L'amistat

Tornant de parlar llarga estona sota un clima realment fred per ser nit d’estiu amb en Jaume se’m va ocorre escriure sobre un fet que varem estar comentant; bé, de fet més concretament jo comentava i ell assentia. Després de discutir llarga estona sobre els meus conflictes interns, Pedralbes 2009/10, un hipotètic i llunya pis 2010/11 i la intimitat d’en Jaume i com jo la destrosso varem posar-nos a parlar de l’amistat (abans de res, tot els que es puguin sentir al•ludits vull confirmar-los-hi que no, no vaig rajar ni enviar a parir a ningú).

Va ser doncs en aquest context que li vaig comentar una distinció, que no m’he inventat jo, sobre l’amistat: Els amics i els còmplices.

L’amic crec que més o menys tots ja el coneixem. A grans trets és aquell individu que en el cas que ens anéssim a Irak li donaríem la foto de la Jenni poc abans de morir, és aquell individu que si et veu plorant sabrà que no és perquè de cop tinguis un desequilibri hormonal i actuarà amb conseqüència o aquell individu que esperes que si fa falta algun cop a la vida et girarà la cara i li donaràs les gràcies.

El còmplice és molt fàcil confondre’l amb l’amic degut a que té molts punts de coses que podries fer amb un amic: sortir de festa, abraçar-lo quan te’l trobes, pot ser que li expliquis alguna intimitat, promeses de lleialtat eterna en context amb gust a cervesa i en fi riure i passar bones estones junts. Molts cops hi ha gent que fas alguna cosa d’aquest tipus i un ja te clar que no és ni amic, ni còmplice, és simplement com diuen a Transpotting un “amiguete”, altrament conegut com a col•lega o company; així doncs aquest és un altre tema.

Així doncs, el còmplice és aquella persona que pot ajudar-te en fets intranscendents com ajudar-te a que els teus pares no sàpiguen que has sortit de festa o el que et ve a buscar amb cotxe per fer alguna lokura i, en fi, el que serien en general activitats que a l’edat que tens et poden semblar super-transcendents però que no ho són. Aquests els tens per amics fins un moment clau a la teva vida on necessites algú on plorar, o simplement parlar d’algun fet, etc. És còmplice, em deia en Jaume, aquell amic que et justificarà les grans errades de la teva vida, i farà que te les prenguis com a victòries tot i fer-te mal; per què? Perquè no és amic, és un còmplice que només et serveix i li serveixes per passar bones estones...

Però, en fi, després de tot varem concloure que no ens podem queixar, de fet nosaltres en aquest sentit em tingut força sort!



(vaya merda, tot plegat)

Un s’adona amb el pas del temps i parlant amb l’Aaron que “no et pots passar la vida veient la vida passar” (paraules del mestre Avellaneda). Però són exactament en aquests moments en que et planteges què vols ser, qui vols ser, què pots fer, que veig clarament que no ser que vull. Poder el fet de voler tenir 300 pretensions i idees en ment fa que tot i poder aconseguir-ne 150 mai estiguis del tot content. És irònic que escrigui això des del llit, escoltant The Libertines, el grup que probablement invita a aportar menys a la societat.

Em deia un amic que el planejar-te la vida mai a funcionat, que el que funciona és viure el present intensament. Això no vol dir fer un Carpe Diem. Segurament volia dir allò que deia en James Dean “viure cada dia amb la intensitat del teu últim dia i amb la mentalitat que tens tota la vida per davant”, però creient-te i aplicant-te de debò que tens tota la vida per davant, no com en Dean. Què comporta això? No ho sé, continuo pensant-ho.

Sí a la politització del Futbol Club Barcelona

Davant realitats inqüestionables com que el Barça és el millor equip del món, que en Guardiola és mestre de mestres amb molts de sentits (aprofito l’espai per fer propaganda del grup del facebook A mi també m’agrada com vesteix en Pep Guardiola) i que Pepe definitivament és la reencarnació del “millor” Fernando Hierro la gent a de parlar de futbol obrint nous temes. Aquest fet juntament amb la xiulada al himne de Espanya i l’aparició de banderes radicals i separatistes en les celebracions del Barça per les diferents celebracions dels triplets va obrir l’altre dia a la meva resi (Sí, CMU Pedralbes) un debat a petit comitè sobre la politització i catalanització del Barça.

Jo com a persona tímida i reservada que sóc vaig callar la meva opinió, per expressar-la més tard en aquest meu humil bloc. I quina és la meva opinió? Evidentment el Barça és i serà un instrument i una institució del i per el catalanisme- Ah! Però és que a Valladolid i Murcia hi ha penyes i gent del Barça- Sí, i del Madrid i no per això el Madrid deixa de ser un equip de fills de pare verge.

El Barça és i serà sempre un element més de la identitat catalana, i això és demostra en molts aspectes: primer en la massa de senyeres i estelades al camp i en segon lloc en el fet que molts veiem el Barça com una forma que tenim de dir el món ¡Sí, Catalunya existeix! I això ja no és d’ara, molts sabem que en el temps de Franco molta gent veia el Barça com la única forma de exercir o fer acte de resistència o catalanitat amagada.

El més fort i indignant de tots és que els que més neguen aquesta realitat és perquè en són molt conscients i els puteja: El Mundo, el franquisme, la Cope... Si no com s’explicaria els escandalosos arbitratges durant el Franquisme en contra del Barça, l’afusellament del president del Barça al final de la Guerra Civil, l’atac directe per part d’alguns mitjans en contra la figura de Joan Laporta i alguns jugadors per expressar la seva opinió sobre Catalunya (El cas més recent poder el de Titi Henry), o un periodisme clarament anticuler.

Així doncs, no ens em de reprimim catalans culers, tal i com fa el president Laporta, i tractem el Barça com el que és, el millor club del món i una entitat catalanista tan o més important que Omnium Cultural o Horitzó Nacional (...).

Autojustificar-me, jo?

L’home del segle vint té múltiples etiquetes, jo no sé si posar-n'hi una de nova perquè pot ser la que li vull posar es pròpia de totes les facetes de la història, però el que està clar que partint de la seva teòrica racionalitat de l’home aquest també és un ésser autojustificatori.

La autojustificació és un element tan important a la nostre vida que ha condicionat part del progrés i l’avenç en molts aspectes, des de la necessitat de Freud per justificar davant del món que era un cremat, passant per la justificació filosòfica de Sartre del seu comportament com una forma d’enfrontar-se a una vida sense sentit, les quatre grans cròniques medievals dels nostres monàrques o Sant Agustí amb Confessions.

La nostre vida està rodejada de tal autojustificació. Ens justifiquem els nostres fracassos amorosos, el fracàs professional, el perquè de la nostre pèssima actitud davant les injustícies socials, la nostre indiferència davant el patiment de qui estimem, etc. Però, per què? Suposo, que partint de la inseguretat de l’home i la necessitat d’un sanejament mental necessitem aquest exercici de trobar un ordre aparentment racional als nostres actes, encara que molts cops més que un sanejament és una xapusa.

Les autojustificacions tenen un punt molt curiós en el fons, els únics que ens les hem de creure som els propis autors d’aquestes. Per tant, les autojustificacions les fem per justificar davant dels altres els nostres actes o experiències, tot i que sabem que molts cops no se les creuran perquè els únics i autèntics interessats amb aquesta autojustificació, per viure tranquil•lament amb la nostre consciència, som nosaltres.

Sóc conscient que normalment dic quelcom que crec recte al final, per dir que no n’hi ha per tan, però és que em plantejo que no hagi escrit aquest article per autojustificar-me a mi mateix sobre quelcom. El problema, però cau en que sovint em plantejo que no usem aquests mecanismes per justificar grans errors i evitar afrontar-los, serà això...

Ànim!

La desidolatració dels partits

Davant la passivitat democràtica per part de la ciutadania trobem tres perfils més o menys clars.

Els primers serien els que no voten, que no voten ni en blanc. Dintre aquest grup hi ha dos divisions: uns serien els que estan obcecats amb temes importantíssims com els neons del seu cotxe, tan importants que no saben ni qui governa el país; els altre són aquells que opinen que els polítics són tots iguals, que tots governen per els diners i tot el serial de tòpics en ocasions certs, aquest grupet admet moltes sensibilitats des de hippys i antisistemes fins a franquistes reprimits passant per filòsofs callejeros que no tenen l’ESO.
El segon perfil és un grup reduït, que l’únic que sap és que té unes idees clares que no s’emmarquen dins un monotemisme i que coincideixen amb tots els partits amb algun tema i amb tots discrepen d’uns quants altres. Aquesta gent sol gaudir sempre dels seus drets democràtics tot i que moltes vegades ho facin amb el nas tapat o el seu vot sigui amb blanc. Són en alguns cops, no sempre, part d’aquella massa indecisa que es llegeix tots els programes polítics, els contrasta amb la realitat dels partits i vota havent pensat amb consciència allò millor pel país, en ves de basar el seu vot amb fets i eslògans concrets.
La últim perfil el qual vull analitzar a fons és aquell representat per aquella gent que des del seu primer vot fins l’últim aniran cap al mateix partit independentment del que digui o passi. Permeteu-me lectors que canvi de paràgraf, però és que vull analitzar bastament aquest grup.

Perfil de la gent d’aquest grup? Tan homes, com dones, tan de dretes, com d’esquerra, tan grans, com joves. Aquesta gent sempre va a votar i sempre vota el mateix partit, el de tota la vida, com si no hi hagués cap més opció. És un perfil de gent que no té en molts casos idees, les seves idees es basen en el que diu el partit o s’autoenganyen dient-se a sí mateixos que el seu partit, el de tota la vida, és l’únic que defensa els seus limitats ideals. En la majoria casos aquesta gent vota tals partits per herència, és a dir, li toca votar tal partit perquè els seus pares i avis ja el votaven cosa que el fa bo i recio. Per cert, és destacable saber que aquesta gent en la seva majoria no són ni militants del partit cosa que ens mostra la seva autèntica dimensió.

Jo realment creia que no existia aquest grup, però aquest any l’he descobert. Com ja he dit no és homogeni, i és per això que depenent del partit trobem aquest tipus de persones amb un lloc o en un altre amb més facilitat. Per exemple PNV, PP i CIU són partits que són votats en les zones interiors i rurals del territori en ocasions com ja he dit com si fos l’únic partit existent- no com els verds que només volen coses rares i tocar els collons.

El problema d’aquest grup, en el qual no ens enganyem, un cop o altre tothom hi ha entrat cada u amb el seu partit, és que prioritza el partit per sobre el país i per pur sanejament democràtic això no ho podem permetre. M’explicaré, la gent idolatradora de partits que estan a la oposició són aquells que s’alegren quan surten les altes dades d’atur, grans desastres al país o veure el nefast resultat de lleis del partit governant perquè això dona més possibilitats de guanyar al partit recte. Alguns aquesta actitud la troben normal, poder sí, però lògica i racional no ho és.

Igualment un problema que em fa por és la importància de les sigles per sobre les idees. Ens em trobat en moltes ocasions gent que a canviat de idea sobre temes paral·lelament al partit al qual vota com si aquests tinguessin la superioritat moral i intel·lectual per fer-los canvia. És trist que trobem aquest fenomen en el segle XXI on es dona tanta importància a la individualitat, al pensament lliure i tothom sap llegir i escriure; i culpable d’això en part és aquesta sacralització dels partits.

Podria continua estona i estona explicant vicis i exemples d’aquesta divinització de partits però crec que més o menys ja m’he fet entendre. Tranquils, això com tot té antibiòtic. Jo, d’antibiòtics, no n’he sabut mai molt (sóc el típic que s’empassa les pastilles efervescents), però voldria animar als que creuen que tenen símptomes d’estar en el grup amb qüestió que llegeixin premsa de tots els colors, algun llibre, que mirin la política fredament i des de la distància, que tinguin un esperit crític (que no catastrofista, ni negatiu) amb tot i crec que se’n sortiran. Si idolatreu un partit de dalt a baix ni ho reconeixereu, ni voldreu solució per lo que no em cansaré a donar-vos cap possible remei.

Ja per acabar, dir que el perill d’això és la pèrdua de democràcia (poder per poble) progressiva que això suposa en front d’una partitocracia (poder pels partits) cada dia més forta que veiem a través de la força dels partits en la ment la gent que vota, la pèrdua d’idees, les llistes jerarqueritzades i tancades... Però en fi, (que diu en Goy) tranquils, ens en sortirem com sempre, és una cosa que tenim l’espècie humana.

El frikisme català

Catalans i catalanes, que no ens adonem del que estem fent? Estem matant el catalanisme sense adonar-nos. Espanya, sense proposar's-ho, està aconseguint tornar-nos a tots uns folls. Catalunya està malalta i això es veu fent una volta pel carrer veient molt de jovent amb aquest abrics amb plomes, aquest cabell mal tallat i mal engominat, parlant una llengua que no els hi és pròpia i tenint com a màxim ideal el “què acemoh ese finde” tot això rodejat de videojocs i menjar del McDonald. Cert, això passa a nivell global, com a mínim en la Europa més occidental, però el fet és que el nostre poble és un poble inquiet i la apollardament global li fa més mal que a altres nacions que ja estan apollardades de per sí.

A molts catalans això no els ha afectat, cert. El problema és que molts d’aquests s’han tancat sota una trinxera-bunquer que es diu Catalunya i tots els problemes i inquietuds se centren amb Catalunya, fet que en molts casos a suposat l’arribada d’una absurditat política suprema. “Company, què n’opines de l’eutanàsia?”, “mmmm.... Catalunya lliure!!”- gran comentari. Sembla estrany, a vegades però, aquesta és l’estructura mental de alguns catalanistes els quals la seva inquietud no va més enllà de Catalunya i ell amb les seves accions fa que l’esperit sobiranista de Catalunya caigui en un estanc podrit fàcilment criticable fins i tot per l’espanyolisme més ranci.

Com ho veiem materialitzat això? Doncs amb milers d’associacions que només saben parlar de Catalunya. L’exalçament de personatges molt normalets a gurus internacionals de la cultura mundial pel simple fet d’escriure o cagar en català. L’odi descontrolat, estúpid i mal fonamentat a tot allò que té un mínim de toc espanyol, em refereixo des de la possible crítica a un polític perquè el domini del seu mail “.es”, fins al punt existeixi gent que és capaç d’unir-se a tots els grups del facebook que inclogui el mot “cat”o les lletres ny i negar que Juan Marsé és un gran escriptor perquè escriu en castellà.
Parèntesis: (Tot odi cap a Boadella sí és justificat i no friki).



Què vull dir amb això? Que rebutjo els meus ideals sobiranistes? Ni molt menys, jo el que vull dir és que estic fart d’aquest monotemisme impropi dels catalans, gent inquieta i cultivada. Precisament perquè estimo Catalunya i sento les pretensions catalanistes com a bones em preocupa que el catalanisme es converteixi per culpa d’algunes persones (no tots) de cares al món en un moviment tan estèril com el representat per PETA o el club de fans de Decai; i que per culpa d’això, entre d’altres motius, la gent de casa nostre cada dia se senti menys atreta per tot allò referent al país. Igualment crec que tot i que és bo que hi hagi tanta iniciativa ciutadana la trobo desenfrenada si no va acompanyada de res més, fins el punt que em fa por, ja que és en aquests punts on neixen grups tan sectaris com les CUP o els Maulets, on ningú excepte ells se senten còmodes en el catalanisme.

En fi, sé que és difícil i dolorós parlar d’aquest tema des de la catalanitat, però trobava important fer una reflexió personal i amb veu alta sobre això per com a mínim sentir-me jo millor i autoconvenç-se’m que he fet quelcom per arreglar-ho.

Una altre causa de la crisis: L'apalancament

Hi ha crisis i això és evident, ara tothom en parla i en sap molt d’economia però hi ha un tema que ningú ha assenyalat com a causa i que m’animo a assenyalar: L’apalancament.

L’arribada amb massa de valors líquids (contrari de sòlid) a la nostre societat ha facilitat que la gent es deixi de preocupar pels altres i se centri en la seva llibertat, fins fa poc temps això no sé molt bé perquè sempre anava agafat de la maneta de l’autorealització, però això ja és aigua passada. L’home és lliure, tan i tan lliure que no s’ha de preocupar per res, fins el punt que hi ha gent que mira amb una cara que és l’entremig de fascinat- estranyat-(i si em permeten l’expressió)flipat a la gent que participa en ONG’s, associacions pel país, organitza trobades culturals o simplement s’apunta amb una associació que es preocupa pel medi ambient. Molta gent critica aquest tipus de fets i sigui la associació que sigui quan algun personatge li comenta a un altre que està liderant o participa d’una iniciativa de les esmentades en un 80% dels casos el que passa pel cap de la gent és:
a)I per què ho fa? Ell que hi guanya?
b)Ja tinc una cosa de la qual raja amb el amics i família
c)Tal associació o iniciativa està condemnada al fracàs
Evidentment aquest 80% desprès d’una dura reflexió de tres segons sobre tal iniciativa s’adona de la inoperància del sistema, que les solucions del col·lega són pèssimes i al veure que es tan i tan lliure reacciona d’una forma molt lògica: s’apalanca al sofà.

Aquest fenomen l’anomenarem apalancament. Però, i aquesta gent per què viu i que els fa tirà endavant? En el món, com deia fa cosa d’uns dies un teòric de la revolució del 68 a El Periódico, hi ha dos coses que són importantíssimes per la gent a dia d’avui: Fullar i fer diners. De fet aquest teòric (el qual, ja em sap greu, però no recordo el nom) es lamentava que la seva dura lluita hagués portat a la societat a aquesta llibertat sexual, lluny d’una societat amb plena llibertat de pensament lliure i caire filosòfic, sense tenir en compte tot el que realment suposava i el pensament ideològic que hi havia al darrera.

Amb això que vull dir? Vull dir que actualment tenim un grup de paràsits econòmics a la societat, els quals res té a veure el seu color, religió, ni estatus econòmic, que ens estan fen anar cap endarrera amb una actitud llastimosa.

No ens enganyem molts de nosaltres som d’aquest. Solució? Sincerament no sé quina seria, com ja he dit en algun cas les generalitzacions mai són bones, en el cas de l’apalancament tampoc. Però sincerament si algú de vostès lectores i lectors d’aquest text creu que sofreix i ens fa sofrir d’apalancament directa i indirectament que es marquí encara que sigui petits objectius a la vida, que no classifiqui la gent, que lluiti que sincerament patir una mica no va malament, estimeu, moveu el cap i el cor alhora i no us apalanqueu.

Merci.