viernes, 1 de enero de 2010

Les corridas de toros

El debat polític ha arribat a un patetiquisme que espanta, el debat és estèril i la prepotència dretana i esquerrana és cada dia més bèstia. Aquestes setmanes el debat eren els toros. No diré la imbecil•litat que hi ha coses més importants a discutir, però ¿realment tan poques competències tenim que hem de fer lleis sobre això?

El debat s’ha enfocat al voltant del sofriment del brau, del maltractament en públic de la bèstia, etc. Jo no gaudeixo amb el patiment animal, mai cremaria un gat per passar-m’ho bé, ni degollaria una cabra per plaer personal; de fet, sempre he admirat la visió reflectida en el Càntic a les criatures de Sant Francesc d’Assís. El sofriment que pateixen els toros durant una corrida és l’equivalent o inferior en alguns casos que el sofert per molts porcs que passen per l’escorxador. Les corridas de toros s’han d’intentar veure o entendre, crec personalment i és criticable, com un art on s’enfronta, l’home a la bèstia, un mà a mà entre naturalesa i salvatgisme contra la racionalitat humana, un ball entre l’home i el brau.

Però en el fons i el que és més important és que estan matant un toro, i què? És un puto i miserable toro, veient l’altre dia les imatges dels activistes verds plorant i abraçant-se semblava que per fi alliberaven la Aung San Suu Kyi, que la democràcia arribava a Xina o que els països de la Unió Europea es decidien d’acabar amb la PAC alliberant als països africans i llatinoamericans de les barreres d’un mercat injust. Però no, la realitat era que celebraven la tramitació de una llei en contra les corridas de toros. Un dels herois que liderava aquesta Iniciativa Legislativa Popular deia entre plors que era un moment històric ja que per primera vegada els animals tenien veu al Parlament com el primer gran èxit social del segle XXI, un precedent històric només a l’altura de la fi de l’apartheid o el tancament de Mauthausen. Que potser és un èxit equiparà l’home a la rata? Tants d’anys parlant del home com un ésser superior per la seva racionalitat, saviesa, capacitat de construir, i ara resulta que el que hem de buscar és la nostra igualtat amb els animals. Tot plegat una situació bastant surrealista.

Si parléssim de la fi de les corridas de toros com una necessitat per part de Catalunya per recuperar part de la identitat perduda, com es mostra en la quantitat de toros venuts a les Rambles com si ens fos patrimoni propi, encara ho entendria. Sí, a França sense anar més lluny hi ha un gran debat de identitat nacional desacomplexat i ningú el troba extrany.

Ja finalment m’agradaria fer una reflexió oparra, tots els arguments sobre la mutilació del animal, el sofriment d’aquest, etcètera, per què són vàlids per un animal i no per un embrió humà de tres mesos que també sofreix?

Pd/ tot plegat era una excusa per renovar