Fins els 18 vaig ser gironí les vint-i-quatre hores del dia. El riu, els ponts, la catedral, Sant Josep, el Municipal de Montilivi, ballesteries, el call... Vibro cada vegada que sento esmentar Girona per la televisió, m’alegra sentir sobre les victòries del Girona i no em canso de passar i trepitjar aquesta ciutat que m’ha vist crèixer. M’agrada Girona perquè és la ciutat dels meus avis, pares, germans i amics, m’agrada perquè Ignasi Grau i Callizo no seria el mateix sense Girona.
Sense caure en el parany de tanta i tanta gent que se’n va i torna rodejada d’alternativitat insultant els seus orígens amb una mirada alta amb la que ens vols fer insinuar la seva superioritat he de dir que a vegades Girona em cansa. Girona és preciosa i màgica, una ciutat que cau entre la vila i la ciutat, entre la capitalitat i el provincialisme; Girona, no obstant, no deixa de ser un poble amb ànsies de ciutat. Sí, Girona té molts dels avantatges de la ciutat com una àmplia oferta educativa, comercial, lúdica i cultural; així com molts avantatges de pobles com les distàncies curtes i el sentir-se conegut.
No obstant Girona té els vicis i desavantatges dels pobles. Girona és caldo de rumors, rajades i etiquetes. Girona castiga l’origen i el passat. Girona és enemiga de la intimitat, la vida pròpia i amant de pseudoelitismes socials. Girona és la ciutat on no pots amagar una relació més de dos setmanes, una ciutat on el coneixament de gent nova és limitat, on els grups, quintes o quadrilles estan hermèticament tancats i on els cognoms condemnen o salven durant tota una vida. Em maten els petits i mediocres estrats socials que destrossen la màgia d’aquest municipi, els quals troben en molts cops la seva màxima expressió en els VIPS de Royal, en el banc del fracàs de davant de la Salle i parcialment la Tribuna del Municipal de Montilivi.
Girona és una poble amb ànsies de ciutat, i ànsies de grandesa. Tot i el que he dit, val a dir que Girona vol crèixer, ho veiem amb la potencialització de la Universitat, aquest amor a municipi, la importància de tenir un equip a segona divisió, la girocleta... Els vicis de Girona són difícils de solucionar però si voleu començar a arreglar-los i fer aquesta ciutat més gran i més còmode, en serio, deixeu de qüestionar la vida dels altres i la meva. En resum no malparlem, que com deia Wiston Churcill “ qui parla a les meves esquenes, el meu cul contempla”
pd/ escoltant Big Sur de The Thrills
