El poder del poble

Enmig de la imputació de personalitats i polítics en casos de corrupció, i tot i semblar-nos que encara no hem acabat de descobrir fins a quin punt el nostre sistema polític està corromput, jo encara atalaio esperança.

Aquesta esperança la trobo en la gent corrent, que continua indignant-se amb la corrupció dels polítics, que no es resignen en viure en una societat controlada per una classe política corrupta i que els dol i no perdonen cap tipus de corrompiment de cap polític, ni institució independentment del partit que sigui el defraudador.  Tot i la democràcia jove que som, és esperançador veure com la majoria dels ciutadans del estat estan conscienciats que el poble és el sobirà del poder i que ningú per molt que sigui escollit democràticament té dret a aprofitar-se d’una posició de poder que l’hi és atorgada amb l’objectiu de servir al país, no de servir-se d’ell.

Ara, amb aquesta massa crítica i amb ganes de viure amb un estat de dret i democràtic com el nostre com pot ser que haguem arribat a tenir una casta política com l’actual. La gran acumulació de poder mai ha estat bona, ja sigui un rei, un parlament o un monopoli d’empreses. Des d’aquesta perspectiva , els governs democràtics d’Occident han passat, amb 300 anys,  de tenir petites competències en la simple regulació de lleis de caire civil i penal a amplis poders en tots els àmbit de la societat, com l’àmbit cultural, laboral o de la micologia. En aquest aspecte podem dir que els ciutadans, en gran part perquè hem volgut, hem dotat al parlament i l’estat de més poders que mai. A Espanya tots aquest fets, apart, cal afegir-hi la nostre novella democràcia, l'amiguisme institucionalitzat i una forma especialment casposa d'alguns de fer política que van permetre que es toleressin frases com el famòs "Se sale antes de la cárcel que de pobre" de Jesús Gil. Tal fet s’agreuja amb la major dependència dels frens o els contrapoders al poder dels partits i l’estat, exemples d’això esmentat serien els mitjans de comunicació- via la dependència de molts d’aquests a les subvencions, o bé pel simple fet que són públics- o del propi govern judicial. Així doncs, podem veure a dia d’avui  un estat democràtic i uns partits, amb els que ningú se sent còmodes, més autòcrates que mai.

Insatisfacció que en part ve causada igualment perquè la gran varietat de competències que te el parlament impossibilita, a diferència del XIX, que hi hagi cap partit que pugui satisfer a cap votant ni amb un 80%, obligant als partits a tenir programes tan amplis com ambigus, fet que ens porta de nou a la sensació per part de moltes persones mitjanament conscienciades amb la vida pública que els partits i l’estat tenen massa poder, en detriment de la societat civil. On tot plegat, dóna pas a un escenari on és més probable que hi hagi abusos de poder per part dels partits, com la corrupció, i en conseqüència una major insatisfacció en la majoria dels ciutadans cap als partits i institucions públiques.

Que fem doncs, davant d’aquesta inevitable frustració dels ciutadans i corrompiment dels estaments de poder in crecendo, frustració i corrupció que entenc que continuarà sent-hi al marge que aconseguim un poder judicial i legislatiu més independents. Tot i l’animadversió que causen la paraula lliberal, són les solucions Hayekianes y Toquevellianes de minimització del estat, sense fer-lo desaparèixer, en detriment de la lliure organització del poble les úniques, crec, que de forma efectiva aconseguiran treure la força als partits, que són els encarregats d’engreixar-se i engreixar l’estructura de l’estat que paguem entre tots.

->Escoltant Windsor- Pereza