Adéu mossèn

Estàvem assentats en una taula rodona presidida pel president Pujol intentant-lo convèncer de  la necessitat de construir un estat català. Ell no ho veia clar. Era el 2008 i en Xavi, en Frank, en Marc, en Rafel i jo estàvem exultants, estàvem en el millor moment d’Horitzó Nacional, teníem gairebé 200 socis, els actes organitzats havien estat un èxit i pensàvem amb tot això mentre el president ens signava un dels seus llibres. Sabíem que amb aquella signatura i la foto segellàvem la cloenda d’aquell acte, segurament ens deuríem mirar de formar dissimulada celebrant les bones vibracions i la correcció d’aquella reunió. De forma espontània, com quan acabes el sopar de nadal i t’has de acomiadar dels avis, vam fer una fila i vam anar encaixant la mà del president al passadís de la sortida de la seva Fundació a Passeig de Gràcia. Jo era el penúltim, en Frank l’últim.

I entre encaixada i encaixada, va arribar la meva. “Bé, Adéu mossèn”. Vale, tranqui Ignasi, tú no has dit això, t’ho ha semblat. Em giro, esperant trobant una cara que em desmenteixi els meus mals auguris, i em trobo la cara d’en Frank mossegant-se el llavi inferior per evitar un rialla que era inevitable. Merda. Tot passa molt ràpid, i mentre en Frank s’acomiada jo ja estic fora de la Fundació, i els altres baixen de forma ordenada per les escales, però tinc el temps suficient per mirar la cara del president de reüll. No sembla alterat, amb una mica de sort pot ser que aquest fet sigui fruit de la meva imaginació.

Baixo ràpid, amb ganes de comentar l’encontre amb els altres i ja apunt d’arribar a Passeig de Gràcia m’adono que en Frank m’avança encara mossegant-se el llavi i, segurament en Rafel o en Marc, em van deixar anar un “putu Grau”. Ara sí, era oficial, el teu background oparra t’ha delatat i li has dit mossèn al president Pujol em vaig dir. En Frank em va demanar permís per riure, l'hi vaig concedir, es va assentar al portal de la Fundació Jordi Pujol i va riure desaforadament durant uns 5 minuts, el riure es va contagiar ràpidament entre tots els membres de la junta, fins i tot a mi, i en Marc em va demanar permís per explicar-ho a la seva mare.  

Al instant vaig veure que seria un fet que explicaria als meus nets i que els membres d’aquella Junta d’Horitzó Nacional es descollonarien tota la vida. I com a mínim de la segona part, crec que no m’he equivocat.

->Everyday I love you less and less- Kaiser Chiefs

La importància de lluir patilla:

Sovint, en ambients de cendrer i soroll de glaçons, recomano amb certa insistència la necessitat de vestir, lluir patilles. Sóc un tipus força liberal en aquest tema però crec que tot home necessita un mínim de porció de pèl que doni continuïtat al cabell, continuïtat que com a mínim a d’arribar fins una mica més amunt del tragus.

L’home que es rasura la curra completament deixant els costats de la cara verges, que sembla que tinguin el cabell just per ser amagat sota un orinal és de mal fiar. La manca de patilla fa de mal veure, crea inseguretat al interlocutor, desmasculinitza, i et converteixen en un comptable de banc de poble o espia de república eslava en potència. Per entendre’ns, un home sense una mica d’ ombra als cantons de la cara saps que mai et farà una bona encaixada de mans, com a molt te l’acariciarà. Val a dir, pels més presumits i escèptics, que sí, és cert que hi ha lletjos amb patilles, però quan parlem de gent sense curres és un terreny exclusiu de lletjos començant per Nicolas Cage.

Hi ha patilles i patilles, llargues, curtes, gruixudes, primetes, peludes, finetes i monocurres. Evidentment hi ha opcions detestables, però la patilla és patrimoni i denominador comú de l’home recte del segle XXI, amb excepció dels que van rapats al zero.  I de nou, amb les excepcions que s’han de limitar amb doctrina etílica de bar universitari i tardes de gos, faig una crida a lluir patilla.

->L'última ressaca- Mishima

Independència sí, així no:

El Sr.Homs l’altre dia es queixava del recàrrec del 20% pel retard de 9 dies en els pagament pertinents de la Seguretat Social. No dic que sigui fals, però tal i com adverteix l’article 10.1.b del Reglament General de Recaptació de la Seguridad Social aplicable a la Generalitat de Catalunya adverteix que per retards de 9 dies només hi haurà un recàrrec del 20% en el supòsit que l’entitat deutora, en aquest cas la Generalitat, no presenti els documents de cotització dins el termini reglamentari. No ens enganyem, la responsabilitat d’entregar aquests papers a temps no és culpa d’Espanya. És culpa d’una administració que ara busca emprenyar encara més a una població catalana ja de per sí molt enfadada amb l’estat a un preu de 24 milions d’euros que pagarem entre tots. Tota persona familiaritzada més o menys amb el sistema tributari, i més concretament amb la Seguretat Social, sap que si la Generalitat hagués entregat els documents dins els terminis especificats per un retard de pagament de 9 dies només hagut de pagar un recàrrec d’un 3%, o el que és el mateix 3.600.000€. Així mateix, i el que és pitjor, és que la Generalitat de Catalunya podria haver demanat, com és habitual en aquest tipus d’operacions, un ajornament de pagament seguint els paràmetres de l’article 31 de la mateixa llei, tenint l’obligació, només i sense recàrrecs, de pagar només els interessos de demora.

Jo, independentista, puc suportar amb el nas tapat l’Intereconomia catalana amb la que s’està convertint TV3, ara, el que no puc suportar és un govern que busca encrespar encara més  una relació ja tèrbola a costa del contribuent català. I perquè no dir-ho, estem en un moment important on hem de demostrar a la Comunitat Internacional que continuem sent aquell país seriós i dinàmic del Mediterrani que val la pena tenir-lo en compte, i aquestes coses conseller Homs no ajuden.