La moralitat d'aprovar

Abans d'acabar l'any volia fer un escrit sobre una ràpida i estúpida reflexiò que vaig portar l'altre dia a debat als meus amics. Reflexió que encara que ràpida i estúpida crec que s'ha de fer: Qui té moralment més obligació a aprovar, un estudiant de la universitat pública o un de la privada? Ràpidament amb una visió contable i pragmàtica un s'adona que s'ha d'esforçar molt més per aprovar un estudiant de la universitat privada que un de la pública, ja que la recuperació d'una assignatura, per exemple d'ADE, a la UIC pot rondar els 500€, en canvi, a la UPF o a la UB uns 100€ màxim, suposo.
Dit això, i des d'aquest punt de vista, queda ben clar que l'alumne de la universitat privada s'ha d'esforçar més perquè el suspès el paga més car ell, pares, o en el cas del becat, la institució o persona que han decidit apostar per ell. Però és exactament en aquest punt on recau la diferència de suspendre. El fracàs del suspens en la universitat privada el paguen unes persones que aposten per l'estudiant i la conseqüència d'aquest suspès el paguen els inversors perquè ells volen i creuen en tal persona voluntàriament.
En canvi, a la universitat pública l'estudiant ha de pagar menys perquè el que aposta per ell o ella és l'estat i els seus estudis són aguantats per tots els ciutadans i ciutadanes que ni aposten, ni creuen, ni coneixen l'estudiant, però que paguen perquè estan obligats i creuen que aquests impostos seran útils pel desenvolupament del país. L'estudiant, per tal de justificar aquest esforç del contribuent, ha d'estudiar i tirar els estudis endavant amb la màxima dignitat i buscant també no ser una càrrega per l'estat, sinó un element i eina de progrés, més encara en aquests moments de crisis, ja que com deia JFK "poder seria hora de parar de mirar que pot fer l'estat per mi i penséssim que puc fer jo per l'estat".
Animo amb aquest escrit a que cada u doni el millor d'ell mateix en els estudis, evidentment alguns necessiten més d'un any, bé perquè contribueixen d'altres formes o bé per limitacions del tot justificables, però que donin el màxim, ja sigui per l'estat, per l'esforç familiar, o per ètica personal. Ànims i força!

No sabem ni on anem ni què volem. Estic estudiant dret, llavors me’n vaig al gimnàs, probablement abans d’anar a dormir llegiré part d’algun llibre o acabaré de repassar el diari i abans que tot aquest dia acabi parlaré amb algú.

Estudio dret per aprovar els exàmens,vaig al gimnàs per estar en forma, llegeixo diaris i llibres per estar al dia i disposar d’un mínim de cultura, i parlaré amb algú o amb alguns amb l’objectiu d’establir uns lligams socials, o bé, acabar amb aquests lligams. Tot això per a què? Per d’aquí vint anys tenir una bona feina i un bon sou, estar físicament en forma i no notar els símptomes de l’envelliment, per poder-me defensar en qualsevol disputa intel·lectual i perquè el dia de demà poder tenir uns lligams socials que em serveixin per moure’m pel món. Ja, però llavors, un cop tens tot això de què em serveix?

Mesuro 1,83 metres i peso 82 kilograms (tot pura fibra evidentment), estic en una petita ciutat de 3 milions d’habitants, formo part de la nació catalana de 7 milions més o menys, la meva nació està dins de l’estat espanyol que té uns 46 milions d’habitants i uns 3000 quilómetres d’una punta a l’altre. L’estat espanyol està dins de la Unió Europea que té centenars d’habitants i milers de quilómetres. La UE està dins del món en el qual jo no hi pinto res i casi ningú excepte uns pocs no saben res de la meva existència, la terra, un planeta amb vida amb milers de milers d’habitants que es troba immers en el sistema solar, que és tan sols una petita ralladeta de merda d’una cantonada de la Via Làctea, i així podríem continuar...

Sabem on anem? Quin sentit té estudiar, llegir, posar-se amb forma, tenir una sèrie de relacions socials, viatjar, etcètera; si som tan sols una cosa esquifida de la creació? I quin sentit i de què serveix el bon sou, les relacions laborals, els viatges, la cultura i ser tan ben parit com ets quan et mors?

Amb la mort tot s’acaba diuen uns, no m’agrada pensar ni creure’m que amb la putrefacció del meu jo físic s’acaba el meu jo persona. No m’agrada pensar que tenim una vida tan pobre de sentit i significat que als trenta, divuit, seixanta o vuitanta-tres anys que estiguem aquí, siguin anys buits i de pas els quals el seu únic objectiu és la mort.

Hi ha qui diu que amb la mort reencarnem un cop rere altre i així successivament, continuant vivint en la mediocritat, continuïtat i esquifidesa que caracteritza fins i tot els més grans del nostre planeta. No m’agrada pensar, ni creure’m que estic condemnat eternament a viure en un context rotatori de vides inconnexes i anònimes.

N'hi ha uns, més llunàtics i romàntics alhora, que somien que a la fi del nostre temps la nostra riquesa interior, autèntic patrimoni nostre, ens portarà a un món no físic en el qual estarem al voltant de la omnipotència personificada. N'hi ha, fins i tot, uns encara més romàntics que diuen que en aquest lloc on hi serem tots els que realment hi volem estar, ens regirem únicament per l’amor entre tots els que hi estarem, que ens vindrà establert per forces superiors. El nostre jo persona i interior serà mostrat amb tot el seu esplendor, donant sentit i llum a la nostra existència. Sé que és una idea estrambòtica, rebuscada, però m’agrada pensar que encara que costi creure’ns-ho hi ha un lloc on les nostres existències tenen sentit, i en el qual podem dirigir les nostres actituds i comportaments terrenals i elevi la nostre categoria humana.