Quan anar a missa és de burros

L’altre dia vaig entrar a una església catòlica que hi ha al costat del meu pis, era dimarts, estava tot fosc excepte una petita capella al fons a mà esquerra. L’Andy Warhol ja podia dir que les esglésies catòliques tenen quelcom que les fa més belles que qualsevol lloc sagrat; no obstant les capelles del fons a mà esquerra en general solen ser força lletges. I dic lletges com podria dir sòbries, seques o bàsiques. Vaig entrar i vaig veure que celebraven missa. M’hi vaig quedar, ¡vés, sóc catòlic i no hi perdia res!

El panorama d’aquesta capella em va deprimir en un primer moment i em confirmava mals auguris: d’aquí 40 anys ja no quedarem cristians. Erem vuit, un sacerdot jove d’origen indi que predicava la missa amb un català més que forçat; una parella de gent molt i molt gran dels que encara mantenen una mirada tendre quan es miren, un home consumit pel temps de barba descuidada amb espardenyes i un respirar difícil que repicava per les parets de tota la capella; una dona que a jutjar pel vestit era d’origen sud-peninsular de més de 60 anys de cara cansada, un home que gastava una quarantena i que vestia americana i corbata de forma poc harmònica, i un grupet de avies repartides per la capella que lideraven els cants espirituals amb aquell agut tan característic de les dones grans.

Franciscos a part, sovint ens queixem de la pèrdua de les arrels de l’Església. Crec que és precisament en aquestes esglésies de poble i petits temples de les ciutats on a dia d’avui trobem de nou aquell esperit d’Església primitiva que alguns enyoren, on l’avi abandonat pels seus fills, l’empresari neguitós, l’immigrant desubicat i temorós busquen esperança de nou amb el mateix Jesús de fa 2000 anys que es dirigeix a ells amb paraules d’amor, esperança i vida eterna. Sovint enyorem aquells temps on les esglésies estaven plenes tots els diumenges i on la fe era cita obligatòria de caps de setmana com el partit de futbol dels nens, la visita als avis i la compra del pa a fleca. Però particularment prefereixo aquest camí on tornem a ser església amb una base de desemparats, que l’Església d’aparença dels últims segles. Anem pel bon camí.       

-> Escoltant Funeral de Band of Horses

De què parlo, quan parlo de Madrid des del autobús de tornada:

Autocar, diumenge, 24.00h. La gola resseca de cigarretes demanades amb molt de morro, mal d’esquena que sé que tindré causat pel viatge nocturn creuant Espanya i certa nostàlgia. Jugo amb el Whatsapp i em distrec mirant pel mòbil els sondejos de les eleccions de Xile mentre la llum d’un anunci  de Mahou m’il·lumina la cara i guaito la seu d’arquitectura pseudosoviètica de la UGT. El camí Madrid- Barcelona mai ha estat fàcil, en molts sentits.

No sé si és pel fet que a Catalunya m’espera feina, o perquè pròpiament no m’espera res, o si és per la por que la dona amb anorac assentada al meu cantó repengi el seu cap amb el meu ombro,  o si poder simplement m’agrada Madrid; sigui com sigui, em costa marxar. Des de la tortuosa i solitària perspectiva del viatger d’autobús recordo els passeigs pels centre, les cerveses assentat al terra d’un antro, i el gintònic de la nit anterior en aquell pis de Moncloa. La meva ment, conscient i subconscient, amaneix tot això amb alguns acords de Pereza i em recrea com si fos un personatge despreocupat d’un videoclip de Titan Pozo. I m’adormo feliç, i la nostàlgia coqueteja ja amb la enyorança.

Al cap de 30 minuts i entrant ja a la magnífica- #NO- província de Guadalajara rebo el primer cop de colze que em fa la senyora del anorac. Els 15 minuts en els que intento tornar-me a dormir torno a pensar amb la bona gent que m’ha atès aquests dies. No sé com, però m’adormo pensant en com de bona gent són els madrilenys i amics, i començo a enamorar-me d’aquest fred més sec i no sé com apareix un pensament spam que diu “En Franco feia pantans”. I tot i aquest últim spam m’adormo feliç, i la nostàlgia ja és enyorança.

Arribo a Barcelona de matinada i em desperta la noia del anorac que parla amb una tal Xonxi pel –literal- vodafono. Ella, la noia del anorac és diu Melany i no tinc ganes de pensar res al respecte, només penso que m’ha despertat i la llum del RACC de l’entrada de la Diagonal m’il·lumina ara la cara. Són les 7.30 i plou, cara acartronada, cabell del clatell aixecat i possiblement amb part de la muntura fora de l'orella. Baixo del autocar i camí a Sans de nou mig melangiós i adormit trepitjo les basses fantasiejant amb que camino per Callao, xiulant Sidecars mentre somric sense saber molt bé per què.      

-> Escoltant Fan de tí- Sidecars