucionar els seus problemes i que probablement ells mateixos havien provocat la crisis van decidir crear. Van decidir reunir-se amb els mètodes d’aquella època, i tot i no ser la força majoritària italiana, van decidir tirar cap a Roma per queixar-se sobre el que ells creien que era una situació caduca i insostenible. Ells deien que tot i l’existència d’un autèntic sufragi universal i un sistema parlamentari allò no era democràcia ja que segons ells no es veia l’autèntic parer del poble. Més tard van atacar parlamentaris, les forces escollides democràticament i van dir que el parlament no era legítim marcant els que eren contraris a ells. Els companys italians per distingir-se van vestir-se de negre, es van unir sota una imatge de massa incontrolable i van comença un moviment popular que es va dir la marxa sobre Roma...
Pd/ Sincerament, com m’agrada la democràcia!
