Mostrando entradas con la etiqueta Madrid. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Madrid. Mostrar todas las entradas

lunes, 18 de noviembre de 2013

De què parlo, quan parlo de Madrid des del autobús de tornada:


Autocar, diumenge, 24.00h. La gola resseca de cigarretes demanades amb molt de morro, mal d’esquena que sé que tindré causat pel viatge nocturn creuant Espanya i certa nostàlgia. Jugo amb el Whatsapp i em distrec mirant pel mòbil els sondejos de les eleccions de Xile mentre la llum d’un anunci  de Mahou m’il·lumina la cara i guaito la seu d’arquitectura pseudosoviètica de la UGT. El camí Madrid- Barcelona mai ha estat fàcil, en molts sentits.

No sé si és pel fet que a Catalunya m’espera feina, o perquè pròpiament no m’espera res, o si és per la por que la dona amb anorac assentada al meu cantó repengi el seu cap amb el meu ombro,  o si poder simplement m’agrada Madrid; sigui com sigui, em costa marxar. Des de la tortuosa i solitària perspectiva del viatger d’autobús recordo els passeigs pels centre, les cerveses assentat al terra d’un antro, i el gintònic de la nit anterior en aquell pis de Moncloa. La meva ment, conscient i subconscient, amaneix tot això amb alguns acords de Pereza i em recrea com si fos un personatge despreocupat d’un videoclip de Titan Pozo. I m’adormo feliç, i la nostàlgia coqueteja ja amb la enyorança.

Al cap de 30 minuts i entrant ja a la magnífica- #NO- província de Guadalajara rebo el primer cop de colze que em fa la senyora del anorac. Els 15 minuts en els que intento tornar-me a dormir torno a pensar amb la bona gent que m’ha atès aquests dies. No sé com, però m’adormo pensant en com de bona gent són els madrilenys i amics, i començo a enamorar-me d’aquest fred més sec i no sé com apareix un pensament spam que diu “En Franco feia pantans”. I tot i aquest últim spam m’adormo feliç, i la nostàlgia ja és enyorança.


Arribo a Barcelona de matinada i em desperta la noia del anorac que parla amb una tal Xonxi pel –literal- vodafono. Ella, la noia del anorac és diu Melany i no tinc ganes de pensar res al respecte, només penso que m’ha despertat i la llum del RACC de l’entrada de la Diagonal m’il·lumina ara la cara. Són les 7.30 i plou, cara acartronada, cabell del clatell aixecat i possiblement amb part de la muntura fora de l'orella. Baixo del autocar i camí a Sans de nou mig melangiós i adormit trepitjo les basses fantasiejant amb que camino per Callao, xiulant Sidecars mentre somric sense saber molt bé per què.      

-> Escoltant Fan de tí- Sidecars

martes, 8 de enero de 2013

Consell d’un exmadridista pels madridistes:


Amb una lliga que ja no aixeca interès en quan a qui la lidera, el debat s’ha centrat en els mals rotllos del vestuari del Madrid. Jo, com ex-madridista que sóc i que em recorden cada dos per tres el meus amics, m’agradaria fer una mica de llenya del arbre caigut que és aquest Madrid tan mendozano d’aquesta temporada.

El càncer del Madrid dels últims anys, que va fer que amb pocs mesos un senglar com Camacho dimitís, és el chiringuito que alguns jugadors tenen muntat en el club. I com aquests,  per tal de mantenir-lo i consagrar-se al onze titular com un tumor, no tenen manies en explicar els draps bruts de la plantilla a la premsa o en separar l’equip. En el seu moment, aquests eren els Raúls, a dia d’avui aquests són els Casillas, Sergios Ramos, etc. I ara mateix, el panorama de la Castellana és un Madrid que no pot ser alternativa al Barça, que ja ha perdut la lliga i que fa els seus últims cops de cua a Copa, amb un talp dins la plantilla, i uns capitans que desautoritzen l’entrenador. Conscient del paper que li ha tocat viure a Mourinho, sumat amb el seu ego no li han pesat els anells per fer seure una institució del club, amb una reacció aspríssima per part de afició i premsa.


A can Barça, un Guardiola novell i inexpert va atrevir-se en una sola i primera roda de premsa despatxar Ronaldinho, Deco i Eto’o- tots herois, baluards i llegendes del Barça del moment. Al carrer Arístides Mayol, l’afició i premsa, a diferència dels capitalins, va saber que amb un vaixell amb varis timoners enmig d’una tempesta és impossible aixecar títols. Tals, dures mesures que van rebre l’aprovat ràpid del culé, van permetre construir el Barça d’ensomni que encara estem vivint.


...resum i consell als madridistes, o doneu suport a un Mourinho perquè es carregui aquest sant que s'ha convertit en un burgès, abandonant aquest tarannà d'afició castizo més propi dels toros que del futbol d'elit, o sembla que encara somriurem- els culés- uns quants anys més...

->escoltant America - Sister Golden Hair