miércoles, 18 de mayo de 2011

Girona, what else?


Fins els 18 vaig ser gironí les vint-i-quatre hores del dia. El riu, els ponts, la catedral, Sant Josep, el Municipal de Montilivi, ballesteries, el call... Vibro cada vegada que sento esmentar Girona per la televisió, m’alegra sentir sobre les victòries del Girona i no em canso de passar i trepitjar aquesta ciutat que m’ha vist crèixer. M’agrada Girona perquè és la ciutat dels meus avis, pares, germans i amics, m’agrada perquè Ignasi Grau i Callizo no seria el mateix sense Girona.

Sense caure en el parany de tanta i tanta gent que se’n va i torna rodejada d’alternativitat insultant els seus orígens amb una mirada alta amb la que ens vols fer insinuar la seva superioritat he de dir que a vegades Girona em cansa. Girona és preciosa i màgica, una ciutat que cau entre la vila i la ciutat, entre la capitalitat i el provincialisme; Girona, no obstant, no deixa de ser un poble amb ànsies de ciutat. Sí, Girona té molts dels avantatges de la ciutat com una àmplia oferta educativa, comercial, lúdica i cultural; així com molts avantatges de pobles com les distàncies curtes i el sentir-se conegut.

No obstant Girona té els vicis i desavantatges dels pobles. Girona és caldo de rumors, rajades i etiquetes. Girona castiga l’origen i el passat. Girona és enemiga de la intimitat, la vida pròpia i amant de pseudoelitismes socials. Girona és la ciutat on no pots amagar una relació més de dos setmanes, una ciutat on el coneixament de gent nova és limitat, on els grups, quintes o quadrilles estan hermèticament tancats i on els cognoms condemnen o salven durant tota una vida. Em maten els petits i mediocres estrats socials que destrossen la màgia d’aquest municipi, els quals troben en molts cops la seva màxima expressió en els VIPS de Royal, en el banc del fracàs de davant de la Salle i parcialment la Tribuna del Municipal de Montilivi.

Girona és una poble amb ànsies de ciutat, i ànsies de grandesa. Tot i el que he dit, val a dir que Girona vol crèixer, ho veiem amb la potencialització de la Universitat, aquest amor a municipi, la importància de tenir un equip a segona divisió, la girocleta... Els vicis de Girona són difícils de solucionar però si voleu començar a arreglar-los i fer aquesta ciutat més gran i més còmode, en serio, deixeu de qüestionar la vida dels altres i la meva. En resum no malparlem, que com deia Wiston Churcill “ qui parla a les meves esquenes, el meu cul contempla”


pd/ escoltant Big Sur de The Thrills

4 comentarios:

Totti Bayer dijo...

"Et felicito fill". Saps que passa Grau, que a Girona hi ha molt mort de gana suelto, tot que si aquesta gent visqués a Barcelona no aniria del pal com en canvi va a la nostra ciutat. En fi, Girona m'enamora!

Un servidor dijo...

bé ignasi bé, et reconec que m'he sentit identificat quan et refereixes a aquells que tornem de fora amb aires de superioritat i suficiencia a la nostra estimada ciutat-poble...
hauries d'escriure més sovint, que aquest blog té poder!
ens veiem aquest estiu

Anónimo dijo...

Vivo en Girona desde el 84, me siento de aquí y moriría por esta tierra, pero tengo que reconocer que algunas veces mataría el elitismo (nueva palabrita para el "quiero-y-no-puedo" de toda la vida, vamos)y el glamour que parece despuntar cada día más. Se levantan comercios, bares, pubs... etc. en una semana, y en menos de lo que canta un gallo, nos lo cargamos o simplemente ni nos damos cuenta de lo que hay... en fin, una vez me dijeron que sí, que Girona era así, pero, ¿y qué?... tenía razón el buen hombre. Es lo que nos rodea, si no nos gusta, pues a girar la cara.

Kimi dijo...

Molt d'acord, com sempre!!