La importància de lluir patilla:

Sovint, en ambients de cendrer i soroll de glaçons, recomano amb certa insistència la necessitat de vestir, lluir patilles. Sóc un tipus força liberal en aquest tema però crec que tot home necessita un mínim de porció de pèl que doni continuïtat al cabell, continuïtat que com a mínim a d’arribar fins una mica més amunt del tragus.

L’home que es rasura la curra completament deixant els costats de la cara verges, que sembla que tinguin el cabell just per ser amagat sota un orinal és de mal fiar. La manca de patilla fa de mal veure, crea inseguretat al interlocutor, desmasculinitza, i et converteixen en un comptable de banc de poble o espia de república eslava en potència. Per entendre’ns, un home sense una mica d’ ombra als cantons de la cara saps que mai et farà una bona encaixada de mans, com a molt te l’acariciarà. Val a dir, pels més presumits i escèptics, que sí, és cert que hi ha lletjos amb patilles, però quan parlem de gent sense curres és un terreny exclusiu de lletjos començant per Nicolas Cage.

Hi ha patilles i patilles, llargues, curtes, gruixudes, primetes, peludes, finetes i monocurres. Evidentment hi ha opcions detestables, però la patilla és patrimoni i denominador comú de l’home recte del segle XXI, amb excepció dels que van rapats al zero.  I de nou, amb les excepcions que s’han de limitar amb doctrina etílica de bar universitari i tardes de gos, faig una crida a lluir patilla.

->L'última ressaca- Mishima