Tenim els polítics que ens mereixem?

Dotze anys després i 4599829 parats després el partit socialista es decideix a escollir el candidat que portarà les regnes del partit decà del Congrés de Diputats. A substituir trobem l’home que per no voler fer enfadar ningú va acabar caient malament a tothom.

Zapatero representa tots els vicis tòpics d’un polític, Zapatero és el polític que promet i no compleix, Zapatero és el president que no accepta la evidència per no perdre unes eleccions, Zapatero és el president que per por a que la gent se li queixi no fa les mesures que mig món li exigeix. L’expresident del govern, com molts, és dels que implícitament prefereix ser vist com a bo, a ser realment bo; és dels que quan pensa en Nelson Mandela o Martin Luther King només veu quan són aclamats, estimats i amb un quòrum colpidor, oblidant que aquest la defensa de les seves idees els va portar a ser odiats i criminalitzats.

Davant tenim dos alternatives l’últim candidat socialista a la presidència del govern, el doctor Pérez Rubalcaba i, per altre banda, la cirereta del pastís de la última legislatura de Zapatero i falsejadora de doctorats Carme(n) Chacón.

La ex-niña de Felipe González s’ha intentat col•locar com la renovació dins el PSOE, i no. No només pel poder que tenia ja anteriorment, sinó perquè de Chacón és la versió 2.0 de la pitjor versió de Zapatero. Chacón amb un tarannà propi de jutgessa universal s’emplena la boca de paraules buides i d’una demagògia lerrouxista. S’enfronta als seus companys del PSC contradient el seu discurs anterior procatalanista dient ara que el pacte fiscal és antisolidari, així com justificant que hi ha qui li diu Carme. Recupera aquella mentida desacomplexada que ja va exhibir en campanya electoral i que tan bé va aprendre del seu mentor Zapatero quan negava una crisis per guanyar unes eleccions.


Tenim els polítics que ens mereixem? bé, demà ho sabrem una mica més.

->Sweet Black Angel dels Rolling Stone

Doncs sí!

Comença la campanya electoral i veiem eslògans de tot tipus, alguns de previsibles com el de CiU, alguns de plagiats com el del PP, alguns que dius- sí? Seguro? com el del PSOE i altres de molt irritables com el d’Iniciativa, “...i a sobre hem de callar” Porto dos dies pensant sobre el lema i he arribat a la conclusió que sí, de fet, només faltaria que no calléssiu. M’he permès la llibertat de fer un decàleg dels 10 motius perquè ICV estaria millor calladeta en aquesta campanya:

1. Primer de tot perquè desprès de ser un dels principals encarregats i responsables del desperfilament de capital que s’ha fet a Catalunya durant 7 anys només faltaria que no calléssiu. Arreu del món quan algú es carrega un gerro, o en el vostre cas un país, calla i no dóna lliçons de com arreglar-lo.

2. En segon lloc, sobre l’energia, Catalunya tot i ser pionera ara fa uns 15 anys a l’estat espanyol amb energia verda, ara estem a la cua d’Espanya en aquest aspecte. Durant 7 anys gairebé no s’han instal•lat parcs eòlics, continuem sense tenir cap planta d’energia solar fotovoltaica en tot Catalunya... I ara ens voleu donar lliçons d’un nou model energètic? O sigui si amb 7 anys no heu fet, ni desfet, sí, com a mínim calla.

3. Des de l’any 2005 tan a Catalunya, i fortament a Barcelona on també governàveu, no s’han parat de destruir llocs de treball i ara feu unes propostes surrealistes al voltant de més drets dels treballadors. Primer, quin dret més gran hi ha per un treballador que treballar? No hauríeu de prioritzar dins el vostre programa electoral molt abans que els drets sindicals i contraris a la precarietat algun mecanisme per fer el dret del treball un dret efectiu?

4. En quart lloc, al cap d’uns punts després sobre lo citat en el punt tres apunteu el vostre petit i senzill full de ruta per sortir de la crisis. Un punt que es limita a “apostar per l’economia social” i us quedeu tan panxos. Què reputes és l’economia social?

5. En cinquena posició, una altre gran raó per callar, és que tal i com definiu al vostre web la sectorial d’economia i treball d’ICV està formada per, i de nou cito literalment, “homes i dones del món sindical, de l’economia social i economistes” En serio no teniu cap empresari? Qui penseu que crea els llocs de treball? Benvinguts amics d’Iniciativa el mur ha caigut, Marx ha mort, els empresaris crean riquesa i llocs de treball, si no hi ha empreses hi ha gent que no treballa, si no treballes ets pobre... Benvinguts al segle XXI!

6. En sisè lloc, aquesta ja és personal, si no voleu no calleu però deixeu de ser tan lliberals i pesats amb paraules com “salvatges” o “rància”, paraules que sí o sí sempre les escriviu davant, o bé de “mercats”, o bé de “dretes”.

7. En setè lloc m’irrita molt la posició de animositat que manteniu amb els indignats. Al vostre ideari us definiu com a demòcrates i segurament, això no ho he revisat, “ antifeixistes”. Bé fills, doncs l’acte més anti-demòcrata i feixista dels últims 10 anys a casa nostre ha estat l’atac i agressió als parlamentaris catalans escollits amb lliure sufragi universal, atac que us va afectar a vosaltres mateixos i que sí, va ser dut a terme per un grup que tal com ells deien formaven part dels indignats.

8. En vuitè, ja amb clau més nacional, recordar que aneu a llistes amb un partit que es diu Izquierda Unida que a la resta del estat espanyol va amb una proposta de canvi de proposta de la llei electoral que restaria pes als vots de les províncies de Girona, Tarragona i Lleida, i que suposaria una pèrdua de poder dels partits catalans a Madrid.

9. En novè lloc la vostra ambigüitat, amb el que vosaltres dieu, el fet nacional em posa nerviós, si no dius res, millor calla.

10. I en desè lloc perquè abans que continuar amb tota aquesta merda antiglobalització, antipoderosos, anticorbates, antiexcelència a les aules, anti tot, sí, és millor callar.

pd/escoltant let the sunshine in- Aquarius

La regla de 7

Barraques de Girona, com la primavera, la sang altera i fa que molta gent surti a pillar catxo o simplement acabin al cap d’aquestes dues setmanes amb novia. Un dels grans debats intel•lectuals que hem tingut el jovent europeu, especialment dels 16 als vint en llargs en moments de sang alterada o d’enamorament és sobre l’edat, no és massa petita? No estaré fregant el llindar de la pederàstia? La manca de regles universals sobre aquest tema han portat la confusió a la nostre joventut durant molt de temps i és, entre d’altres, aquest un dels motius perquè el destí em va enviar als Estats Units aquest estiu amb l’objectiu de portar una regla universal que permetés marcar nítidament l’edat de les noies a partir de la qual un home pot començar a sortir amb ella sense por de l’edat. I desprès d’una llarga caminada presento en societat la regla del 7, una regla precedida pels seus bons resultats a Amèrica i avalada per més de la meitat de sobretaules nord-americanes.
La regla del 7 diu que per saber que no estàs traspassant els llindars de l’edat el que has de fer és agafar la teva edat, la del noi, dividir-la entre dos i sumari 7. El resultat d’aquesta operació t’indica que d’aquella edat cap a baix o tu ets massa gran per la noia o a la noia massa petita per tu. A mode d’exemple, un noi de 21 anys no podrà sortir amb una noia de 17 anys i mig o més petita.
Evidentment la norma en qüestió té moltes llacunes i s’ha d’anar adaptant als moments amb doctrina i jurisprudència de bar, però crec que és una norma que seria molt interessant propagar-la per treure de dubtes a aquella gent que creuen que l’amor si té fronteres, per evitar sofriment els que volen seguretat jurídica en les seves relacions, i a tots aquells que busquen normes rocambolesques per el seu codi personal.

La Sexta, sovint, com Intereconomía

Ja fa cosa de 2 anys, s’han fet molt llargs, apareixia a Espanya una cadena que venia a ampliar el pluralisme informatiu de l’estat espanyol per cobrir el forat que havia deixat el NO-DO, Intereconomía. La cadena, paradoxalment fundada per un exparlamentari de la Generalitat, no ha parat des de la seva arribada a l’antena de rebre crítiques degut a la seva poca parcialitat, aquella prepotència intel•lectual i el seu to poc caritatiu cap a tot el que vagi contra l’Espanya casposa; i no ens amaguem, tots n’estem ja farts tan del Gato al agua, com d’en Roncero.
No obstant, hi ha a la parrilla espanyola altres canals- la Sexta- que camuflats sota la fórmula 1, les presentadores més formoses i el futbol, hi ha molts programes amb un alt contingut polític d’esquerres que recorda per les formes a Intereconomía. Aquest canal, propietat d’un reconegut troskista propietari també de Público, no s’ha tallat mai amb la crítica desaforada als partits de centredreta mitjançant insults, burxant tot allò que traspuï religiositat i menyspreant tota opinió mínimament lliberal. Per què la mateixa mala llet del Dando Caña no la critiquem quan la veiem al Intermedio? Per què permetem l’insult als telenotícies? Per què no permetem que Intereconomia insulti a la Sexta, però si a l’inversa? Per què ningú critica que les totalment parcials entrevistes de Jordi Évole? És la mofa a un militant de dretes menys que a la feta a un militant d’esquerres?

Va ànims...

pd/Speaking unto the Nations Beethoven

Partit Popular de Catalunya 2.0

A les últimes eleccions catalanes, i a les estatals tot apunta cap a la mateixa direcció, és innegable la pujada del Partit Popular a Catalunya tot i continuar amb el seu discurs de despreci cap al país i les seves institucions. Les raons d’aquest augment clarament les podríem separar amb dos: Una primera, la paupèrrima gestió del PSOE; i segona la baixada de to del discurs del Partit Popular.

El Partit Popular tradicionalment ha estat un partit de gent de tradició humanista cristiana, ben estants, que se sentien espanyols; en altres paraules, gent que no se sentia incòmode amb el franquisme i que s’ha reinventat. El perfil del antic votant del partit popular tenia entre el seu públic tan notaris de Jaén , com empresaris catalans amb noms inventats com José Canals de Rocamora que ni ells, ni els seus pares no veien clar tot el tema català.

L’elitista perfil anterior molava, però excepte a la República independent de Pedralbes, no donava per molts vots pel que el Partit Popular no va tenir més remei que abaixar als barris baixos, com? Rebaixant un discurs liberal, refinat, humanístic cristià i centralista espanyol, cap a un discurs de dreta cutre, molt ambigu amb temes polèmics i d’un espanyolisme que rossa la xenofòbia; passant d’uns secretaris generals de famílies importants amb grans currículums com Catedràtics amb física nuclear o grans homes de negocis i experts amb economia com Josep Piqué a...bé, a la Alícia.

Aquesta baixada de to, i la fàcil assimilació per part de molta gent que ho està passant malament, de consignes fàcils d’entendre com les de Garcia Albiol han fet que a municipis obrers tradicionalment feus del PSOE el Partit Popular creixi. El PP canvia i evoluciona, a un preu molt alt. A dia d’avui, piten a la causa pepera més nanos els divendres de Discoteque, que a les terrases del tennis Barcelona; a dia d’avui, tenim un PP més popular, amb menys contingut i que cutreja; compensa?



pd/Ring of fire de Johnny Cash

RWC'11

Homes de gairebé dos metres, de 100 quilos cada ú agafats canten el seu himne traient, a ple pulmó ànima, muscle i orgull d’un país en el seu màxim explendor. S’agafen fort, els 15, més d’una tona entre tots cantant sense complexos el God save the Queen o la Marseillaise. I davant seu...?
150 quilos embotits de negre fent ganyotes intimidadores, tensió de tot el cos només alterable per els cops que es donen els jugadors en qüestió a cames i pit en una dança que traspua intimidació i immortalitat.
Sí, amants de la èpica, l’espectacle, l’idealisme i la força bruta, quatre anys després a tornat el torneig més salvatge del món: el mundial de rugby. Vint nacions de tot el món escullen a cada partit els seus homes més forts, nobles i habilidosos per aixecar la autoestima del seu poble en un món de països grisos.
Habilitat, força bruta però noble, cor, molt de cor en pocs metres durant 80 minuts per orgullí un poble amb sang, crits llançaments de més de 40 metres, placatges a homes que semblen ossos i percussions contra parets de carn... Creieu-me aquest setembre seguiu el mundial de rugby.

El dret a ser pares

En els últims dos anys he sentit invocat amb massa frivolitat tan amb terrasses de bar, com en debats estèrils del bar de la Pompeu el dret a ser pares. Aquests dies després de la adrenalina de les recuperacions, i amb molt de temps lliure m’he anat plantejant coses al voltant d’aquest dret.


Primera cosa que he constat, el citat dret no surt ni en cap declaració de drets humans, ni pacte de drets civils, socials i polítics.

En segon lloc m’he plantejat aquest dret, des de la meva perspectiva, és a dir, jo Ignasi Grau fill d’en Venanci i la Pili. Tot i l’estima i la fortuna que crec que tinc amb els pares que m’han tocat em repugna la idea de ser fill en virtut de ser un dret seu. El ser un dret dels meus pares em predisposa a que ells em puguin exigir unes bones notes, cert comportament, molt allunyat del amor desinteressat que tan havia sentit a parlar antaño. Em costa i crec que no és la millor manera de fer créixer un nen des de la perspectiva que aquest sigui objecte d’un dret dels seus pares. Tot i que en certa manera, sí s’ha de retribuir als teus pares, ja només pel simple fet de donar-te la vida, això no ha de ser fruit d’un suposat dret, sinó d’un amor desinteressat. El mateix amor desinteressat que els teus pares t’han de donar a tu i al nadó, probablement els sers més indefensos del planeta.

Mirant, mirant he recordat aquella antiga visió que veia els nens com un regal de Déu- una visió, sí, certament molt allunyada de la racional visió actual en la qual el nen es troba entre l’incordi i eterna carga que pot arribar a justificar un abort i la lliure disposició d’aquest com a dret dels seus pares que és. Per mí, i alguns rars, el nen, el nadó, és molt probablement un dels éssers més indefensos del planeta el qual depèn en la majoria de casos de dos persones. Ja ho sento, però crec, des de tal perspectiva, que no seria més coherent que el nen passes de objecte de dret a destinatari del dret de tenir els millors pares possibles?

No sé, sé que m’estic tornant una mica carca, però és que l’altre dia, entre quilòmetre i quilòmetre –havia de dir que estic anant a corre, ja ho veure-ho m’estic posant com un toro- em vaig traumatitzar imaginant-me un futur on els pares abans de veure els seus fills com una responsabilitat i una obligació a la qual han de donar el millor d’ells, tractessin els fills com un dret que pot tenir qualsevol, com una inversió o com un mitjà d’autorealització.

pd/ Escoltant Benny and the Jets de Elton John