Impressions Olímpiques III: Faith Center

Estic treballant, i per segona vegada em topo amb en Litus Ballvé, un dels més coneguts jugadors de hockey de la selecció espanyola. La nostra condició de catalans ja havia provocat que ens haguéssim saludat anteriorment. Aquesta vegada està sol pel que aprofito per felicitar-lo per la seva decisió de fer-se mossèn. Conversem sobre la fe i els Jocs, i em comenta i recomana que visiti el Faith center, al cantó del gimnàs.

La Vila Olímpica és un complex gegant on pots trobar-hi de tot, tot el menjar que vulguis 24 hores al dia per satisfer la gana, instal·lacions spa obertes 24 per descansar el cos, sales de joc per duu a terme activitats d’oci amb altres esportistes, i màquines expenedores de preservatius per igualment duu a terme activitats, d’un altre tipus, d’oci amb altres esportistes... La Vila busca ser un centre on fins l’esportista més llepafils pugui veure satisfetes les seves necessitats, incloses les espirituals.

Per tal de satisfer les necessitats espirituals, hi ha el Faith Center. En Litus m’havia dit que m’hi passes, que valia la pena, sense donar-me molts detalls de què m’hi trobaria. Poc acostumat a l’arquitectura moderna dels Jocs em dirigeixo a tal lloc, l’edifici m’intueix per on he de passar, però jo tinc la sensació que em vaig perdent. Fins que: Faith Center. El Faith Center és una segona planta d’un edifici circular, només t’hi pots arribar amb ascensor, i el primer que veus és un gran despatx que està just al mig de la planta. Començo a parlar amb un sacerdot d’ascendència asiàtica que combina roba olímpica i de sacerdot sense desentonar i amb una sorprenen harmonia. Li comento que sóc catòlic, i com no ser molt bé explicar la meva presència a tal sala, m’invento que busco un sacerdot catòlic. No n’hi ha cap, i ell és un sacerdot anglicà. Cap problema, ell em diu que probablement no em pot ajudar espiritualment, però que si vull m’ensenya el centre. Vull. Al voltant de la circumferència em va ensenyant els diferents centres de culte, una Mezquita, una sinagoga, un mini temple hindú, una vihara budista i una capella cristiana. Entro a la capella, no hi ha sagrari, i dos atletes polonesos fan la oració. Al mig de tot això, hi havia el gran despatx que he citat, on discorre una amigable conversa entre un rabí, una sacerdotessa anglicana, un sacerdot luterà i un monjo budista amb túnica azafrà, mentre un sacerdot i un imant duen a terme treball administratiu en una cantonada.

Agreixo la visita al sacerdot anglicà i em demana el número amb l’objectiu de posar-me amb contacte amb un sacerdot catòlic amic seu que treballa a la Vila. Conversem sobre els punts amb comú entre ambdós, i ell em recorda que sóc un afortunat resar en un lloc únic en el món on cristians d’arreu del món comparteixen temple i oracions sense importar les divisions internes;  i continua dient-me que és un miracle veure cristians, jueus i musulmans resant a un mateix Déu sota un mateix sostre. Vés, té raó, i m’entorno cap a casa més conscient de que hi ha raons per continuar creient una mica en tot.   

-->Escoltant Climb every mountain de Shirley Bassey

Impressions olímpiques II:

Passejant aquests dies per la Vila Olímpica per cobrir les hores mortes impossibles d’emplenar, un s’entristeix en front de una vila morta sense atletes, on totes les llums estan tancades i les portes flanquejades. Un s’adona que acaba de viure una setmana màgica que no repetiràs.

L’experiència olímpica és impressionant,  colpidora, canviadora. No sé, si tal i com volen les autoritat britàniques tal esdeveniment canviarà una generació, però els Jocs Olímpics traspuen grans anhelades d’esperança. Ja no només perquè és dels pocs esdeveniments internacionals on els països africans, com Uganda, tenen veu i són tractats de tu a tu, sinó perquè  és  l’única institució del món on hi ha encontre entre tots els estats de forma pacífica i harmònica, com si l’estat de pau entre les nacions fos el natural. Igualment darrera les grans històries personals de superació i esforç de milers de persones a la vila veus imatges que inviten a l’esperança, una encaixada de mans entre un coreà del nord i un coreà del sud, un cubà i un nord-americà compartint un cafè, part de l’equip israelià compartint taula amb diferents països àrabs involuntàriament sense que hi hagi cap mena de problema.

Un tradició olímpica que ja fa anys que se segueix i que no ha estat ventilada per la premsa és l’entrega de pins. Quan un atleta arriba a la vila olímpica tan la federació del esport que faci, com el seu comitè olímpic li donen un grapat de pins minúsculs amb els emblemes de la federació o comitè. L’objectiu d’aquests pins és que els atletes els entreguin a totes aquelles persones, atletes o no, que d’una forma u altre els hi causin simpatia. És xocant, si més no, veure com al final de les Olimpíades tots els atletes porten la cinta en que porten la seva acreditació plena de pins de diferents països, Qatar, Cuba, Coreas, Rusia, USA, Spain, Lesotho... independentment del tipus de règim i cultura que siguin, fruit d’una visió entre atletes com a persones, i no com a instruments polítics...

...l’esperança és l’últim que es perd, no?

--> escoltant, Ludovico Einaudi- Divenire

Impressions Olímpiques I:

Ahir mentre mirava la gala de tancament dels jocs des d’un bar de Trafalgar Square amb bona companyia vaig adonar-me de com d’afortunat he estat aquestes tres últimes setmanes. Al so de Queen anava veient cares que durant unes setmanes m’havien estat familiars, el porter de hockey obsessionat amb l’olivada, el marxista que sempre et preguntava com t’havia anat el dia, aquella atleta chilena que sempre li foties el conyàs...

 Et passes unes setmanes vivint les notícies des de la primera línia, escoltant titulars de la boca de herois nacionals; i en molts casos la conversa de 2 minutets que acabes de tenir amb en Manu Ginobili o amb una medalla d’or et sembla d’allò més normal. Al final et sembla tan normal veure personalitats, que un servidor s’atreveix a dirigir-se a la princesa Letizia, dient-li “No, Letizia, hazme caso, este pan es basura, coge el de la otra cesta” . Per sort, aquesta vegada no vaig dir-li mossèn a ningú (això un altre dia ja us ho explicarè).

 Avui volia fer un mini-homenatge al grup que m’ha caigut més simpàtic d’aquestes olimpíades: l’equip espanyol d’hockey herba. Si s’haguès de posar un himne al equip d’hockey herba seria La gent normal de Manel. Els jugadors d’hockey del equip espanyol són en la seva majoria bona gent de Terrassa fets d’aquella pasta de la gent normal que treballen o estudien, miren l’APM, mengen tortell per Sant Joan, no porten arracades, ni tatuatges, que donen les gràcies i diuen si us plau i que fan esport sense depilar-se les cames. Em podria allargar explicant anècdotes sobre el grupillo en qüestió, però simplement volia constar que els Litus Ballvès, Quicos Cortès, Marc Sallès, Pols Amats and Co m’han fet venir ganes de seguir aquest esport tan llunyà per un gironí; i m’han demostrat que pots ser esportista d’elit, i no ser imbècil Pau Gasol.