Impressions Olímpiques III: Faith Center

Estic treballant, i per segona vegada em topo amb en Litus Ballvé, un dels més coneguts jugadors de hockey de la selecció espanyola. La nostra condició de catalans ja havia provocat que ens haguéssim saludat anteriorment. Aquesta vegada està sol pel que aprofito per felicitar-lo per la seva decisió de fer-se mossèn. Conversem sobre la fe i els Jocs, i em comenta i recomana que visiti el Faith center, al cantó del gimnàs.

La Vila Olímpica és un complex gegant on pots trobar-hi de tot, tot el menjar que vulguis 24 hores al dia per satisfer la gana, instal·lacions spa obertes 24 per descansar el cos, sales de joc per duu a terme activitats d’oci amb altres esportistes, i màquines expenedores de preservatius per igualment duu a terme activitats, d’un altre tipus, d’oci amb altres esportistes... La Vila busca ser un centre on fins l’esportista més llepafils pugui veure satisfetes les seves necessitats, incloses les espirituals.

Per tal de satisfer les necessitats espirituals, hi ha el Faith Center. En Litus m’havia dit que m’hi passes, que valia la pena, sense donar-me molts detalls de què m’hi trobaria. Poc acostumat a l’arquitectura moderna dels Jocs em dirigeixo a tal lloc, l’edifici m’intueix per on he de passar, però jo tinc la sensació que em vaig perdent. Fins que: Faith Center. El Faith Center és una segona planta d’un edifici circular, només t’hi pots arribar amb ascensor, i el primer que veus és un gran despatx que està just al mig de la planta. Començo a parlar amb un sacerdot d’ascendència asiàtica que combina roba olímpica i de sacerdot sense desentonar i amb una sorprenen harmonia. Li comento que sóc catòlic, i com no ser molt bé explicar la meva presència a tal sala, m’invento que busco un sacerdot catòlic. No n’hi ha cap, i ell és un sacerdot anglicà. Cap problema, ell em diu que probablement no em pot ajudar espiritualment, però que si vull m’ensenya el centre. Vull. Al voltant de la circumferència em va ensenyant els diferents centres de culte, una Mezquita, una sinagoga, un mini temple hindú, una vihara budista i una capella cristiana. Entro a la capella, no hi ha sagrari, i dos atletes polonesos fan la oració. Al mig de tot això, hi havia el gran despatx que he citat, on discorre una amigable conversa entre un rabí, una sacerdotessa anglicana, un sacerdot luterà i un monjo budista amb túnica azafrà, mentre un sacerdot i un imant duen a terme treball administratiu en una cantonada.

Agreixo la visita al sacerdot anglicà i em demana el número amb l’objectiu de posar-me amb contacte amb un sacerdot catòlic amic seu que treballa a la Vila. Conversem sobre els punts amb comú entre ambdós, i ell em recorda que sóc un afortunat resar en un lloc únic en el món on cristians d’arreu del món comparteixen temple i oracions sense importar les divisions internes;  i continua dient-me que és un miracle veure cristians, jueus i musulmans resant a un mateix Déu sota un mateix sostre. Vés, té raó, i m’entorno cap a casa més conscient de que hi ha raons per continuar creient una mica en tot.   

-->Escoltant Climb every mountain de Shirley Bassey