Mostrando entradas con la etiqueta Religió. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Religió. Mostrar todas las entradas

martes, 4 de agosto de 2015

La barba de Tomás

Como hombre la barba es de las pocos atrezzos de nuestra fisonomía que podemos decidir si tener o no, y eso mola. La barba permite al pánfilo tener el punto revolucionario que ansia, al banal la mística, al mancebo más edad y al feo… bueno da igual.

El bello facial es un elemento con muchas historias y múltiples significados: luto en algunas comunidades judías, boda por los amish, y play-off para los jugadores de hockey. Y es más, barba es probablemente lo único que tienen en común Conchita Wurtz, Charles Darwin, Rasputin y Fidel Castro.

En este momento histórico en que la barba renace y vuelve a estar de moda, permite la vuelta de tan noble negocio como la barbería. Es de menester contar esta bonita historia de enaltecimiento de la barba, de una barba inocente. 

Año 1535, verano londinense, ambiente gris. El verdugo ultima los últimos detalles y mientras tanto un enclenque barbudo sube al cadalso para recibir ejemplar sentencia. Se le acusa y condena por negarse a reconocer a Enrique VIII como jefe de la Iglesia Británica, vamos “traición a la patria” de toda la vida. Denigrado y demacrado el que fuera uno de los grandes filósofos y primer ministro del Reino Unido acomoda la cabeza, separa la barba del recorrido habitual y natural del hacha y dice con retintín “This haht doesn’t offended the king” (Esta barba no ha ofendido al rey) salvando su barba de tal brutal ejecución. 
 
Algunos dirán que Tomás Moro, el ejecutado, será recordado como santo. Otros como filósofo y otros poquitos por su obra maestra Utopía. No obstante, hay un grupo formado entre otros por barberos, hipsters y el policía de YMCA que recordará a Tomás -sí, nosotros le llamamos Tomás- como el primer representante de la barba.

sábado, 25 de octubre de 2014

Pinceladas de Ous camiños


La voz de Ignacio Serra suena de tan firme y convincente casi imperativa, es por esto que cuanto me planteo escribir algo sobre el camino sabía que no tenía opción. En fin, vamos allá.
Cuando a mitades de agosto me hacía la maleta para abandonar la Costa Brava en dirección a Galicia a una región que estaba en la otra esquina de España, dónde llueve 4 de cada 3 días y con un grupo variopinto en todos los sentidos miré al Ignasi de dos meses antes y le dije “Hijo mío, tú nunca aprendes”. Valió la pena.
Silencio y pequeñez es con lo que te enfrentas en el camino. Acostumbrados a una realidad y unas relaciones de instantaneidad, de maquillaje, de recubrimiento musical y amortiguación en forma de alcohol lo primero que te choca en el camino es encontrarte después de mucho tiempo contigo mismo y con personas en su plenitud. El primer día las conversaciones fluyen entre la frialdad, la risa y la anécdota chorra, o lo que es lo mismo futbol, búsqueda de amigos en común, anécdotas de fiestas ¿Y en cuanto al yo? Mí yo pivotaba entre unos monitos tocando unos tambores y el autobombo. No obstante, la inmensidad de un camino te muestra tu pequeñez, te enfrenta a ti mismo y te enfrenta a los demás. La gente te pregunta ¿qué le pides al Camino? y tu en vez de responder te preguntas más sobre ti. Y poco a poco, entre los OusCamiños la charla se convirtió en conversación, y se dejó de hablar para empezar a decir cosas, y pueda incluso que hubiera menos risas pero hubo muchas más sonrisas. En el camino empecé a intuir plenitud de dimensiones como amistad o misericordia. Y sin quererlo ni buscarlo la pequeñez y el silencio fueron entrando etapa tras etapa, y con ello cada uno crecía a nivel particular y el grupo creciendo llegando a Santiago sin enterarnos y con el presentimiento que no terminábamos el camino, sino que justo empezábamos.
Hay muchos y variados recuerdos que podría citar, pero el límite propio de la idiosincrasia de este blog me lo impide. Pero simplemente comentaros que este maravilloso grupo liderado por un asturiano y venido de todas las esquinas de la península hizo un camino gozando cada paso (bueno, algunos más que menos…), con inquietantes encuentros con los misteriosos Lechoso y Guapo, con sobremesas con regusto a pacharán, cuyo despertador era Paz, pero cuya banda sonora fue Molotov,  cuyos descansos sabían a pulpo y desayunos a galletas Froiz –minuto de silencio. Grazas. 

-> Molotov - Gimme Power

viernes, 22 de noviembre de 2013

Quan anar a missa és de burros

L’altre dia vaig entrar a una església catòlica que hi ha al costat del meu pis, era dimarts, estava tot fosc excepte una petita capella al fons a mà esquerra. L’Andy Warhol ja podia dir que les esglésies catòliques tenen quelcom que les fa més belles que qualsevol lloc sagrat; no obstant les capelles del fons a mà esquerra en general solen ser força lletges. I dic lletges com podria dir sòbries, seques o bàsiques. Vaig entrar i vaig veure que celebraven missa. M’hi vaig quedar, ¡vés, sóc catòlic i no hi perdia res!
El panorama d’aquesta capella em va deprimir en un primer moment i em confirmava mals auguris: d’aquí 40 anys ja no quedarem cristians. Erem vuit, un sacerdot jove d’origen indi que predicava la missa amb un català més que forçat; una parella de gent molt i molt gran dels que encara mantenen una mirada tendre quan es miren, un home consumit pel temps de barba descuidada amb espardenyes i un respirar difícil que repicava per les parets de tota la capella; una dona que a jutjar pel vestit era d’origen sud-peninsular de més de 60 anys de cara cansada, un home que gastava una quarantena i que vestia americana i corbata de forma poc harmònica, i un grupet de avies repartides per la capella que lideraven els cants espirituals amb aquell agut tan característic de les dones grans.


Franciscos a part, sovint ens queixem de la pèrdua de les arrels de l’Església. Crec que és precisament en aquestes esglésies de poble i petits temples de les ciutats on a dia d’avui trobem de nou aquell esperit d’Església primitiva que alguns enyoren, on l’avi abandonat pels seus fills, l’empresari neguitós, l’immigrant desubicat i temorós busquen esperança de nou amb el mateix Jesús de fa 2000 anys que es dirigeix a ells amb paraules d’amor, esperança i vida eterna. Sovint enyorem aquells temps on les esglésies estaven plenes tots els diumenges i on la fe era cita obligatòria de caps de setmana com el partit de futbol dels nens, la visita als avis i la compra del pa a fleca. Però particularment prefereixo aquest camí on tornem a ser església amb una base de desemparats, que l’Església d’aparença dels últims segles. Anem pel bon camí.       

-> Escoltant Funeral de Band of Horses

martes, 21 de agosto de 2012

Impressions Olímpiques III: Faith Center


Estic treballant, i per segona vegada em topo amb en Litus Ballvé, un dels més coneguts jugadors de hockey de la selecció espanyola. La nostra condició de catalans ja havia provocat que ens haguéssim saludat anteriorment. Aquesta vegada està sol pel que aprofito per felicitar-lo per la seva decisió de fer-se mossèn. Conversem sobre la fe i els Jocs, i em comenta i recomana que visiti el Faith center, al cantó del gimnàs.

La Vila Olímpica és un complex gegant on pots trobar-hi de tot, tot el menjar que vulguis 24 hores al dia per satisfer la gana, instal·lacions spa obertes 24 per descansar el cos, sales de joc per duu a terme activitats d’oci amb altres esportistes, i màquines expenedores de preservatius per igualment duu a terme activitats, d’un altre tipus, d’oci amb altres esportistes... La Vila busca ser un centre on fins l’esportista més llepafils pugui veure satisfetes les seves necessitats, incloses les espirituals.

Per tal de satisfer les necessitats espirituals, hi ha el Faith Center. En Litus m’havia dit que m’hi passes, que valia la pena, sense donar-me molts detalls de què m’hi trobaria. Poc acostumat a l’arquitectura moderna dels Jocs em dirigeixo a tal lloc, l’edifici m’intueix per on he de passar, però jo tinc la sensació que em vaig perdent. Fins que: Faith Center. El Faith Center és una segona planta d’un edifici circular, només t’hi pots arribar amb ascensor, i el primer que veus és un gran despatx que està just al mig de la planta. Començo a parlar amb un sacerdot d’ascendència asiàtica que combina roba olímpica i de sacerdot sense desentonar i amb una sorprenen harmonia. Li comento que sóc catòlic, i com no ser molt bé explicar la meva presència a tal sala, m’invento que busco un sacerdot catòlic. No n’hi ha cap, i ell és un sacerdot anglicà. Cap problema, ell em diu que probablement no em pot ajudar espiritualment, però que si vull m’ensenya el centre. Vull. Al voltant de la circumferència em va ensenyant els diferents centres de culte, una Mezquita, una sinagoga, un mini temple hindú, una vihara budista i una capella cristiana. Entro a la capella, no hi ha sagrari, i dos atletes polonesos fan la oració. Al mig de tot això, hi havia el gran despatx que he citat, on discorre una amigable conversa entre un rabí, una sacerdotessa anglicana, un sacerdot luterà i un monjo budista amb túnica azafrà, mentre un sacerdot i un imant duen a terme treball administratiu en una cantonada.

Agreixo la visita al sacerdot anglicà i em demana el número amb l’objectiu de posar-me amb contacte amb un sacerdot catòlic amic seu que treballa a la Vila. Conversem sobre els punts amb comú entre ambdós, i ell em recorda que sóc un afortunat resar en un lloc únic en el món on cristians d’arreu del món comparteixen temple i oracions sense importar les divisions internes;  i continua dient-me que és un miracle veure cristians, jueus i musulmans resant a un mateix Déu sota un mateix sostre. Vés, té raó, i m’entorno cap a casa més conscient de que hi ha raons per continuar creient una mica en tot.   

-->Escoltant Climb every mountain de Shirley Bassey

martes, 2 de diciembre de 2008


No sabem ni on anem ni què volem. Estic estudiant dret, llavors me’n vaig al gimnàs, probablement abans d’anar a dormir llegiré part d’algun llibre o acabaré de repassar el diari i abans que tot aquest dia acabi parlaré amb algú.

Estudio dret per aprovar els exàmens,vaig al gimnàs per estar en forma, llegeixo diaris i llibres per estar al dia i disposar d’un mínim de cultura, i parlaré amb algú o amb alguns amb l’objectiu d’establir uns lligams socials, o bé, acabar amb aquests lligams. Tot això per a què? Per d’aquí vint anys tenir una bona feina i un bon sou, estar físicament en forma i no notar els símptomes de l’envelliment, per poder-me defensar en qualsevol disputa intel·lectual i perquè el dia de demà poder tenir uns lligams socials que em serveixin per moure’m pel món. Ja, però llavors, un cop tens tot això de què em serveix?

Mesuro 1,83 metres i peso 82 kilograms (tot pura fibra evidentment), estic en una petita ciutat de 3 milions d’habitants, formo part de la nació catalana de 7 milions més o menys, la meva nació està dins de l’estat espanyol que té uns 46 milions d’habitants i uns 3000 quilómetres d’una punta a l’altre. L’estat espanyol està dins de la Unió Europea que té centenars d’habitants i milers de quilómetres. La UE està dins del món en el qual jo no hi pinto res i casi ningú excepte uns pocs no saben res de la meva existència, la terra, un planeta amb vida amb milers de milers d’habitants que es troba immers en el sistema solar, que és tan sols una petita ralladeta de merda d’una cantonada de la Via Làctea, i així podríem continuar...

Sabem on anem? Quin sentit té estudiar, llegir, posar-se amb forma, tenir una sèrie de relacions socials, viatjar, etcètera; si som tan sols una cosa esquifida de la creació? I quin sentit i de què serveix el bon sou, les relacions laborals, els viatges, la cultura i ser tan ben parit com ets quan et mors?

Amb la mort tot s’acaba diuen uns, no m’agrada pensar ni creure’m que amb la putrefacció del meu jo físic s’acaba el meu jo persona. No m’agrada pensar que tenim una vida tan pobre de sentit i significat que als trenta, divuit, seixanta o vuitanta-tres anys que estiguem aquí, siguin anys buits i de pas els quals el seu únic objectiu és la mort.

Hi ha qui diu que amb la mort reencarnem un cop rere altre i així successivament, continuant vivint en la mediocritat, continuïtat i esquifidesa que caracteritza fins i tot els més grans del nostre planeta. No m’agrada pensar, ni creure’m que estic condemnat eternament a viure en un context rotatori de vides inconnexes i anònimes.

N'hi ha uns, més llunàtics i romàntics alhora, que somien que a la fi del nostre temps la nostra riquesa interior, autèntic patrimoni nostre, ens portarà a un món no físic en el qual estarem al voltant de la omnipotència personificada. N'hi ha, fins i tot, uns encara més romàntics que diuen que en aquest lloc on hi serem tots els que realment hi volem estar, ens regirem únicament per l’amor entre tots els que hi estarem, que ens vindrà establert per forces superiors. El nostre jo persona i interior serà mostrat amb tot el seu esplendor, donant sentit i llum a la nostra existència. Sé que és una idea estrambòtica, rebuscada, però m’agrada pensar que encara que costi creure’ns-ho hi ha un lloc on les nostres existències tenen sentit, i en el qual podem dirigir les nostres actituds i comportaments terrenals i elevi la nostre categoria humana.