De què parlo, quan parlo de Madrid des del autobús de tornada:

Autocar, diumenge, 24.00h. La gola resseca de cigarretes demanades amb molt de morro, mal d’esquena que sé que tindré causat pel viatge nocturn creuant Espanya i certa nostàlgia. Jugo amb el Whatsapp i em distrec mirant pel mòbil els sondejos de les eleccions de Xile mentre la llum d’un anunci  de Mahou m’il·lumina la cara i guaito la seu d’arquitectura pseudosoviètica de la UGT. El camí Madrid- Barcelona mai ha estat fàcil, en molts sentits.

No sé si és pel fet que a Catalunya m’espera feina, o perquè pròpiament no m’espera res, o si és per la por que la dona amb anorac assentada al meu cantó repengi el seu cap amb el meu ombro,  o si poder simplement m’agrada Madrid; sigui com sigui, em costa marxar. Des de la tortuosa i solitària perspectiva del viatger d’autobús recordo els passeigs pels centre, les cerveses assentat al terra d’un antro, i el gintònic de la nit anterior en aquell pis de Moncloa. La meva ment, conscient i subconscient, amaneix tot això amb alguns acords de Pereza i em recrea com si fos un personatge despreocupat d’un videoclip de Titan Pozo. I m’adormo feliç, i la nostàlgia coqueteja ja amb la enyorança.

Al cap de 30 minuts i entrant ja a la magnífica- #NO- província de Guadalajara rebo el primer cop de colze que em fa la senyora del anorac. Els 15 minuts en els que intento tornar-me a dormir torno a pensar amb la bona gent que m’ha atès aquests dies. No sé com, però m’adormo pensant en com de bona gent són els madrilenys i amics, i començo a enamorar-me d’aquest fred més sec i no sé com apareix un pensament spam que diu “En Franco feia pantans”. I tot i aquest últim spam m’adormo feliç, i la nostàlgia ja és enyorança.

Arribo a Barcelona de matinada i em desperta la noia del anorac que parla amb una tal Xonxi pel –literal- vodafono. Ella, la noia del anorac és diu Melany i no tinc ganes de pensar res al respecte, només penso que m’ha despertat i la llum del RACC de l’entrada de la Diagonal m’il·lumina ara la cara. Són les 7.30 i plou, cara acartronada, cabell del clatell aixecat i possiblement amb part de la muntura fora de l'orella. Baixo del autocar i camí a Sans de nou mig melangiós i adormit trepitjo les basses fantasiejant amb que camino per Callao, xiulant Sidecars mentre somric sense saber molt bé per què.      

-> Escoltant Fan de tí- Sidecars