El frikisme català

Catalans i catalanes, que no ens adonem del que estem fent? Estem matant el catalanisme sense adonar-nos. Espanya, sense proposar's-ho, està aconseguint tornar-nos a tots uns folls. Catalunya està malalta i això es veu fent una volta pel carrer veient molt de jovent amb aquest abrics amb plomes, aquest cabell mal tallat i mal engominat, parlant una llengua que no els hi és pròpia i tenint com a màxim ideal el “què acemoh ese finde” tot això rodejat de videojocs i menjar del McDonald. Cert, això passa a nivell global, com a mínim en la Europa més occidental, però el fet és que el nostre poble és un poble inquiet i la apollardament global li fa més mal que a altres nacions que ja estan apollardades de per sí.

A molts catalans això no els ha afectat, cert. El problema és que molts d’aquests s’han tancat sota una trinxera-bunquer que es diu Catalunya i tots els problemes i inquietuds se centren amb Catalunya, fet que en molts casos a suposat l’arribada d’una absurditat política suprema. “Company, què n’opines de l’eutanàsia?”, “mmmm.... Catalunya lliure!!”- gran comentari. Sembla estrany, a vegades però, aquesta és l’estructura mental de alguns catalanistes els quals la seva inquietud no va més enllà de Catalunya i ell amb les seves accions fa que l’esperit sobiranista de Catalunya caigui en un estanc podrit fàcilment criticable fins i tot per l’espanyolisme més ranci.

Com ho veiem materialitzat això? Doncs amb milers d’associacions que només saben parlar de Catalunya. L’exalçament de personatges molt normalets a gurus internacionals de la cultura mundial pel simple fet d’escriure o cagar en català. L’odi descontrolat, estúpid i mal fonamentat a tot allò que té un mínim de toc espanyol, em refereixo des de la possible crítica a un polític perquè el domini del seu mail “.es”, fins al punt existeixi gent que és capaç d’unir-se a tots els grups del facebook que inclogui el mot “cat”o les lletres ny i negar que Juan Marsé és un gran escriptor perquè escriu en castellà.
Parèntesis: (Tot odi cap a Boadella sí és justificat i no friki).



Què vull dir amb això? Que rebutjo els meus ideals sobiranistes? Ni molt menys, jo el que vull dir és que estic fart d’aquest monotemisme impropi dels catalans, gent inquieta i cultivada. Precisament perquè estimo Catalunya i sento les pretensions catalanistes com a bones em preocupa que el catalanisme es converteixi per culpa d’algunes persones (no tots) de cares al món en un moviment tan estèril com el representat per PETA o el club de fans de Decai; i que per culpa d’això, entre d’altres motius, la gent de casa nostre cada dia se senti menys atreta per tot allò referent al país. Igualment crec que tot i que és bo que hi hagi tanta iniciativa ciutadana la trobo desenfrenada si no va acompanyada de res més, fins el punt que em fa por, ja que és en aquests punts on neixen grups tan sectaris com les CUP o els Maulets, on ningú excepte ells se senten còmodes en el catalanisme.

En fi, sé que és difícil i dolorós parlar d’aquest tema des de la catalanitat, però trobava important fer una reflexió personal i amb veu alta sobre això per com a mínim sentir-me jo millor i autoconvenç-se’m que he fet quelcom per arreglar-ho.

Una altre causa de la crisis: L'apalancament

Hi ha crisis i això és evident, ara tothom en parla i en sap molt d’economia però hi ha un tema que ningú ha assenyalat com a causa i que m’animo a assenyalar: L’apalancament.

L’arribada amb massa de valors líquids (contrari de sòlid) a la nostre societat ha facilitat que la gent es deixi de preocupar pels altres i se centri en la seva llibertat, fins fa poc temps això no sé molt bé perquè sempre anava agafat de la maneta de l’autorealització, però això ja és aigua passada. L’home és lliure, tan i tan lliure que no s’ha de preocupar per res, fins el punt que hi ha gent que mira amb una cara que és l’entremig de fascinat- estranyat-(i si em permeten l’expressió)flipat a la gent que participa en ONG’s, associacions pel país, organitza trobades culturals o simplement s’apunta amb una associació que es preocupa pel medi ambient. Molta gent critica aquest tipus de fets i sigui la associació que sigui quan algun personatge li comenta a un altre que està liderant o participa d’una iniciativa de les esmentades en un 80% dels casos el que passa pel cap de la gent és:
a)I per què ho fa? Ell que hi guanya?
b)Ja tinc una cosa de la qual raja amb el amics i família
c)Tal associació o iniciativa està condemnada al fracàs
Evidentment aquest 80% desprès d’una dura reflexió de tres segons sobre tal iniciativa s’adona de la inoperància del sistema, que les solucions del col·lega són pèssimes i al veure que es tan i tan lliure reacciona d’una forma molt lògica: s’apalanca al sofà.

Aquest fenomen l’anomenarem apalancament. Però, i aquesta gent per què viu i que els fa tirà endavant? En el món, com deia fa cosa d’uns dies un teòric de la revolució del 68 a El Periódico, hi ha dos coses que són importantíssimes per la gent a dia d’avui: Fullar i fer diners. De fet aquest teòric (el qual, ja em sap greu, però no recordo el nom) es lamentava que la seva dura lluita hagués portat a la societat a aquesta llibertat sexual, lluny d’una societat amb plena llibertat de pensament lliure i caire filosòfic, sense tenir en compte tot el que realment suposava i el pensament ideològic que hi havia al darrera.

Amb això que vull dir? Vull dir que actualment tenim un grup de paràsits econòmics a la societat, els quals res té a veure el seu color, religió, ni estatus econòmic, que ens estan fen anar cap endarrera amb una actitud llastimosa.

No ens enganyem molts de nosaltres som d’aquest. Solució? Sincerament no sé quina seria, com ja he dit en algun cas les generalitzacions mai són bones, en el cas de l’apalancament tampoc. Però sincerament si algú de vostès lectores i lectors d’aquest text creu que sofreix i ens fa sofrir d’apalancament directa i indirectament que es marquí encara que sigui petits objectius a la vida, que no classifiqui la gent, que lluiti que sincerament patir una mica no va malament, estimeu, moveu el cap i el cor alhora i no us apalanqueu.

Merci.