jueves, 29 de septiembre de 2011

RWC'11

Homes de gairebé dos metres, de 100 quilos cada ú agafats canten el seu himne traient, a ple pulmó ànima, muscle i orgull d’un país en el seu màxim explendor. S’agafen fort, els 15, més d’una tona entre tots cantant sense complexos el God save the Queen o la Marseillaise. I davant seu...?
150 quilos embotits de negre fent ganyotes intimidadores, tensió de tot el cos només alterable per els cops que es donen els jugadors en qüestió a cames i pit en una dança que traspua intimidació i immortalitat.
Sí, amants de la èpica, l’espectacle, l’idealisme i la força bruta, quatre anys després a tornat el torneig més salvatge del món: el mundial de rugby. Vint nacions de tot el món escullen a cada partit els seus homes més forts, nobles i habilidosos per aixecar la autoestima del seu poble en un món de països grisos.
Habilitat, força bruta però noble, cor, molt de cor en pocs metres durant 80 minuts per orgullí un poble amb sang, crits llançaments de més de 40 metres, placatges a homes que semblen ossos i percussions contra parets de carn... Creieu-me aquest setembre seguiu el mundial de rugby.

miércoles, 14 de septiembre de 2011

El dret a ser pares



En els últims dos anys he sentit invocat amb massa frivolitat tan amb terrasses de bar, com en debats estèrils del bar de la Pompeu el dret a ser pares. Aquests dies després de la adrenalina de les recuperacions, i amb molt de temps lliure m’he anat plantejant coses al voltant d’aquest dret.


Primera cosa que he constat, el citat dret no surt ni en cap declaració de drets humans, ni pacte de drets civils, socials i polítics.

En segon lloc m’he plantejat aquest dret, des de la meva perspectiva, és a dir, jo Ignasi Grau fill d’en Venanci i la Pili. Tot i l’estima i la fortuna que crec que tinc amb els pares que m’han tocat em repugna la idea de ser fill en virtut de ser un dret seu. El ser un dret dels meus pares em predisposa a que ells em puguin exigir unes bones notes, cert comportament, molt allunyat del amor desinteressat que tan havia sentit a parlar antaño. Em costa i crec que no és la millor manera de fer créixer un nen des de la perspectiva que aquest sigui objecte d’un dret dels seus pares. Tot i que en certa manera, sí s’ha de retribuir als teus pares, ja només pel simple fet de donar-te la vida, això no ha de ser fruit d’un suposat dret, sinó d’un amor desinteressat. El mateix amor desinteressat que els teus pares t’han de donar a tu i al nadó, probablement els sers més indefensos del planeta.

Mirant, mirant he recordat aquella antiga visió que veia els nens com un regal de Déu- una visió, sí, certament molt allunyada de la racional visió actual en la qual el nen es troba entre l’incordi i eterna carga que pot arribar a justificar un abort i la lliure disposició d’aquest com a dret dels seus pares que és. Per mí, i alguns rars, el nen, el nadó, és molt probablement un dels éssers més indefensos del planeta el qual depèn en la majoria de casos de dos persones. Ja ho sento, però crec, des de tal perspectiva, que no seria més coherent que el nen passes de objecte de dret a destinatari del dret de tenir els millors pares possibles?

No sé, sé que m’estic tornant una mica carca, però és que l’altre dia, entre quilòmetre i quilòmetre –havia de dir que estic anant a corre, ja ho veure-ho m’estic posant com un toro- em vaig traumatitzar imaginant-me un futur on els pares abans de veure els seus fills com una responsabilitat i una obligació a la qual han de donar el millor d’ells, tractessin els fills com un dret que pot tenir qualsevol, com una inversió o com un mitjà d’autorealització.

pd/ Escoltant Benny and the Jets de Elton John