miércoles, 31 de octubre de 2012

Adéu mossèn


Estàvem assentats en una taula rodona presidida pel president Pujol intentant-lo convèncer de  la necessitat de construir un estat català. Ell no ho veia clar. Era el 2008 i en Xavi, en Frank, en Marc, en Rafel i jo estàvem exultants, estàvem en el millor moment d’Horitzó Nacional, teníem gairebé 200 socis, els actes organitzats havien estat un èxit i pensàvem amb tot això mentre el president ens signava un dels seus llibres. Sabíem que amb aquella signatura i la foto segellàvem la cloenda d’aquell acte, segurament ens deuríem mirar de formar dissimulada celebrant les bones vibracions i la correcció d’aquella reunió. De forma espontània, com quan acabes el sopar de nadal i t’has de acomiadar dels avis, vam fer una fila i vam anar encaixant la mà del president al passadís de la sortida de la seva Fundació a Passeig de Gràcia. Jo era el penúltim, en Frank l’últim.

I entre encaixada i encaixada, va arribar la meva. “Bé, Adéu mossèn”. Vale, tranqui Ignasi, tú no has dit això, t’ho ha semblat. Em giro, esperant trobant una cara que em desmenteixi els meus mals auguris, i em trobo la cara d’en Frank mossegant-se el llavi inferior per evitar un rialla que era inevitable. Merda. Tot passa molt ràpid, i mentre en Frank s’acomiada jo ja estic fora de la Fundació, i els altres baixen de forma ordenada per les escales, però tinc el temps suficient per mirar la cara del president de reüll. No sembla alterat, amb una mica de sort pot ser que aquest fet sigui fruit de la meva imaginació.

Baixo ràpid, amb ganes de comentar l’encontre amb els altres i ja apunt d’arribar a Passeig de Gràcia m’adono que en Frank m’avança encara mossegant-se el llavi i, segurament en Rafel o en Marc, em van deixar anar un “putu Grau”. Ara sí, era oficial, el teu background oparra t’ha delatat i li has dit mossèn al president Pujol em vaig dir. En Frank em va demanar permís per riure, l'hi vaig concedir, es va assentar al portal de la Fundació Jordi Pujol i va riure desaforadament durant uns 5 minuts, el riure es va contagiar ràpidament entre tots els membres de la junta, fins i tot a mi, i en Marc em va demanar permís per explicar-ho a la seva mare.  

Al instant vaig veure que seria un fet que explicaria als meus nets i que els membres d’aquella Junta d’Horitzó Nacional es descollonarien tota la vida. I com a mínim de la segona part, crec que no m’he equivocat.

->Everyday I love you less and less- Kaiser Chiefs

4 comentarios:

Rafel Fàbrega dijo...

No hi ha paraules per descriure un dels atacs de riure més grans de la meva existència.

Un servidor dijo...

Situació meravellosament absurda. El President s'haurà vist en moltes situacins i li hauran dit de tot, però segur que encara es recorda d'aquella tarda a Girona...

Frank Bayer dijo...

Ho vam fer al seu despatx, aquesta és la gràcia, dir-li a casa seu quan tu ets l'invitat...

Xavi Roca i Bas dijo...

Jajaja, molt gran!