No a la banca pública

Una de les poques, principals i definides pretensions dels col·legues de #DemocraciaReal que comentàvem l’altre dia és, juntament amb definir la classe política en la seva majoria com a parasitària, el reclam de la banca pública.

Cert i innegable és que una de les causes de la crisis que tenim avui dia ha estat un comportament irresponsable per part de la banca. En aquest punt hi coincidim tots, des de neoliberals salvatges fins a perroflautes comunistes. I sí, és cert, que com a colofó, molts bancs s’han pixat a la cara de molta gent i governs repartint-se els diners, amb forma de dividends, de les ajudes que tenien com a objectiu que els petits i humils estalviadors que encara hi tenien quelcom a guardat al banc no ho perdessin i entréssim en una situació de caos.

Tots en certa manera ens hem indignat amb els banc. I quina és la solució aportada per a que això no es repeteixi? Les ments més liberals han demanat que es deixin caure els bancs. Si quelcom no funciona ho hem de deixar caure, i més quan ha estat per conductes pernicioses. Els clients de tals bancs? Bé, que haguessin sigut més responsables a l'hora de confiar a tal banc els seus estalvis.

Les ments més “progressistes”-com els col·legues de #DemocraciaReal- van sol·licitar i continuen sol·licitant la nacionalització dels bancs. Advertint que és l’única forma d’evitar en un futur un altre col·lapse financer com l’actual i garantir d’ara endavant un sistema financer a que s’adeqüi a les necessitats de l’estat i no al dels mercats. Crec, de nou, com la democràcia participativa exigida que la Banca Pública és més una postura estètica que no pas racional. Tot i que, crec, que és cert que es necessita un canvi en el sector financer no crec que aquest hagi de passar per una Banca Pública. En primer lloc, perquè crec que no afavoriria a ningú engreixar l’administració de l’estat, i total perquè, per passar de tenir un servei com el de la Caixa, a tenir un servei com el de Correos. Així mateix, partint que tenim, com diuen els defensors de #DemocraciaReal, una classe política parasitària, prefereixo tenir l’opció d’escollir entre 10 malvats bancs, que no pas que se m’imposi un únic banc el qual és liderat per un estat governat per una classe política –tal i com la defineixen- parasitària. Perquè no ens enganyem senyors, a dalt de tot d’un banc públic no hi hauria ni les Germanes de la Caritat, ni un consell de savis, ni l’Arcadi Oliveres i els seus amics de Justícia i Pau, sinó un grup de polítics col·locats per el govern de torn; com passa amb Correos o com passa amb l’Agència Tributària.

Pot ser que m’equivoqui, però crec que a dia d’avui en molts cercles s'està en contra certa nacionalització de certs sectors –excepte YPF, aquí no sé perquè tothom ho veu molt clar- està molt demonitzat. I jo crec que es bo que no ens equivoquem; la nacionalització d’un sector, incloent els bancs, no vol dir ni més llibertat, ni més democràcia, ni una millora substancial per la vida dels seus usuaris. -->Eme de Leiva

Quan els enemics de la democràcia s’acaben trobant

Cert i innegable és que al estat espanyol vivim en una democràcia jove. No estem acostumats a decidir, ens agrada trobar enemics i la lluita d’oposats i ens embriaguem amb una llibertat recent descoberta. Exemples, en tenim a patades, des de canals de televisió que insulten gratuïtament a tothom qui pensi diferent, passant per partits que actuen en pro de les estadístiques i acabant per violència gratuïta no condemnada.
Dit això, m’agradaria comentar una cantarella que sento escoltar des de fa un anyet i que s’ha sentit amb més força des de que el PP va guanyar les eleccions per part de l’esquerra més sectaria-que no tota l'esquerra. Estic parlant d’aquella invocació a la democràcia real, com aquella democràcia on el que s’hi veu representat no és el vot de la ciutadania expressat democràtica i pacíficament cada 4 anys, sinó aquella on el que es veu representat és l’acclamatio, la elecció a viva veu i en massa. Tals esquerres entenen que el sistema democràtic liberal està caduc al no poder assolir les necessitats socialitzadores que impliquen els nous problemes del segle XXI i al impedir la unanimitat que implícitament reclamen.
Tal plantejament de la democràcia no és nou. Criptomnèsicament, o no, el fet és que els amics de la #DemocràciaReal no han fet més que adaptar la idea del Estat Total de Carl Schmitt al Segle XXI. Tal fet no deixaria de ser indiferent si no fos perquè Carl Schmitt fou l’ideòleg i justificador moral de la pujada del nazisme i feixisme italià; i que els justificà exactament sota les mateixes proclames amb les quals ara es vol reformar la democràcia o s’ocupà Plaça Catalunya.
M’agradaria, per acabar fer pensar a tots aquells joves d’esquerres que s’han autoproclamat defensors de la democràcia; que s’adonin que més enllà de la atractiva estètica revolucionària que porta l’esquerra hi ha, en l’aspecte de la regeneració democràtica, un compartiment d’idees amb unes persones les quals ja sabem les seves conseqüències.




-->Escoltant Youth de Matisyahu