Va ser doncs en aquest context que li vaig comentar una distinció, que no m’he inventat jo, sobre l’amistat: Els amics i els còmplices.
L’amic crec que més o menys tots ja el coneixem. A grans trets és aquell individu que en el cas que ens anéssim a Irak li donaríem la foto de la Jenni poc abans de morir, és aquell individu que si et veu plorant sabrà que no és perquè de cop tinguis un desequilibri hormonal i actuarà amb conseqüència o aquell individu que esperes que si fa falta algun cop a la vida et girarà la cara i li donaràs les gràcies.
El còmplice és molt fàcil confondre’l amb l’amic degut a que té molts punts de coses que podries fer amb un amic: sortir de festa, abraçar-lo quan te’l trobes, pot ser que li expliquis alguna intimitat, promeses de lleialtat eterna en context amb gust a cervesa, i en fi, riure i passar bones estones junts. Molts cops hi ha gent que fas alguna cosa d’aquest tipus i un ja te clar que no és ni amic, ni còmplice, és simplement com diuen a Transpotting un “amiguete”, altrament conegut com a col•lega o company; així doncs aquest és un altre tema.
Així doncs, el còmplice és aquella persona que pot ajudar-te en fets intranscendents com ajudar-te a que els teus pares no sàpiguen que has sortit de festa o el que et ve a buscar amb cotxe per fer alguna lokura i, en fi, el que serien en general activitats que a l’edat que tens et poden semblar super-transcendents però que no ho són. Aquests els tens per amics fins un moment clau a la teva vida on necessites algú on plorar, o simplement parlar d’algun fet, etc. És còmplice, em deia en Jaume, aquell amic que et justificarà les grans errades de la teva vida, i farà que te les prenguis com a victòries tot i fer-te mal; per què? Perquè no és amic, és un còmplice que només et serveix i li serveixes per passar bones estones...
Però, en fi, després de tot varem concloure que no ens podem queixar, de fet nosaltres en aquest sentit em tingut força sort!
(vaya merda, tot plegat)
