Reivindicació del futbolista pur

M’agrada que sigui precisament en Vicente del Bosque qui reivindica la professió de futbolista, per com és ell. Tot i que el salmantí, ho fa des d’un punt de vista més professionalista crec que és important reivindicar la professió en la seva essència. I la essència del futbolista professional i del futbol d’elit es troba, tan a la península com a les illes britàniques, en generar llegendes, conversa  i comentaris  a les tavernes on s’escolta la veu de mascle combinada amb aroma de cigarretes, cerveza i fregits.

L’essència  d’aquestes converses es perd en la mesura que la puerilitat i identitat dels futbolistes deixa de connectar amb la parròquia de bar. I tot i que cada dia tenim més mascles que comparteixen look amb els One Direction encara confio amb l’existència del seguidor de futbol de transistor i palillo a la boca. És per això, que tot i no haver nascut als 70-80 escolto amb melangia quan sento a parlar d’aquells futbolistes que en comptes de tenir musculatura de gimnàs, tenien esquena de llenyataire, pèl al pit i fumaven al descans, i els seus fills en comptes de dir-se Milan es deien Pere. Entenc que la camaraderia i virilitat de l’època es va perdre en la mesura que els futbolistes es tallaven el bigoti, per deixar-se perilla, i els seus tatuatges deixaven de dir “amor de madre” perquè en el seu lloc apareguessin símbols hawaians que simbolitza la primera síl·laba del seu cognom.

Sé que a dia d’avui el futbol és més net, perfumat i aristocràtic; però la pèrdua de personatges com Juanito, Migueli o Ian Rush, tan simpàtics, com icònics; fan que el futbol actual no reconegui els que un dia van elevar aquest esport en el fenomen sociològic que és avui. Poder l’aficionat clàssic i les antigues llegendes, ja no valen pel futbol actual; i tot i que ja ho diuen que aigua passada no mou molins, jo encara avui vull somiar.  

--> Escoltant I'm forever blowing bubbles

Consell d’un exmadridista pels madridistes:

Amb una lliga que ja no aixeca interès en quan a qui la lidera, el debat s’ha centrat en els mals rotllos del vestuari del Madrid. Jo, com ex-madridista que sóc i que em recorden cada dos per tres el meus amics, m’agradaria fer una mica de llenya del arbre caigut que és aquest Madrid tan mendozano d’aquesta temporada.

El càncer del Madrid dels últims anys, que va fer que amb pocs mesos un senglar com Camacho dimitís, és el chiringuito que alguns jugadors tenen muntat en el club. I com aquests,  per tal de mantenir-lo i consagrar-se al onze titular com un tumor, no tenen manies en explicar els draps bruts de la plantilla a la premsa o en separar l’equip. En el seu moment, aquests eren els Raúls, a dia d’avui aquests són els Casillas, Sergios Ramos, etc. I ara mateix, el panorama de la Castellana és un Madrid que no pot ser alternativa al Barça, que ja ha perdut la lliga i que fa els seus últims cops de cua a Copa, amb un talp dins la plantilla, i uns capitans que desautoritzen l’entrenador. Conscient del paper que li ha tocat viure a Mourinho, sumat amb el seu ego no li han pesat els anells per fer seure una institució del club, amb una reacció aspríssima per part de afició i premsa.

A can Barça, un Guardiola novell i inexpert va atrevir-se en una sola i primera roda de premsa despatxar Ronaldinho, Deco i Eto’o- tots herois, baluards i llegendes del Barça del moment. Al carrer Arístides Mayol, l’afició i premsa, a diferència dels capitalins, va saber que amb un vaixell amb varis timoners enmig d’una tempesta és impossible aixecar títols. Tals, dures mesures que van rebre l’aprovat ràpid del culé, van permetre construir el Barça d’ensomni que encara estem vivint.

...resum i consell als madridistes, o doneu suport a un Mourinho perquè es carregui aquest sant que s'ha convertit en un burgès, abandonant aquest tarannà d'afició castizo més propi dels toros que del futbol d'elit, o sembla que encara somriurem- els culés- uns quants anys més...

->escoltant America - Sister Golden Hair