Se n’ha anat la passió i només sobrevivim d’espasmes del gloriós i romàntic segle XIX europeu. La gent va a treballar amb l’única il•lusió de guanyar els 1.000€ i així poder comprar-se una blackberry americana amb la qual podrà enviar-se missatges gratis amb el seu millor amic amb el qual es veuen cada dia a un bar fosc, d’una ciutat bella però apagada que viu de belles glories passades com podria ser Roma. Ciutats que no prosperen i persones que no aspiren. Mancats de associacions que donin vida a la apagada democràcia europea, podrida en el cas dels països mediterranis, i sindicats que han perdut l’orgull i els ideals de principis del segle vint. Europa se’n va a pique.
Abnegats amb un marc de teòrics sectaris que no deixen exercir el pragmatisme europeu que va emigrar cap als Estats Units ens trenquem la cara per discutir les curses de braus i per criticar la instal•lació de parcs eòlics al Cap de Creus; mentre Xina i la Índia tenen, encara avui, uns creixements anuals de un 10%. Ens mosseguem la llengua i ens neguem acceptar que la nostra era ja ha passat discutint temes que trobem que ens donen superioritat moral respecte el món, però que no és més que una cortina de fum que ens mostra que l’Europa dels conquistadors, de les multinacionals, de Churchill i de la indústria ha mort. Per donar pas a l’Europa que viu gràcies als seus antics emperadors, pintors i intel•lectuals (que no sabem gaudir), a l’Europa del cine porno txec, del barri roig d’Amsterdam i de la eterna superioritat moral respecte als Estats Units que no ens porta enlloc.
A països com Dubai o llocs com Malàisia s’estan construint grans gratacels, i a Europa ens manifestem perquè no es pugui construir a més de 20 metres d’altura i no deixem de dirigir-nos al empresari com el càncer mentre en països com l’Índia són vistos com herois. Continuem pensant que la història ens avala i que som els bons de la pel•lícula i que tenim una capacitat innata per adaptar-nos els canvis, tot i que no toleraríem que la nostre filla es cases amb un xinés i emigrés a Hong Kong. Creiem que Estats Units ens necessita i que els nostres fills governaran el món. Vivim dels canals de Venècia, de la música de Mozart i de la torre Eifel francesa, però ja no innovem ni construïm. Ens creiem que la meca de l’art està ara a Berlín, però no; està als Estats Units i Shangai, i ens resistim a reconèixer que amb alguna cosa ens hem equivocat.
Estimats europeus això s’acaba, ens em condemnat a una societat on el fucker encarnat amb personatges com Paquirrín o Lapo Elkann són el model a seguir, certament, són divertits, extrovertits però amb les mateixes aspiracions que té Europa: cap. Per què certament cap a on anem? Diuen que en 20 anys Estats Units serà el laboratori, Xina i Índia la fàbrica i que Europa només li queda ser el balneari. Un balneari que ens neguem a ser en nom del progressisme, l’aigua i indústria I+D, que no sabem ni què és, ni la deixem prosperar o bé per nuclear, o bé perquè no fa contractes fixes a universitaris de 21 anys.
Podem ser optimistes? L’optimisme és un esperit tan europeu com la manya per Aragó, i és per aquest motiu que crec que encara hi ha esperança, però no serà fàcil. L’optimisme s’ha d’encarnar amb l’eliminació d’aquesta xenofòbia medieval i por a l’èxit dels altres, recuperant l’esperit de una gran Europa diversa però unida de Robert Shumann. Recuperant aquell esperit innovador del segle XIX que produïa grans industrials, grans llibres i grans quadres sense por al que som o què diran; així com la recuperació del somni per ideals més enllà de la efemeritat de la actual cultura del pelotazo.
pd/M'estic tornant un pseudosociòleg de 19 anys, patètic...
