Autojustificar-me, jo?

L’home del segle vint té múltiples etiquetes, jo no sé si posar-n'hi una de nova perquè pot ser la que li vull posar es pròpia de totes les facetes de la història, però el que està clar que partint de la seva teòrica racionalitat de l’home aquest també és un ésser autojustificatori.

La autojustificació és un element tan important a la nostre vida que ha condicionat part del progrés i l’avenç en molts aspectes, des de la necessitat de Freud per justificar davant del món que era un cremat, passant per la justificació filosòfica de Sartre del seu comportament com una forma d’enfrontar-se a una vida sense sentit, les quatre grans cròniques medievals dels nostres monàrques o Sant Agustí amb Confessions.

La nostre vida està rodejada de tal autojustificació. Ens justifiquem els nostres fracassos amorosos, el fracàs professional, el perquè de la nostre pèssima actitud davant les injustícies socials, la nostre indiferència davant el patiment de qui estimem, etc. Però, per què? Suposo, que partint de la inseguretat de l’home i la necessitat d’un sanejament mental necessitem aquest exercici de trobar un ordre aparentment racional als nostres actes, encara que molts cops més que un sanejament és una xapusa.

Les autojustificacions tenen un punt molt curiós en el fons, els únics que ens les hem de creure som els propis autors d’aquestes. Per tant, les autojustificacions les fem per justificar davant dels altres els nostres actes o experiències, tot i que sabem que molts cops no se les creuran perquè els únics i autèntics interessats amb aquesta autojustificació, per viure tranquil•lament amb la nostre consciència, som nosaltres.

Sóc conscient que normalment dic quelcom que crec recte al final, per dir que no n’hi ha per tan, però és que em plantejo que no hagi escrit aquest article per autojustificar-me a mi mateix sobre quelcom. El problema, però cau en que sovint em plantejo que no usem aquests mecanismes per justificar grans errors i evitar afrontar-los, serà això...

Ànim!