miércoles, 30 de septiembre de 2015

El fenomen Trump o l'empresari d'èxit en política


El procés, la crisi dels refugiats han eclipsat el fenomen Donald Trump. Però, no deixa d’estar allà. El populisme en les seves diferents formes d’expressió no ha deixat de manifestar-se pel món Occidental i ara arriba la versió americana. Evidentment el contingut respecte dels populismes amb els quals aquí estem familiaritzats és diferent, però la fórmula és la mateixa. Minimitzar el problema, oferir un culpable i una solució barata i crear un personatge (o projecte polític) al voltant d’una nova legitimitat.

El màrqueting de legitimitat i la sàlvia nova en el cas de Donald Trump és molt interessant. Fem una aproximació ràpida als màrquetings de legitimitat dels populistes de caràcter estatal. Al Sud d’Europa gran part dels populistes intenten mostrar-se com a out-siders legitimats principalment per l’activisme de carrer –Colaus, Cups, Tsipras. Per part de la dreta populista la majoria dels seus líders fa anys que estan full-time en política pel que el discurs de sàlvia nova és més complicat. No obstant això, hi ha una certa recerca de legitimitat basant-se en “mai he tocat poder . Exemples: França –Le Pen, Holanda –Geert Wilders- , Suècia - Jimmie Åkesson - i el Regne Unit – Nigel Farage. Finalment, hi ha un tipus que encarna Trump, el polític out-sider que el legitima la seva llarga carrera empresarial. A Europa no el veiem des de Silvio Berlusconi:
Globalment, el perfil d’empresari d’èxit en política no té per què ser necessàriament populista, tot i que té tendència a encarnar alguns seus vicis. Els tres exemples recents que tenim d’aquest perfil són Trump, Berlusconi i Palmer (d’Austràlia aquest últim). El discurs emprat sol tenir certs punts amb comú:
- No dependència econòmica, ni de discurs: “A diferència de la resta no estic a la política per fer diners
- Self-Made Man: “Jo sol he fet pujar un imperi, vull fer el mateix per aquest país
- Out-sider: “Sóc un ciutadà com vosaltres que em veig obligat a entrar en política per….”
Us sona, oi? Aquests missatges calen –de calar- de forma evident tot i la seva grisor. Per què? Com deia Delibes Para el que no tiene nada, la política es una tentación comprensible, porque es una manera de vivir con bastante facilidad ", i clar reconèixer l’altruisme en política al ciutadà mitjà sempre ens ha tirat. I doncs? El punt més perillós és la concepció de la política i de país amb què es basen - de forma més intuïtiva que expressa. Certament, un empresari pot aportar molt a les arenes parlamentàries. Ara, el maneig d’un partit, o és més, d’un país, és molt diferent del de gestionar una empresa. Igualment, un pot ser un genial empresari i un pèssim polític i viceversa; de la mateixa manera que el tiu que venia polseres al patí del cole, no tenia per què ser necessàriament el millor delegat.
Entendre la política com una simple activitat de gestió és un dels grans errors que ens han portat a la crisi institucional actual a Europa. La política requereix idees, de conèixer el ser humà, d’establir ponts, de persecució d’ideals i reconeixement de forces. En resum ideologia i reconeixement de poders fàctics. És a dir, rien à voir amb la millor gestió d’una empresa de sucs, ordinadors o llibres.
De la mateixa forma que la necessitat de tecnòcrates és necessària, no es pot concebre el joc democràtic amb només tecnòcrates. El país amb més polítics tecnòcrates és Xina- res a dir. L'estadístiques, els barems i les enquestes són importants, però la ideologia és determinant. I aquí hi ha una frase d’un escriptor americana que m’agrada molt i que mostra una de les amenaces que pot encarnar el perfil polític empresari “Com menys aporta un polític, més estima la bandera”. Doncs això, Let’s make America great again i Forza Italia

ánims!


Escoltant The Black Keys - Tighten Up

1 comentario:

· Jordi Ventura · dijo...

Molt ben explicat Ignasi, m'ha agradat molt!