¿Racisme català?

Catalunya, país de comerciants, d’intercanvi, de paraula i cultura, no té una història de racisme, és més, Catalunya és terra de acollida i de integració. Igualment podem dir que el català, la persona, té una capacitat d’integració a l’estranger molt important ja sigui a nivell europeu o a nivell mundial.

Espanya, país que tot i que hom no se’l pot sentir com a propi amb el pas del temps hem fet uns lligams (volguts o no) que ens converteixen si més no amb cosins, que no germans, obligats o no amb aquesta bella nació. Els germans s’assemblen, els cosins no té perquè. Espanya té una concepció diferent, es la concepció de “por mis cojones esto es así y ya está” , concepció que certament no els hi ha anat malament i els ha portat al imperialisme i sentit de grandesa i superioritat personal que els ha facilitat la imposició de la seva voluntat, així com llengua, cultura, etc a gran part de la Amèrica Llatina, i indirectament a crear el sentit de raça espanyola (recordar el dia de l’hispanitat o de “la raza”) fet que provoca un distanciament de tot allò que pot semblar estranger, nou o simplement no espanyol.

Clarament les dues mentalitats xoquen i ja el poeta Maragall ho nota i ho expressa amb la seva “Oda a Espanya” o amb aquella famosa carta no publicada on volia una independència cultural de Catalunya respecte Espanya degut a la incapacitat d’aquests a acoblar-se al model cultural europeu del moment. Igualment podem veure aquesta diferencia davant l’arribada d’un nou vingut a territori nacional. Quan arriba un immigrant a Catalunya en teoria com deia el president Pujol aquest esdevé català quan parla, treballa i viu a Catalunya; en canvi, a Espanya un immigrant tot i parlar, treballar i viure a Espanya no té perquè sentir-se o ser espanyol, i un clar exemple és la gran colònia d’equatorians a Madrid que no se senten ni els deixen sentir espanyols.

Tenint en compte això hauríem de tenir en compte la arribada en massa de immigrants procedents d’Andalucia, Aragó, Castella, entre d’altres comunitats. Aquests molts es van integrar amb rapidesa a la cultura catalana, això explica que molt dels fills i nets de aquella generació parlin amb català i comparteixin el seu cognom d’origen castellà amb el d’origen català, molts d’ells a dia d’avui importants personatges fins i tot del catalanisme polític o cultural. El problema va ser l’aglomeració i amuntegament de molta d’aquesta gent en pobles provocant una impossible integració i una fàcil formació de “guetos”. Aquesta gent, evidentment lluny de integrar-se davant la impossibilitat van transformar pobles tradicionalment catalans a pobles de mentalitat castellana. Tot i que això va generar elements positius arreu dels països catalans com la formació de la rumba catalana, va portar també a una sèrie de problemes encara existents com el fet de deixar de parlar català en molts municipis catalans, i l’extensió d’això en llocs lluny d’aquests “guetos”. Igualment això va portar també a la cultura catalana una sèrie de vicis pròpiament espanyols com poden ser aquest sentiment de rebuig o d’hostilitat cap a tot allò que no estem acostumats, com per exemple les cultures i la gent de fora del territori nacional.

Aquest vici es va estendre per gran part del territori català fins el punt que va aparèixer aquest moviment en forma de catalans de tota la vida que agafant aquesta por i aquest esperit de superioritat en el seu territori van creure’s que aquest grup d’espanyols establerts a Catalunya per causes econòmiques i de grans ofertes de treball no tenien cap dret a estar aquí. En aquest context es quan a aquesta gent se’ls titlla de “xarnegos”, una paraula de clares reminiscències xenòfobes impròpies de la mentalitat catalana. Més endavant aquesta concepció espanyola agafada per part de la població catalana derivarà cap a noves immigracions ja siguin catalans nouvinguts d’origen magrebí, llatinoamericà, xinès o de la Europa de l’est.

Jo només voldria, per acabar, als catalans senyala’ls-hi que aquest no és el camí. Catalanes i catalans recuperem la nostre identitat, les nostres mentalitats obertes, i sense oblidar les nostres arrels acceptar a tothom tal i com és ajudant-los a empapar-se de la nostre rica cultura i mentalitat catalana. És aquest el camí per assolir una autèntica diferenciació i sensibilització de nació. I si us plau oblidem aquests anhels estúpids més propis dels espanyolistes més rancis de agafar-los a tots i posar-los tots a un vaixell i fer-los tots fora o estupideses per l’estil de s’han d’integrar ells sols i si no és així a “la puta calle” que dirien els cosinets.

Pensem hi si us plau.