martes, 11 de octubre de 2011

La Sexta, sovint, com Intereconomía


Ja fa cosa de 2 anys, s’han fet molt llargs, apareixia a Espanya una cadena que venia a ampliar el pluralisme informatiu de l’estat espanyol per cobrir el forat que havia deixat el NO-DO, Intereconomía. La cadena, paradoxalment fundada per un exparlamentari de la Generalitat, no ha parat des de la seva arribada a l’antena de rebre crítiques degut a la seva poca parcialitat, aquella prepotència intel•lectual i el seu to poc caritatiu cap a tot el que vagi contra l’Espanya casposa; i no ens amaguem, tots n’estem ja farts tan del Gato al agua, com d’en Roncero.
No obstant, hi ha a la parrilla espanyola altres canals- la Sexta- que camuflats sota la fórmula 1, les presentadores més formoses i el futbol, hi ha molts programes amb un alt contingut polític d’esquerres que recorda per les formes a Intereconomía. Aquest canal, propietat d’un reconegut troskista propietari també de Público, no s’ha tallat mai amb la crítica desaforada als partits de centredreta mitjançant insults, burxant tot allò que traspuï religiositat i menyspreant tota opinió mínimament lliberal. Per què la mateixa mala llet del Dando Caña no la critiquem quan la veiem al Intermedio? Per què permetem l’insult als telenotícies? Per què no permetem que Intereconomia insulti a la Sexta, però si a l’inversa? Per què ningú critica que les totalment parcials entrevistes de Jordi Évole? És la mofa a un militant de dretes menys que a la feta a un militant d’esquerres?

Va ànims...

pd/Speaking unto the Nations Beethoven

lunes, 3 de octubre de 2011

Partit Popular de Catalunya 2.0



A les últimes eleccions catalanes, i a les estatals tot apunta cap a la mateixa direcció, és innegable la pujada del Partit Popular a Catalunya tot i continuar amb el seu discurs de despreci cap al país i les seves institucions. Les raons d’aquest augment clarament les podríem separar amb dos: Una primera, la paupèrrima gestió del PSOE; i segona la baixada de to del discurs del Partit Popular.

El Partit Popular tradicionalment ha estat un partit de gent de tradició humanista cristiana, ben estants, que se sentien espanyols; en altres paraules, gent que no se sentia incòmode amb el franquisme i que s’ha reinventat. El perfil del antic votant del partit popular tenia entre el seu públic tan notaris de Jaén , com empresaris catalans amb noms inventats com José Canals de Rocamora que ni ells, ni els seus pares no veien clar tot el tema català.

L’elitista perfil anterior molava, però excepte a la República independent de Pedralbes, no donava per molts vots pel que el Partit Popular no va tenir més remei que abaixar als barris baixos, com? Rebaixant un discurs liberal, refinat, humanístic cristià i centralista espanyol, cap a un discurs de dreta cutre, molt ambigu amb temes polèmics i d’un espanyolisme que rossa la xenofòbia; passant d’uns secretaris generals de famílies importants amb grans currículums com Catedràtics amb física nuclear o grans homes de negocis i experts amb economia com Josep Piqué a...bé, a la Alícia.

Aquesta baixada de to, i la fàcil assimilació per part de molta gent que ho està passant malament, de consignes fàcils d’entendre com les de Garcia Albiol han fet que a municipis obrers tradicionalment feus del PSOE el Partit Popular creixi. El PP canvia i evoluciona, a un preu molt alt. A dia d’avui, piten a la causa pepera més nanos els divendres de Discoteque, que a les terrases del tennis Barcelona; a dia d’avui, tenim un PP més popular, amb menys contingut i que cutreja; compensa?



pd/Ring of fire de Johnny Cash

jueves, 29 de septiembre de 2011

RWC'11

Homes de gairebé dos metres, de 100 quilos cada ú agafats canten el seu himne traient, a ple pulmó ànima, muscle i orgull d’un país en el seu màxim explendor. S’agafen fort, els 15, més d’una tona entre tots cantant sense complexos el God save the Queen o la Marseillaise. I davant seu...?
150 quilos embotits de negre fent ganyotes intimidadores, tensió de tot el cos només alterable per els cops que es donen els jugadors en qüestió a cames i pit en una dança que traspua intimidació i immortalitat.
Sí, amants de la èpica, l’espectacle, l’idealisme i la força bruta, quatre anys després a tornat el torneig més salvatge del món: el mundial de rugby. Vint nacions de tot el món escullen a cada partit els seus homes més forts, nobles i habilidosos per aixecar la autoestima del seu poble en un món de països grisos.
Habilitat, força bruta però noble, cor, molt de cor en pocs metres durant 80 minuts per orgullí un poble amb sang, crits llançaments de més de 40 metres, placatges a homes que semblen ossos i percussions contra parets de carn... Creieu-me aquest setembre seguiu el mundial de rugby.

miércoles, 14 de septiembre de 2011

El dret a ser pares



En els últims dos anys he sentit invocat amb massa frivolitat tan amb terrasses de bar, com en debats estèrils del bar de la Pompeu el dret a ser pares. Aquests dies després de la adrenalina de les recuperacions, i amb molt de temps lliure m’he anat plantejant coses al voltant d’aquest dret.


Primera cosa que he constat, el citat dret no surt ni en cap declaració de drets humans, ni pacte de drets civils, socials i polítics.

En segon lloc m’he plantejat aquest dret, des de la meva perspectiva, és a dir, jo Ignasi Grau fill d’en Venanci i la Pili. Tot i l’estima i la fortuna que crec que tinc amb els pares que m’han tocat em repugna la idea de ser fill en virtut de ser un dret seu. El ser un dret dels meus pares em predisposa a que ells em puguin exigir unes bones notes, cert comportament, molt allunyat del amor desinteressat que tan havia sentit a parlar antaño. Em costa i crec que no és la millor manera de fer créixer un nen des de la perspectiva que aquest sigui objecte d’un dret dels seus pares. Tot i que en certa manera, sí s’ha de retribuir als teus pares, ja només pel simple fet de donar-te la vida, això no ha de ser fruit d’un suposat dret, sinó d’un amor desinteressat. El mateix amor desinteressat que els teus pares t’han de donar a tu i al nadó, probablement els sers més indefensos del planeta.

Mirant, mirant he recordat aquella antiga visió que veia els nens com un regal de Déu- una visió, sí, certament molt allunyada de la racional visió actual en la qual el nen es troba entre l’incordi i eterna carga que pot arribar a justificar un abort i la lliure disposició d’aquest com a dret dels seus pares que és. Per mí, i alguns rars, el nen, el nadó, és molt probablement un dels éssers més indefensos del planeta el qual depèn en la majoria de casos de dos persones. Ja ho sento, però crec, des de tal perspectiva, que no seria més coherent que el nen passes de objecte de dret a destinatari del dret de tenir els millors pares possibles?

No sé, sé que m’estic tornant una mica carca, però és que l’altre dia, entre quilòmetre i quilòmetre –havia de dir que estic anant a corre, ja ho veure-ho m’estic posant com un toro- em vaig traumatitzar imaginant-me un futur on els pares abans de veure els seus fills com una responsabilitat i una obligació a la qual han de donar el millor d’ells, tractessin els fills com un dret que pot tenir qualsevol, com una inversió o com un mitjà d’autorealització.

pd/ Escoltant Benny and the Jets de Elton John

jueves, 14 de julio de 2011

Gent de bé, només comentar que durant la meva estança als EEUU aniré publicant articles en anglès a tal blog bronxlifehouse.blogspot.com.

Enjoy it!

miércoles, 15 de junio de 2011

Massa coincidencies




Fa ja entre 80 i 70 anys en un territori democràtic amb una forta crisis hi havia un país que es deia Itàlia. Els italians feien eleccions com nosaltres per decidir els seus líders els quals molts eren decebedors. I així mateix els italians com nosaltres s’indignaven i es preguntaven que havien fet ells per sofrir una crisis més dura que la nostra. El panorama en general era decebedor.

Un dia un grup d’italians joves, rebels i inconformistes amb uns looks provocatius per l’època, amb unes idees noves procedents majoritàriament de filòsofs majoritàriament alemanys van decidir que ja estaven farts. Es van indignar. Conscients que els partits tradicionals i les institucions democràtiques tradicionals ja no servien per solucionar els seus problemes i que probablement ells mateixos havien provocat la crisis van decidir crear. Van decidir reunir-se amb els mètodes d’aquella època, i tot i no ser la força majoritària italiana, van decidir tirar cap a Roma per queixar-se sobre el que ells creien que era una situació caduca i insostenible. Ells deien que tot i l’existència d’un autèntic sufragi universal i un sistema parlamentari allò no era democràcia ja que segons ells no es veia l’autèntic parer del poble. Més tard van atacar parlamentaris, les forces escollides democràticament i van dir que el parlament no era legítim marcant els que eren contraris a ells. Els companys italians per distingir-se van vestir-se de negre, es van unir sota una imatge de massa incontrolable i van comença un moviment popular que es va dir la marxa sobre Roma...



Pd/ Sincerament, com m’agrada la democràcia!

miércoles, 18 de mayo de 2011

Girona, what else?


Fins els 18 vaig ser gironí les vint-i-quatre hores del dia. El riu, els ponts, la catedral, Sant Josep, el Municipal de Montilivi, ballesteries, el call... Vibro cada vegada que sento esmentar Girona per la televisió, m’alegra sentir sobre les victòries del Girona i no em canso de passar i trepitjar aquesta ciutat que m’ha vist crèixer. M’agrada Girona perquè és la ciutat dels meus avis, pares, germans i amics, m’agrada perquè Ignasi Grau i Callizo no seria el mateix sense Girona.

Sense caure en el parany de tanta i tanta gent que se’n va i torna rodejada d’alternativitat insultant els seus orígens amb una mirada alta amb la que ens vols fer insinuar la seva superioritat he de dir que a vegades Girona em cansa. Girona és preciosa i màgica, una ciutat que cau entre la vila i la ciutat, entre la capitalitat i el provincialisme; Girona, no obstant, no deixa de ser un poble amb ànsies de ciutat. Sí, Girona té molts dels avantatges de la ciutat com una àmplia oferta educativa, comercial, lúdica i cultural; així com molts avantatges de pobles com les distàncies curtes i el sentir-se conegut.

No obstant Girona té els vicis i desavantatges dels pobles. Girona és caldo de rumors, rajades i etiquetes. Girona castiga l’origen i el passat. Girona és enemiga de la intimitat, la vida pròpia i amant de pseudoelitismes socials. Girona és la ciutat on no pots amagar una relació més de dos setmanes, una ciutat on el coneixament de gent nova és limitat, on els grups, quintes o quadrilles estan hermèticament tancats i on els cognoms condemnen o salven durant tota una vida. Em maten els petits i mediocres estrats socials que destrossen la màgia d’aquest municipi, els quals troben en molts cops la seva màxima expressió en els VIPS de Royal, en el banc del fracàs de davant de la Salle i parcialment la Tribuna del Municipal de Montilivi.

Girona és una poble amb ànsies de ciutat, i ànsies de grandesa. Tot i el que he dit, val a dir que Girona vol crèixer, ho veiem amb la potencialització de la Universitat, aquest amor a municipi, la importància de tenir un equip a segona divisió, la girocleta... Els vicis de Girona són difícils de solucionar però si voleu començar a arreglar-los i fer aquesta ciutat més gran i més còmode, en serio, deixeu de qüestionar la vida dels altres i la meva. En resum no malparlem, que com deia Wiston Churcill “ qui parla a les meves esquenes, el meu cul contempla”


pd/ escoltant Big Sur de The Thrills