La moralitat d'aprovar

Abans d'acabar l'any volia fer un escrit sobre una ràpida i estúpida reflexiò que vaig portar l'altre dia a debat als meus amics. Reflexió que encara que ràpida i estúpida crec que s'ha de fer: Qui té moralment més obligació a aprovar, un estudiant de la universitat pública o un de la privada? Ràpidament amb una visió contable i pragmàtica un s'adona que s'ha d'esforçar molt més per aprovar un estudiant de la universitat privada que un de la pública, ja que la recuperació d'una assignatura, per exemple d'ADE, a la UIC pot rondar els 500€, en canvi, a la UPF o a la UB uns 100€ màxim, suposo.
Dit això, i des d'aquest punt de vista, queda ben clar que l'alumne de la universitat privada s'ha d'esforçar més perquè el suspès el paga més car ell, pares, o en el cas del becat, la institució o persona que han decidit apostar per ell. Però és exactament en aquest punt on recau la diferència de suspendre. El fracàs del suspens en la universitat privada el paguen unes persones que aposten per l'estudiant i la conseqüència d'aquest suspès el paguen els inversors perquè ells volen i creuen en tal persona voluntàriament.
En canvi, a la universitat pública l'estudiant ha de pagar menys perquè el que aposta per ell o ella és l'estat i els seus estudis són aguantats per tots els ciutadans i ciutadanes que ni aposten, ni creuen, ni coneixen l'estudiant, però que paguen perquè estan obligats i creuen que aquests impostos seran útils pel desenvolupament del país. L'estudiant, per tal de justificar aquest esforç del contribuent, ha d'estudiar i tirar els estudis endavant amb la màxima dignitat i buscant també no ser una càrrega per l'estat, sinó un element i eina de progrés, més encara en aquests moments de crisis, ja que com deia JFK "poder seria hora de parar de mirar que pot fer l'estat per mi i penséssim que puc fer jo per l'estat".
Animo amb aquest escrit a que cada u doni el millor d'ell mateix en els estudis, evidentment alguns necessiten més d'un any, bé perquè contribueixen d'altres formes o bé per limitacions del tot justificables, però que donin el màxim, ja sigui per l'estat, per l'esforç familiar, o per ètica personal. Ànims i força!