martes, 26 de octubre de 2010

Apunts sobre la vaga


Avui dia de vaga, dia d’exercici democràtic, dia pels treballadors i de llibertat...no. De nou em sento decebut per un estat incapaç de fer un autèntic exercici democràtic, lliure i pacífic que se’ns pressuposa. No ho hem de negar que som un estat amb una democràcia jove, acostumada al decretazo, i arreglar les coses a través de fogueres i cops de porra, i això s’ha expressat amb aquesta vaga moguda per uns sindicats dictatorials que no ha fet més que danyar els de sempre, els més dèbils.

No entraré a comentar aquest article amb la constant que no hi ha guerra de classes i que la diferència entre un empresari i un treballador és inexistent. Crec que el drama del dia d’avui és amb el que s’ha convertit el dret de vaga, que crec que realment hi ha de ser. El dret de vaga és un d’aquells drets que com la democràcia a Europa, i espacialment al estat español, ha costat moltes vides compromeses amb l’objectiu de donar la veu i els mecanismes al poble per fer-se escoltar, cosa molt lloable. El problema és la perspectiva de dogma de fe i el sentit d’obligació que ha agafat la vaga, no hem d’oblidar que la vaga és un dret dels treballadors que així ho desitgin per mostrar la seva dissonància en contra la patronal o el govern central o regional.

A dia d’avui el dret a vaga s’ha convertit en una obligació imposada pels sindicats a tots els treballadors aixafant a tots aquells conformes amb el govern o simplement que necessiten uns diners dels quals no poden prescindir. Sindicalistes impedeixen a gent a no anar a treballar fent ús de la violència i impedint un serveis mínims que diuen garantitzar convertint un acte de democràcia i llibertat amb un acte dictatorial i intimidador. Apropiant-se de gent que hagués anat a treballar i que no ha pogut cohibida per uns mètodes feixistes o per impossibilitat per uns serveis mínims que en moltes ciutats s’ha intentat impedir; tot plegat a l’altura de les manifestacions “suposadament lliure” que organitzava Franco per oposar-se a restriccions imposades a l’estat franquista.

Des dels sindicats ens han intentat vendre l’imatge dels piquets com les víctimes del sistema o divulgadors de la llibertat democràtica. Ahir nit, i dic això per què ho vaig veure, un grup de piquets va entrar a un bar tancat les portes i tirant spray als clients i cambrers. Ahir la nit un taxista em va explicar que volia treballar tota la nit perquè necessita els diners per pagar-se la llicència i no pot perquè no el deixen i perquè els sindicats l’han amenaçat de cremar-li al cotxe. Ahir a la nit un grup de piquets van tirar pedres a un conductor d’autobús perquè s’havien de fer uns serveis mínims. Què és això? Quina puta merda de democràcia és això?

Sí, vull culpar a un grup de sindicalistes que de forma totalment feixista han intentat imposar unes idees del tot qüestionables. Uns sindicats que han perdut l’orgull, la raó i el romanticisme d’aquells sindicats plens d’ideals del segle XIX. Em sap greu dir-ho, però tot plegat no és més que una mostra d’un sistema que es podreix veient com elements essencials com sindicats o el mateix Tribunal Constitucional esdevenen excrements del que van arribar a ser. Fa falta una renovació que vindrà, tot té volta de full. Com deia la mare Teresa en el fons la pau comença amb un somriure.

Pd/ escoltant What a wonderful world – Louis Armstrong