El fenomen Trump o l'empresari d'èxit en política

El procés, la crisi dels refugiats han eclipsat el fenomen Donald Trump. Però, no deixa d’estar allà. El populisme en les seves diferents formes d’expressió no ha deixat de manifestar-se pel món Occidental i ara arriba la versió americana. Evidentment el contingut respecte dels populismes amb els quals aquí estem familiaritzats és diferent, però la fórmula és la mateixa. Minimitzar el problema, oferir un culpable i una solució barata i crear un personatge (o projecte polític) al voltant d’una nova legitimitat.

El màrqueting de legitimitat i la sàlvia nova en el cas de Donald Trump és molt interessant. Fem una aproximació ràpida als màrquetings de legitimitat dels populistes de caràcter estatal. Al Sud d’Europa gran part dels populistes intenten mostrar-se com a out-siders legitimats principalment per l’activisme de carrer –Colaus, Cups, Tsipras. Per part de la dreta populista la majoria dels seus líders fa anys que estan full-time en política pel que el discurs de sàlvia nova és més complicat. No obstant això, hi ha una certa recerca de legitimitat basant-se en “mai he tocat poder” . Exemples: França –Le Pen, Holanda –Geert Wilders- , Suècia - Jimmie Åkesson - i el Regne Unit – Nigel Farage. Finalment, hi ha un tipus que encarna Trump, el polític out-sider que el legitima la seva llarga carrera empresarial. A Europa no el veiem des de Silvio Berlusconi:

Globalment, el perfil d’empresari d’èxit en política no té per què ser necessàriament populista, tot i que té tendència a encarnar alguns seus vicis. Els tres exemples recents que tenim d’aquest perfil són Trump, Berlusconi i Palmer (d’Austràlia aquest últim). El discurs emprat sol tenir certs punts amb comú:

- No dependència econòmica, ni de discurs: “A diferència de la resta no estic a la política per fer diners”

- Self-Made Man: “Jo sol he fet pujar un imperi, vull fer el mateix per aquest país”

- Out-sider: “Sóc un ciutadà com vosaltres que em veig obligat a entrar en política per….”

Us sona, oi? Aquests missatges calen –de calar- de forma evident tot i la seva grisor. Per què? Com deia Delibes “ Para el que no tiene nada, la política es una tentación comprensible, porque es una manera de vivir con bastante facilidad ", i clar reconèixer l’altruisme en política al ciutadà mitjà sempre ens ha tirat. I doncs? El punt més perillós és la concepció de la política i de país amb què es basen - de forma més intuïtiva que expressa. Certament, un empresari pot aportar molt a les arenes parlamentàries. Ara, el maneig d’un partit, o és més, d’un país, és molt diferent del de gestionar una empresa. Igualment, un pot ser un genial empresari i un pèssim polític i viceversa; de la mateixa manera que el tiu que venia polseres al patí del cole, no tenia per què ser necessàriament el millor delegat.

Entendre la política com una simple activitat de gestió és un dels grans errors que ens han portat a la crisi institucional actual a Europa. La política requereix idees, de conèixer el ser humà, d’establir ponts, de persecució d’ideals i reconeixement de forces. En resum ideologia i reconeixement de poders fàctics. És a dir, rien à voir amb la millor gestió d’una empresa de sucs, ordinadors o llibres.

De la mateixa forma que la necessitat de tecnòcrates és necessària, no es pot concebre el joc democràtic amb només tecnòcrates. El país amb més polítics tecnòcrates és Xina- res a dir. L'estadístiques, els barems i les enquestes són importants, però la ideologia és determinant. I aquí hi ha una frase d’un escriptor americana que m’agrada molt i que mostra una de les amenaces que pot encarnar el perfil polític empresari “Com menys aporta un polític, més estima la bandera”. Doncs això, Let’s make America great again i Forza Italia. 

ánims!

Escoltant The Black Keys - Tighten Up

Frustracions europees

 

 Europa continua anant al compàs, amb cert retard peninsular, però al compàs. I la política no és una excepció. I en aquest sentit pensava en els diferents terratrèmols polítics a Europa dels últims 3 anys. Resumint Podemos, UKIP, Front National, Movimento 5 Stella, l’apogeu independentista a Catalunya i Syrza.

No pretenc amb aquest article fer una comparativa entre polítiques d’extrema dreta i l’independentisme –Déu me’n lliuri-, sinó intentar donar alguna llum sobre el que ha passat per a què opcions polítiques que fins fa 5 anys es veien com extremistes ara siguin compartides per una gran part de la població mitjana. És clar que entre Syrza, els grillini italians, el Front National, UKIP i ERC hi ha moltes diferències tan estètiques, com de fons. Tanmateix, són forces que han passat de tenir un paper anecdòtic a ser determinants i amb un cert paral·lelisme metodològic.

És cert, que els partits tradicionals han adobat per si sols un terreny fèrtil perquè sortin alternatives polítiques tan deixant estructures històriques orfes d’ideologia, com oblidant l’òptica del bé comú.

Pensava per entendre aquesta realitat amb la visió del votant d’aquests partits i moviments. En tots els casos sorprèn que en molts el votant mitjà forma part de la classe mitjana, mitjana- baixa, però sobretot que en general el votant mitjà d’aquestes forces ja no és un antisistema. Pensava amb el forner grec, la caixera anglesa, el torner fresador francès, el mestre català i fins i tot el farmacèutic italià que ho passa malament i no sap per què. El ciutadà que ha pagat els seus impostos religiosament, que ha portat els seus fills al col·legi i a la universitat i que en general ha seguit les normes de l’establishment i sufreix i no sap per què. I d’aquí la frustració ¿Què he fet malament?- pensa. 

En resposta això, les noves formes polítiques que sorgeixen tenen diversos punts en comú. En primer lloc no han de  carregar amb la llosa de la culpabilitat del sofriment, ni del desgast del poder. Saba nova. En segon lloc, i conseqüència de la primera, la legitimitat del que sent que té dret a provar-ho i l’atreviment de noves propostes. Les propostes d’aquests grups tenen una estructura comú. En primer lloc són conscients que es dirigeixen a un votant que ho està passant malament, està frustrat, que vol una solució ràpida i que evidentment no vol sentir-se culpable. I això és exactament el que li donen. A França el Front Nacional li diu al francès mitjà de Perpinyà i Marsella que és injust que ho passi malament, “tú ho has fet tot bé, tranquil això no és culpa teva”, i culpabilitzen els immigrants que han tret treballs, han robat i  que han acaparat les ajudes, els i diuen “fem-los fora i tornaràs a tenir calerons a la butxaca i harmonia en el viure”. A Grècia, Itàlia i Espanya amb els diferents caràcters i retòrica de cada país els respectius partits li diuen al votant, ep, tranqui, si ens carreguem al polític i al banquer tu tornaràs a estar bé, que és el que et mereixes. I en certa forma a Catalunya els partits que s’han beneficiat de l’independentisme –ERC, la CUP i l’ANC- prometen una sortida ràpida de la crisis -institucional, nacional, econòmica i cultural - senyalant com a principal problema, que no l’únic, Espanya.

En el fons el discurs es construeix al voltant d’una canalització de la frustració en pro d’una solució fàcil i violenta –genèricament parlant- alliberant de culpa al ciutadà mitjà de la situació actual i prometent un futur millor molt a l’abast i ràpidament. És cert que molts, no tots, tenen un gran component de veritat, però aquest fet no treu que la canalització de la frustració, la creació de bàndols i culpables i/o les altes expectatives em provoquin un cert neguit sobre l’avenir. I amb aquest neguit que comparteixo sobre grisos paral·lelismes europeus sobre els quals en molts casos no m’atreveixo a plantejar solucions concretes - perquè no les tinc -, m’acomiado i invito a una petita reflexió.

--> Y sin embargo - Joaquín Sabina

El poder del poble

Enmig de la imputació de personalitats i polítics en casos de corrupció, i tot i semblar-nos que encara no hem acabat de descobrir fins a quin punt el nostre sistema polític està corromput, jo encara atalaio esperança.

Aquesta esperança la trobo en la gent corrent, que continua indignant-se amb la corrupció dels polítics, que no es resignen en viure en una societat controlada per una classe política corrupta i que els dol i no perdonen cap tipus de corrompiment de cap polític, ni institució independentment del partit que sigui el defraudador.  Tot i la democràcia jove que som, és esperançador veure com la majoria dels ciutadans del estat estan conscienciats que el poble és el sobirà del poder i que ningú per molt que sigui escollit democràticament té dret a aprofitar-se d’una posició de poder que l’hi és atorgada amb l’objectiu de servir al país, no de servir-se d’ell.

Ara, amb aquesta massa crítica i amb ganes de viure amb un estat de dret i democràtic com el nostre com pot ser que haguem arribat a tenir una casta política com l’actual. La gran acumulació de poder mai ha estat bona, ja sigui un rei, un parlament o un monopoli d’empreses. Des d’aquesta perspectiva , els governs democràtics d’Occident han passat, amb 300 anys,  de tenir petites competències en la simple regulació de lleis de caire civil i penal a amplis poders en tots els àmbit de la societat, com l’àmbit cultural, laboral o de la micologia. En aquest aspecte podem dir que els ciutadans, en gran part perquè hem volgut, hem dotat al parlament i l’estat de més poders que mai. A Espanya tots aquest fets, apart, cal afegir-hi la nostre novella democràcia, l'amiguisme institucionalitzat i una forma especialment casposa d'alguns de fer política que van permetre que es toleressin frases com el famòs "Se sale antes de la cárcel que de pobre" de Jesús Gil. Tal fet s’agreuja amb la major dependència dels frens o els contrapoders al poder dels partits i l’estat, exemples d’això esmentat serien els mitjans de comunicació- via la dependència de molts d’aquests a les subvencions, o bé pel simple fet que són públics- o del propi govern judicial. Així doncs, podem veure a dia d’avui  un estat democràtic i uns partits, amb els que ningú se sent còmodes, més autòcrates que mai.

Insatisfacció que en part ve causada igualment perquè la gran varietat de competències que te el parlament impossibilita, a diferència del XIX, que hi hagi cap partit que pugui satisfer a cap votant ni amb un 80%, obligant als partits a tenir programes tan amplis com ambigus, fet que ens porta de nou a la sensació per part de moltes persones mitjanament conscienciades amb la vida pública que els partits i l’estat tenen massa poder, en detriment de la societat civil. On tot plegat, dóna pas a un escenari on és més probable que hi hagi abusos de poder per part dels partits, com la corrupció, i en conseqüència una major insatisfacció en la majoria dels ciutadans cap als partits i institucions públiques.

Que fem doncs, davant d’aquesta inevitable frustració dels ciutadans i corrompiment dels estaments de poder in crecendo, frustració i corrupció que entenc que continuarà sent-hi al marge que aconseguim un poder judicial i legislatiu més independents. Tot i l’animadversió que causen la paraula lliberal, són les solucions Hayekianes y Toquevellianes de minimització del estat, sense fer-lo desaparèixer, en detriment de la lliure organització del poble les úniques, crec, que de forma efectiva aconseguiran treure la força als partits, que són els encarregats d’engreixar-se i engreixar l’estructura de l’estat que paguem entre tots.

->Escoltant Windsor- Pereza

Què és i què no és cortina de fum

Fa uns quants Nadals, en ple fred, quan més gent evita les terrasses per fumar i prefereix fumar dins els bars, el govern Zapatero va fer la llei anti-tabac. No hi havia un debat sobre el tema, es podria haver fet al estiu i gairebé ningú s’hagués queixat, però per tal d’evitar que la gent parlés de la crisis durant unes setmanes, van preferir treure la llei en ple hivern. Resultat de tot plegat, 2 setmanes de comentaris televisius, dos matins de tertúlies a forces canals, una enquesta a La Vanguardia, una manifestació marginal de taberners a València i cap partit fent bandera del tabaquisme a la següent campanya electoral. Cortina de fum.

A Catalunya, portem amb pocs anys viscudes grans manifestacions de milions de persones queixant-se de com s’està formulant la relació Catalunya-Espanya, portem igualment grans desencisos intentant solucionar la desafecció catalana cap a l’estat central ja sigui amb la revocació del estatut, amb el no al pacte fiscal, amb la negació de lleis de trasllat de competències... Així mateix, el moviment independentista ha passat de ser un moviment marginal i al marge del debat, a ser un moviment que centralitza la tertúlia dels àpats de moltes famílies i on, en ocasions, el més independentista és el pare de família. Resultat de tot plegat, grans manifestacions tan independentistes, com no independentistes –algunes més nombroses que d’altres-, mesos de tertúlies als mitjans, comentaris televisius cada dia, i la pivotació per primera vegada en unes eleccions catalanes entre sobiranistes i no sobiranistes. No cortina de fum.

Des d’aquesta perspectiva, independentment de la postura de cadascú, acusar partits o mitjans de “inventar-se” l’independentisme per tapar una mala gestió és fal·laç; i més encara quan desprès de setmanes des del fi de les eleccions continuo sentint aquesta cantarella. 

Va, Bon Nadal.   

->escoltant Eddie Vedder - Guaranteed

Els actors, aquells intel·lectuals

Toni Cantó, Willy Toledo, Carmen Machí i molts altres actors tenen en comú des de fa uns anys la redacció de manifestos o declaracions públiques davant de qualsevol fet polític de transcendència amb l’agravant  d’autoproclamar-se intel·lectuals.

No tinc rés contra que aquesta gent tingui idees pròpies, igual que crec que un professor de geografia pot ser comunista o un peixater ser liberal. El que fa irritable de les declaracions de tals subjectes és que per la seva condició d’artista l’única aptitud reconeguda que tenen és representar sentiments de personatges ficticis per la televisió o sobre un escenari. Aptitud molt respectable i molt necessària pel desenvolupament cultural de la nostre societat, igual que l’activitat del escombriaire és necessària per la bona higiene de la ciutat, però insuficient per donar receptes universals des de la poltrona de la veritat absoluta mentre es mira per sobre del ombro a la resta de la ciutadania.

Considero que quan un fantàstic actor invita a tota una autoritat acadèmica mundial de la microeconomia, com Mas-Colell, a tornar a repassar uns quants conceptes a la universitat; o quan un altre s’atreveix a dir que aquí a Catalunya ens inventem la independència per tapar les retallades mentre la gent es mor de càncer ja es desacrediten ells mateixos.  És per això que si els intel·lectuals del segle XXI són aquest grupillo d’actors i la regeneració de la societat democràtica ha de venir amb forma d’un dels sectors més subvencionats de l’estat, #nonembé. 

--> A Soap Boax Opera- Supertramp

Independència sí, així no:

El Sr.Homs l’altre dia es queixava del recàrrec del 20% pel retard de 9 dies en els pagament pertinents de la Seguretat Social. No dic que sigui fals, però tal i com adverteix l’article 10.1.b del Reglament General de Recaptació de la Seguridad Social aplicable a la Generalitat de Catalunya adverteix que per retards de 9 dies només hi haurà un recàrrec del 20% en el supòsit que l’entitat deutora, en aquest cas la Generalitat, no presenti els documents de cotització dins el termini reglamentari. No ens enganyem, la responsabilitat d’entregar aquests papers a temps no és culpa d’Espanya. És culpa d’una administració que ara busca emprenyar encara més a una població catalana ja de per sí molt enfadada amb l’estat a un preu de 24 milions d’euros que pagarem entre tots. Tota persona familiaritzada més o menys amb el sistema tributari, i més concretament amb la Seguretat Social, sap que si la Generalitat hagués entregat els documents dins els terminis especificats per un retard de pagament de 9 dies només hagut de pagar un recàrrec d’un 3%, o el que és el mateix 3.600.000€. Així mateix, i el que és pitjor, és que la Generalitat de Catalunya podria haver demanat, com és habitual en aquest tipus d’operacions, un ajornament de pagament seguint els paràmetres de l’article 31 de la mateixa llei, tenint l’obligació, només i sense recàrrecs, de pagar només els interessos de demora.

Jo, independentista, puc suportar amb el nas tapat l’Intereconomia catalana amb la que s’està convertint TV3, ara, el que no puc suportar és un govern que busca encrespar encara més  una relació ja tèrbola a costa del contribuent català. I perquè no dir-ho, estem en un moment important on hem de demostrar a la Comunitat Internacional que continuem sent aquell país seriós i dinàmic del Mediterrani que val la pena tenir-lo en compte, i aquestes coses conseller Homs no ajuden. 

No a la banca pública

Una de les poques, principals i definides pretensions dels col·legues de #DemocraciaReal que comentàvem l’altre dia és, juntament amb definir la classe política en la seva majoria com a parasitària, el reclam de la banca pública.

Cert i innegable és que una de les causes de la crisis que tenim avui dia ha estat un comportament irresponsable per part de la banca. En aquest punt hi coincidim tots, des de neoliberals salvatges fins a perroflautes comunistes. I sí, és cert, que com a colofó, molts bancs s’han pixat a la cara de molta gent i governs repartint-se els diners, amb forma de dividends, de les ajudes que tenien com a objectiu que els petits i humils estalviadors que encara hi tenien quelcom a guardat al banc no ho perdessin i entréssim en una situació de caos.

Tots en certa manera ens hem indignat amb els banc. I quina és la solució aportada per a que això no es repeteixi? Les ments més liberals han demanat que es deixin caure els bancs. Si quelcom no funciona ho hem de deixar caure, i més quan ha estat per conductes pernicioses. Els clients de tals bancs? Bé, que haguessin sigut més responsables a l'hora de confiar a tal banc els seus estalvis.

Les ments més “progressistes”-com els col·legues de #DemocraciaReal- van sol·licitar i continuen sol·licitant la nacionalització dels bancs. Advertint que és l’única forma d’evitar en un futur un altre col·lapse financer com l’actual i garantir d’ara endavant un sistema financer a que s’adeqüi a les necessitats de l’estat i no al dels mercats. Crec, de nou, com la democràcia participativa exigida que la Banca Pública és més una postura estètica que no pas racional. Tot i que, crec, que és cert que es necessita un canvi en el sector financer no crec que aquest hagi de passar per una Banca Pública. En primer lloc, perquè crec que no afavoriria a ningú engreixar l’administració de l’estat, i total perquè, per passar de tenir un servei com el de la Caixa, a tenir un servei com el de Correos. Així mateix, partint que tenim, com diuen els defensors de #DemocraciaReal, una classe política parasitària, prefereixo tenir l’opció d’escollir entre 10 malvats bancs, que no pas que se m’imposi un únic banc el qual és liderat per un estat governat per una classe política –tal i com la defineixen- parasitària. Perquè no ens enganyem senyors, a dalt de tot d’un banc públic no hi hauria ni les Germanes de la Caritat, ni un consell de savis, ni l’Arcadi Oliveres i els seus amics de Justícia i Pau, sinó un grup de polítics col·locats per el govern de torn; com passa amb Correos o com passa amb l’Agència Tributària.

Pot ser que m’equivoqui, però crec que a dia d’avui en molts cercles s'està en contra certa nacionalització de certs sectors –excepte YPF, aquí no sé perquè tothom ho veu molt clar- està molt demonitzat. I jo crec que es bo que no ens equivoquem; la nacionalització d’un sector, incloent els bancs, no vol dir ni més llibertat, ni més democràcia, ni una millora substancial per la vida dels seus usuaris. -->Eme de Leiva

Quan els enemics de la democràcia s’acaben trobant

Cert i innegable és que al estat espanyol vivim en una democràcia jove. No estem acostumats a decidir, ens agrada trobar enemics i la lluita d’oposats i ens embriaguem amb una llibertat recent descoberta. Exemples, en tenim a patades, des de canals de televisió que insulten gratuïtament a tothom qui pensi diferent, passant per partits que actuen en pro de les estadístiques i acabant per violència gratuïta no condemnada.
Dit això, m’agradaria comentar una cantarella que sento escoltar des de fa un anyet i que s’ha sentit amb més força des de que el PP va guanyar les eleccions per part de l’esquerra més sectaria-que no tota l'esquerra. Estic parlant d’aquella invocació a la democràcia real, com aquella democràcia on el que s’hi veu representat no és el vot de la ciutadania expressat democràtica i pacíficament cada 4 anys, sinó aquella on el que es veu representat és l’acclamatio, la elecció a viva veu i en massa. Tals esquerres entenen que el sistema democràtic liberal està caduc al no poder assolir les necessitats socialitzadores que impliquen els nous problemes del segle XXI i al impedir la unanimitat que implícitament reclamen.
Tal plantejament de la democràcia no és nou. Criptomnèsicament, o no, el fet és que els amics de la #DemocràciaReal no han fet més que adaptar la idea del Estat Total de Carl Schmitt al Segle XXI. Tal fet no deixaria de ser indiferent si no fos perquè Carl Schmitt fou l’ideòleg i justificador moral de la pujada del nazisme i feixisme italià; i que els justificà exactament sota les mateixes proclames amb les quals ara es vol reformar la democràcia o s’ocupà Plaça Catalunya.
M’agradaria, per acabar fer pensar a tots aquells joves d’esquerres que s’han autoproclamat defensors de la democràcia; que s’adonin que més enllà de la atractiva estètica revolucionària que porta l’esquerra hi ha, en l’aspecte de la regeneració democràtica, un compartiment d’idees amb unes persones les quals ja sabem les seves conseqüències.




-->Escoltant Youth de Matisyahu

Tenim els polítics que ens mereixem?

Dotze anys després i 4599829 parats després el partit socialista es decideix a escollir el candidat que portarà les regnes del partit decà del Congrés de Diputats. A substituir trobem l’home que per no voler fer enfadar ningú va acabar caient malament a tothom.

Zapatero representa tots els vicis tòpics d’un polític, Zapatero és el polític que promet i no compleix, Zapatero és el president que no accepta la evidència per no perdre unes eleccions, Zapatero és el president que per por a que la gent se li queixi no fa les mesures que mig món li exigeix. L’expresident del govern, com molts, és dels que implícitament prefereix ser vist com a bo, a ser realment bo; és dels que quan pensa en Nelson Mandela o Martin Luther King només veu quan són aclamats, estimats i amb un quòrum colpidor, oblidant que aquest la defensa de les seves idees els va portar a ser odiats i criminalitzats.

Davant tenim dos alternatives l’últim candidat socialista a la presidència del govern, el doctor Pérez Rubalcaba i, per altre banda, la cirereta del pastís de la última legislatura de Zapatero i falsejadora de doctorats Carme(n) Chacón.

La ex-niña de Felipe González s’ha intentat col•locar com la renovació dins el PSOE, i no. No només pel poder que tenia ja anteriorment, sinó perquè de Chacón és la versió 2.0 de la pitjor versió de Zapatero. Chacón amb un tarannà propi de jutgessa universal s’emplena la boca de paraules buides i d’una demagògia lerrouxista. S’enfronta als seus companys del PSC contradient el seu discurs anterior procatalanista dient ara que el pacte fiscal és antisolidari, així com justificant que hi ha qui li diu Carme. Recupera aquella mentida desacomplexada que ja va exhibir en campanya electoral i que tan bé va aprendre del seu mentor Zapatero quan negava una crisis per guanyar unes eleccions.


Tenim els polítics que ens mereixem? bé, demà ho sabrem una mica més.

->Sweet Black Angel dels Rolling Stone

Doncs sí!

Comença la campanya electoral i veiem eslògans de tot tipus, alguns de previsibles com el de CiU, alguns de plagiats com el del PP, alguns que dius- sí? Seguro? com el del PSOE i altres de molt irritables com el d’Iniciativa, “...i a sobre hem de callar” Porto dos dies pensant sobre el lema i he arribat a la conclusió que sí, de fet, només faltaria que no calléssiu. M’he permès la llibertat de fer un decàleg dels 10 motius perquè ICV estaria millor calladeta en aquesta campanya:

1. Primer de tot perquè desprès de ser un dels principals encarregats i responsables del desperfilament de capital que s’ha fet a Catalunya durant 7 anys només faltaria que no calléssiu. Arreu del món quan algú es carrega un gerro, o en el vostre cas un país, calla i no dóna lliçons de com arreglar-lo.

2. En segon lloc, sobre l’energia, Catalunya tot i ser pionera ara fa uns 15 anys a l’estat espanyol amb energia verda, ara estem a la cua d’Espanya en aquest aspecte. Durant 7 anys gairebé no s’han instal•lat parcs eòlics, continuem sense tenir cap planta d’energia solar fotovoltaica en tot Catalunya... I ara ens voleu donar lliçons d’un nou model energètic? O sigui si amb 7 anys no heu fet, ni desfet, sí, com a mínim calla.

3. Des de l’any 2005 tan a Catalunya, i fortament a Barcelona on també governàveu, no s’han parat de destruir llocs de treball i ara feu unes propostes surrealistes al voltant de més drets dels treballadors. Primer, quin dret més gran hi ha per un treballador que treballar? No hauríeu de prioritzar dins el vostre programa electoral molt abans que els drets sindicals i contraris a la precarietat algun mecanisme per fer el dret del treball un dret efectiu?

4. En quart lloc, al cap d’uns punts després sobre lo citat en el punt tres apunteu el vostre petit i senzill full de ruta per sortir de la crisis. Un punt que es limita a “apostar per l’economia social” i us quedeu tan panxos. Què reputes és l’economia social?

5. En cinquena posició, una altre gran raó per callar, és que tal i com definiu al vostre web la sectorial d’economia i treball d’ICV està formada per, i de nou cito literalment, “homes i dones del món sindical, de l’economia social i economistes” En serio no teniu cap empresari? Qui penseu que crea els llocs de treball? Benvinguts amics d’Iniciativa el mur ha caigut, Marx ha mort, els empresaris crean riquesa i llocs de treball, si no hi ha empreses hi ha gent que no treballa, si no treballes ets pobre... Benvinguts al segle XXI!

6. En sisè lloc, aquesta ja és personal, si no voleu no calleu però deixeu de ser tan lliberals i pesats amb paraules com “salvatges” o “rància”, paraules que sí o sí sempre les escriviu davant, o bé de “mercats”, o bé de “dretes”.

7. En setè lloc m’irrita molt la posició de animositat que manteniu amb els indignats. Al vostre ideari us definiu com a demòcrates i segurament, això no ho he revisat, “ antifeixistes”. Bé fills, doncs l’acte més anti-demòcrata i feixista dels últims 10 anys a casa nostre ha estat l’atac i agressió als parlamentaris catalans escollits amb lliure sufragi universal, atac que us va afectar a vosaltres mateixos i que sí, va ser dut a terme per un grup que tal com ells deien formaven part dels indignats.

8. En vuitè, ja amb clau més nacional, recordar que aneu a llistes amb un partit que es diu Izquierda Unida que a la resta del estat espanyol va amb una proposta de canvi de la llei electoral que restaria pes als vots de les províncies de Girona, Tarragona i Lleida, i que suposaria una pèrdua de poder dels partits catalans a Madrid.

9. En novè lloc la vostra ambigüitat, amb el que vosaltres dieu, el fet nacional em posa nerviós, si no dius res, millor calla.

10. I en desè lloc perquè abans que continuar amb tota aquesta merda antiglobalització, antipoderosos, anticorbates, antiexcelència a les aules, anti tot, sí, és millor callar.

pd/escoltant let the sunshine in- Aquarius

Partit Popular de Catalunya 2.0

A les últimes eleccions catalanes, i a les estatals tot apunta cap a la mateixa direcció, és innegable la pujada del Partit Popular a Catalunya tot i continuar amb el seu discurs de despreci cap al país i les seves institucions. Les raons d’aquest augment clarament les podríem separar amb dos: Una primera, la paupèrrima gestió del PSOE; i segona la baixada de to del discurs del Partit Popular.

El Partit Popular tradicionalment ha estat un partit de gent de tradició humanista cristiana, ben estants, que se sentien espanyols; en altres paraules, gent que no se sentia incòmode amb el franquisme i que s’ha reinventat. El perfil del antic votant del partit popular tenia entre el seu públic tan notaris de Jaén , com empresaris catalans amb noms inventats com José Canals de Rocamora que ni ells, ni els seus pares no veien clar tot el tema català.

L’elitista perfil anterior molava, però excepte a la República independent de Pedralbes, no donava per molts vots pel que el Partit Popular no va tenir més remei que abaixar als barris baixos, com? Rebaixant un discurs liberal, refinat, humanístic cristià i centralista espanyol, cap a un discurs de dreta cutre, molt ambigu amb temes polèmics i d’un espanyolisme que rossa la xenofòbia; passant d’uns secretaris generals de famílies importants amb grans currículums com Catedràtics amb física nuclear o grans homes de negocis i experts amb economia com Josep Piqué a...bé, a la Alícia.

Aquesta baixada de to, i la fàcil assimilació per part de molta gent que ho està passant malament, de consignes fàcils d’entendre com les de Garcia Albiol han fet que a municipis obrers tradicionalment feus del PSOE el Partit Popular creixi. El PP canvia i evoluciona, a un preu molt alt. A dia d’avui, piten a la causa pepera més nanos els divendres de Discoteque, que a les terrases del tennis Barcelona; a dia d’avui, tenim un PP més popular, amb menys contingut i que cutreja; compensa?



pd/Ring of fire de Johnny Cash

Massa coincidencies

Fa ja entre 80 i 70 anys en un territori democràtic amb una forta crisis hi havia un país que es deia Itàlia. Els italians feien eleccions com nosaltres per decidir els seus líders els quals molts eren decebedors. I així mateix els italians com nosaltres s’indignaven i es preguntaven que havien fet ells per sofrir una crisis més dura que la nostra. El panorama en general era decebedor.

Un dia un grup d’italians joves, rebels i inconformistes amb uns looks provocatius per l’època, amb unes idees noves procedents majoritàriament de filòsofs majoritàriament alemanys van decidir que ja estaven farts. Es van indignar. Conscients que els partits tradicionals i les institucions democràtiques tradicionals ja no servien per solucionar els seus problemes i que probablement ells mateixos havien provocat la crisis van decidir crear. Van decidir reunir-se amb els mètodes d’aquella època, i tot i no ser la força majoritària italiana, van decidir tirar cap a Roma per queixar-se sobre el que ells creien que era una situació caduca i insostenible. Ells deien que tot i l’existència d’un autèntic sufragi universal i un sistema parlamentari allò no era democràcia ja que segons ells no es veia l’autèntic parer del poble. Més tard van atacar parlamentaris, les forces escollides democràticament i van dir que el parlament no era legítim marcant els que eren contraris a ells. Els companys italians per distingir-se van vestir-se de negre, es van unir sota una imatge de massa incontrolable i van comença un moviment popular que es va dir la marxa sobre Roma...



Pd/ Sincerament, com m’agrada la democràcia!

Apunts sobre la vaga

Avui dia de vaga, dia d’exercici democràtic, dia pels treballadors i de llibertat...no. De nou em sento decebut per un estat incapaç de fer un autèntic exercici democràtic, lliure i pacífic que se’ns pressuposa. No ho hem de negar que som un estat amb una democràcia jove, acostumada al decretazo, i arreglar les coses a través de fogueres i cops de porra, i això s’ha expressat amb aquesta vaga moguda per uns sindicats dictatorials que no ha fet més que danyar els de sempre, els més dèbils.

No entraré a comentar aquest article amb la constant que no hi ha guerra de classes i que la diferència entre un empresari i un treballador és inexistent. Crec que el drama del dia d’avui és amb el que s’ha convertit el dret de vaga, que crec que realment hi ha de ser. El dret de vaga és un d’aquells drets que com la democràcia a Europa, i espacialment al estat español, ha costat moltes vides compromeses amb l’objectiu de donar la veu i els mecanismes al poble per fer-se escoltar, cosa molt lloable. El problema és la perspectiva de dogma de fe i el sentit d’obligació que ha agafat la vaga, no hem d’oblidar que la vaga és un dret dels treballadors que així ho desitgin per mostrar la seva dissonància en contra la patronal o el govern central o regional.

A dia d’avui el dret a vaga s’ha convertit en una obligació imposada pels sindicats a tots els treballadors aixafant a tots aquells conformes amb el govern o simplement que necessiten uns diners dels quals no poden prescindir. Sindicalistes impedeixen a gent a no anar a treballar fent ús de la violència i impedint un serveis mínims que diuen garantitzar convertint un acte de democràcia i llibertat amb un acte dictatorial i intimidador. Apropiant-se de gent que hagués anat a treballar i que no ha pogut cohibida per uns mètodes feixistes o per impossibilitat per uns serveis mínims que en moltes ciutats s’ha intentat impedir; tot plegat a l’altura de les manifestacions “suposadament lliure” que organitzava Franco per oposar-se a restriccions imposades a l’estat franquista.

Des dels sindicats ens han intentat vendre l’imatge dels piquets com les víctimes del sistema o divulgadors de la llibertat democràtica. Ahir nit, i dic això per què ho vaig veure, un grup de piquets va entrar a un bar tancat les portes i tirant spray als clients i cambrers. Ahir la nit un taxista em va explicar que volia treballar tota la nit perquè necessita els diners per pagar-se la llicència i no pot perquè no el deixen i perquè els sindicats l’han amenaçat de cremar-li al cotxe. Ahir a la nit un grup de piquets van tirar pedres a un conductor d’autobús perquè s’havien de fer uns serveis mínims. Què és això? Quina puta merda de democràcia és això?

Sí, vull culpar a un grup de sindicalistes que de forma totalment feixista han intentat imposar unes idees del tot qüestionables. Uns sindicats que han perdut l’orgull, la raó i el romanticisme d’aquells sindicats plens d’ideals del segle XIX. Em sap greu dir-ho, però tot plegat no és més que una mostra d’un sistema que es podreix veient com elements essencials com sindicats o el mateix Tribunal Constitucional esdevenen excrements del que van arribar a ser. Fa falta una renovació que vindrà, tot té volta de full. Com deia la mare Teresa en el fons la pau comença amb un somriure.

Pd/ escoltant What a wonderful world – Louis Armstrong

Les corridas de toros

El debat polític ha arribat a un patetiquisme que espanta, el debat és estèril i la prepotència dretana i esquerrana és cada dia més bèstia. Aquestes setmanes el debat eren els toros. No diré la imbecil•litat que hi ha coses més importants a discutir, però ¿realment tan poques competències tenim que hem de fer lleis sobre això?

El debat s’ha enfocat al voltant del sofriment del brau, del maltractament en públic de la bèstia, etc. Jo no gaudeixo amb el patiment animal, mai cremaria un gat per passar-m’ho bé, ni degollaria una cabra per plaer personal; de fet, sempre he admirat la visió reflectida en el Càntic a les criatures de Sant Francesc d’Assís. El sofriment que pateixen els toros durant una corrida és l’equivalent o inferior en alguns casos que el sofert per molts porcs que passen per l’escorxador. Les corridas de toros s’han d’intentar veure o entendre, crec personalment i és criticable, com un art on s’enfronta, l’home a la bèstia, un mà a mà entre naturalesa i salvatgisme contra la racionalitat humana, un ball entre l’home i el brau.

Però en el fons i el que és més important és que estan matant un toro, i què? És un puto i miserable toro, veient l’altre dia les imatges dels activistes verds plorant i abraçant-se semblava que per fi alliberaven la Aung San Suu Kyi, que la democràcia arribava a Xina o que els països de la Unió Europea es decidien d’acabar amb la PAC alliberant als països africans i llatinoamericans de les barreres d’un mercat injust. Però no, la realitat era que celebraven la tramitació de una llei en contra les corridas de toros. Un dels herois que liderava aquesta Iniciativa Legislativa Popular deia entre plors que era un moment històric ja que per primera vegada els animals tenien veu al Parlament com el primer gran èxit social del segle XXI, un precedent històric només a l’altura de la fi de l’apartheid o el tancament de Mauthausen. Que potser és un èxit equiparà l’home a la rata? Tants d’anys parlant del home com un ésser superior per la seva racionalitat, saviesa, capacitat de construir, i ara resulta que el que hem de buscar és la nostra igualtat amb els animals. Tot plegat una situació bastant surrealista.

Si parléssim de la fi de les corridas de toros com una necessitat per part de Catalunya per recuperar part de la identitat perduda, com es mostra en la quantitat de toros venuts a les Rambles com si ens fos patrimoni propi, encara ho entendria. Sí, a França sense anar més lluny hi ha un gran debat de identitat nacional desacomplexat i ningú el troba extrany.

Ja finalment m’agradaria fer una reflexió oparra, tots els arguments sobre la mutilació del animal, el sofriment d’aquest, etcètera, per què són vàlids per un animal i no per un embrió humà de tres mesos que també sofreix?

Pd/ tot plegat era una excusa per renovar

Sí a la politització del Futbol Club Barcelona

Davant realitats inqüestionables com que el Barça és el millor equip del món, que en Guardiola és mestre de mestres amb molts de sentits (aprofito l’espai per fer propaganda del grup del facebook A mi també m’agrada com vesteix en Pep Guardiola) i que Pepe definitivament és la reencarnació del “millor” Fernando Hierro la gent a de parlar de futbol obrint nous temes. Aquest fet juntament amb la xiulada al himne de Espanya i l’aparició de banderes radicals i separatistes en les celebracions del Barça per les diferents celebracions dels triplets va obrir l’altre dia a la meva resi (Sí, CMU Pedralbes) un debat a petit comitè sobre la politització i catalanització del Barça.

Jo com a persona tímida i reservada que sóc vaig callar la meva opinió, per expressar-la més tard en aquest meu humil bloc. I quina és la meva opinió? Evidentment el Barça és i serà un instrument i una institució del i per el catalanisme- Ah! Però és que a Valladolid i Murcia hi ha penyes i gent del Barça- Sí, i del Madrid i no per això el Madrid deixa de ser un equip de fills de pare verge.

El Barça és i serà sempre un element més de la identitat catalana, i això es demostra en molts aspectes: primer en la massa de senyeres i estelades al camp i en segon lloc en el fet que molts veiem el Barça com una forma que tenim de dir el món ¡Sí, Catalunya existeix! I això ja no és d’ara, molts sabem que en el temps de Franco molta gent veia el Barça com la única forma de exercir o fer acte de resistència o catalanitat amagada.

El més fort i indignant de tots és que els que més neguen aquesta realitat és perquè en són molt conscients i els puteja: El Mundo, el franquisme, la Cope... Si no com s’explicaria els escandalosos arbitratges durant el Franquisme en contra del Barça, l’afusellament del president del Barça al final de la Guerra Civil, l’atac directe per part d’alguns mitjans en contra la figura de Joan Laporta i alguns jugadors per expressar la seva opinió sobre Catalunya (El cas més recent poder el de Titi Henry), o un periodisme clarament anticuler.

Així doncs, no ens em de reprimim catalans culers, tal i com fa el president Laporta, i tractem el Barça com el que és, el millor club del món i una entitat catalanista tan o més important que Omnium Cultural o Horitzó Nacional (...).

La desidolatració dels partits

Davant la passivitat democràtica per part de la ciutadania trobem tres perfils més o menys clars.

Els primers serien els que no voten, que no voten ni en blanc. Dintre aquest grup hi ha dos divisions: uns serien els que estan obcecats amb temes importantíssims com els neons del seu cotxe, tan importants que no saben ni qui governa el país; els altre són aquells que opinen que els polítics són tots iguals, que tots governen per els diners i tot el serial de tòpics en ocasions certs, aquest grupet admet moltes sensibilitats des de hippys i antisistemes fins a franquistes reprimits passant per filòsofs callejeros que no tenen l’ESO.
El segon perfil és un grup reduït, que l’únic que sap és que té unes idees clares que no s’emmarquen dins un monotemisme i que coincideixen amb tots els partits amb algun tema i amb tots discrepen d’uns quants altres. Aquesta gent sol gaudir sempre dels seus drets democràtics tot i que moltes vegades ho facin amb el nas tapat o el seu vot sigui amb blanc. Són en alguns cops, no sempre, part d’aquella massa indecisa que es llegeix tots els programes polítics, els contrasta amb la realitat dels partits i vota havent pensat amb consciència allò millor pel país, en ves de basar el seu vot amb fets i eslògans concrets.
La últim perfil el qual vull analitzar a fons és aquell representat per aquella gent que des del seu primer vot fins l’últim aniran cap al mateix partit independentment del que digui o passi. Permeteu-me lectors que canvi de paràgraf, però és que vull analitzar bastament aquest grup.

Perfil de la gent d’aquest grup? Tan homes, com dones, tan de dretes, com d’esquerra, tan grans, com joves. Aquesta gent sempre va a votar i sempre vota el mateix partit, el de tota la vida, com si no hi hagués cap més opció. És un perfil de gent que no té en molts casos idees, les seves idees es basen en el que diu el partit o s’autoenganyen dient-se a sí mateixos que el seu partit, el de tota la vida, és l’únic que defensa els seus limitats ideals. En la majoria casos aquesta gent vota tals partits per herència, és a dir, li toca votar tal partit perquè els seus pares i avis ja el votaven cosa que el fa bo i recio. Per cert, és destacable saber que aquesta gent en la seva majoria no són ni militants del partit cosa que ens mostra la seva autèntica dimensió.

Jo realment creia que no existia aquest grup, però aquest any l’he descobert. Com ja he dit no és homogeni, i és per això que depenent del partit trobem aquest tipus de persones amb un lloc o en un altre amb més facilitat. Per exemple PNV, PP i CIU són partits que són votats en les zones interiors i rurals del territori en ocasions com ja he dit com si fos l’únic partit existent- no com els verds que només volen coses rares i tocar els collons.

El problema d’aquest grup, en el qual no ens enganyem, un cop o altre tothom hi ha entrat cada u amb el seu partit, és que prioritza el partit per sobre el país i per pur sanejament democràtic això no ho podem permetre. M’explicaré, la gent idolatradora de partits que estan a la oposició són aquells que s’alegren quan surten les altes dades d’atur, grans desastres al país o veure el nefast resultat de lleis del partit governant perquè això dona més possibilitats de guanyar al partit recte. Alguns aquesta actitud la troben normal, poder sí, però lògica i racional no ho és.

Igualment un problema que em fa por és la importància de les sigles per sobre les idees. Ens em trobat en moltes ocasions gent que a canviat de idea sobre temes paral·lelament al partit al qual vota com si aquests tinguessin la superioritat moral i intel·lectual per fer-los canvia. És trist que trobem aquest fenomen en el segle XXI on es dona tanta importància a la individualitat, al pensament lliure i tothom sap llegir i escriure; i culpable d’això en part és aquesta sacralització dels partits.

Podria continua estona i estona explicant vicis i exemples d’aquesta divinització de partits però crec que més o menys ja m’he fet entendre. Tranquils, això com tot té antibiòtic. Jo, d’antibiòtics, no n’he sabut mai molt (sóc el típic que s’empassa les pastilles efervescents), però voldria animar als que creuen que tenen símptomes d’estar en el grup amb qüestió que llegeixin premsa de tots els colors, algun llibre, que mirin la política fredament i des de la distància, que tinguin un esperit crític (que no catastrofista, ni negatiu) amb tot i crec que se’n sortiran. Si idolatreu un partit de dalt a baix ni ho reconeixereu, ni voldreu solució per lo que no em cansaré a donar-vos cap possible remei.

Ja per acabar, dir que el perill d’això és la pèrdua de democràcia (poder per poble) progressiva que això suposa en front d’una partitocracia (poder pels partits) cada dia més forta que veiem a través de la força dels partits en la ment la gent que vota, la pèrdua d’idees, les llistes jerarqueritzades i tancades... Però en fi, (que diu en Goy) tranquils, ens en sortirem com sempre, és una cosa que tenim l’espècie humana.

El frikisme català

Catalans i catalanes, que no ens adonem del que estem fent? Estem matant el catalanisme sense adonar-nos. Espanya, sense proposar's-ho, està aconseguint tornar-nos a tots uns folls. Catalunya està malalta i això es veu fent una volta pel carrer veient molt de jovent amb aquest abrics amb plomes, aquest cabell mal tallat i mal engominat, parlant una llengua que no els hi és pròpia i tenint com a màxim ideal el “què acemoh ese finde” tot això rodejat de videojocs i menjar del McDonald. Cert, això passa a nivell global, com a mínim en la Europa més occidental, però el fet és que el nostre poble és un poble inquiet i la apollardament global li fa més mal que a altres nacions que ja estan apollardades de per sí.

A molts catalans això no els ha afectat, cert. El problema és que molts d’aquests s’han tancat sota una trinxera-bunquer que es diu Catalunya i tots els problemes i inquietuds se centren amb Catalunya, fet que en molts casos a suposat l’arribada d’una absurditat política suprema. “Company, què n’opines de l’eutanàsia?”, “mmmm.... Catalunya lliure!!”- gran comentari. Sembla estrany, a vegades però, aquesta és l’estructura mental de alguns catalanistes els quals la seva inquietud no va més enllà de Catalunya i ell amb les seves accions fa que l’esperit sobiranista de Catalunya caigui en un estanc podrit fàcilment criticable fins i tot per l’espanyolisme més ranci.

Com ho veiem materialitzat això? Doncs amb milers d’associacions que només saben parlar de Catalunya. L’exalçament de personatges molt normalets a gurus internacionals de la cultura mundial pel simple fet d’escriure o cagar en català. L’odi descontrolat, estúpid i mal fonamentat a tot allò que té un mínim de toc espanyol, em refereixo des de la possible crítica a un polític perquè el domini del seu mail “.es”, fins al punt existeixi gent que és capaç d’unir-se a tots els grups del facebook que inclogui el mot “cat”o les lletres ny i negar que Juan Marsé és un gran escriptor perquè escriu en castellà.
Parèntesis: (Tot odi cap a Boadella sí és justificat i no friki).



Què vull dir amb això? Que rebutjo els meus ideals sobiranistes? Ni molt menys, jo el que vull dir és que estic fart d’aquest monotemisme impropi dels catalans, gent inquieta i cultivada. Precisament perquè estimo Catalunya i sento les pretensions catalanistes com a bones em preocupa que el catalanisme es converteixi per culpa d’algunes persones (no tots) de cares al món en un moviment tan estèril com el representat per PETA o el club de fans de Decai; i que per culpa d’això, entre d’altres motius, la gent de casa nostre cada dia se senti menys atreta per tot allò referent al país. Igualment crec que tot i que és bo que hi hagi tanta iniciativa ciutadana la trobo desenfrenada si no va acompanyada de res més, fins el punt que em fa por, ja que és en aquests punts on neixen grups tan sectaris com les CUP o els Maulets, on ningú excepte ells se senten còmodes en el catalanisme.

En fi, sé que és difícil i dolorós parlar d’aquest tema des de la catalanitat, però trobava important fer una reflexió personal i amb veu alta sobre això per com a mínim sentir-me jo millor i autoconvenç-se’m que he fet quelcom per arreglar-ho.

Estranyes coincidències

Hi havia una vegada un partit que no tenia idees, ni ideals, ni iniciativa, era un partit que treia vots gràcies a la mala gestió, poca preparació i inoperància del altre partit dominant, així com d’una massa ressentida que anhelava i somiava amb règims passats. Aquest partit sense idees es vestia sota uns ideals pseudocristianodemocratics que se’ls passaven per la pedra, les seves accions es basaven en l’insult, el menyspreu i rebuig a totes les propostes del partit al govern, certament en la seva majoria pèssimes.

Era un partit de dretes. Els partits de dretes molt més que els d’esquerra no saben cap a on anar, per començar perquè els fa por reconèixer que són de dretes, en segon lloc perquè la dreta no sap ni ella mateixa què vol dir ser de dretes i tercer perquè tot i voler tenir una esperit popular se sol envoltar de petits grups elitistes i classistes allunyats dels autèntics problemes socials. Era d’aquells partits que anomenem la dreta rància allunyats d’aquella dreta europea i pragmàtica com la d’Angela Merkel (es podria discutir, ho sé).

Evidentment els partits estan formats per persones i són les persones les que formen el partit físicament i ideològicament; en un partit però tan pobre ideològicament quin interès hi ha en formar-ne part? Les ànsies de poder. Anteriorment no sé si ho recordeu quan hi havia baralles al partit era per temes ideològics com per exemple les lluites verbals entre els eurocomunistes i els comunistes-soviètics amb plena guerra freda en els nuclis dels partits comunistes europeus. El que passa ara és que com no hi ha ideals ni ideologia entrem en unes lluites buides focalitzades únicament en l’obtenció del poder, fet que les fa més perilloses. En el partit que hem esmentat també passava i passa això. A molta gent els xoca una crisis política en aquest partit, però no ho és i menys si es diuen Partido Popular.

¿Racisme català?

Catalunya, país de comerciants, d’intercanvi, de paraula i cultura, no té una història de racisme, és més, Catalunya és terra de acollida i de integració. Igualment podem dir que el català, la persona, té una capacitat d’integració a l’estranger molt important ja sigui a nivell europeu o a nivell mundial.

Espanya, país que tot i que hom no se’l pot sentir com a propi amb el pas del temps hem fet uns lligams (volguts o no) que ens converteixen si més no amb cosins, que no germans, obligats o no amb aquesta bella nació. Els germans s’assemblen, els cosins no té perquè. Espanya té una concepció diferent, es la concepció de “por mis cojones esto es así y ya está” , concepció que certament no els hi ha anat malament i els ha portat al imperialisme i sentit de grandesa i superioritat personal que els ha facilitat la imposició de la seva voluntat, així com llengua, cultura, etc a gran part de la Amèrica Llatina, i indirectament a crear el sentit de raça espanyola (recordar el dia de l’hispanitat o de “la raza”) fet que provoca un distanciament de tot allò que pot semblar estranger, nou o simplement no espanyol.

Clarament les dues mentalitats xoquen i ja el poeta Maragall ho nota i ho expressa amb la seva “Oda a Espanya” o amb aquella famosa carta no publicada on volia una independència cultural de Catalunya respecte Espanya degut a la incapacitat d’aquests a acoblar-se al model cultural europeu del moment. Igualment podem veure aquesta diferencia davant l’arribada d’un nou vingut a territori nacional. Quan arriba un immigrant a Catalunya en teoria com deia el president Pujol aquest esdevé català quan parla, treballa i viu a Catalunya; en canvi, a Espanya un immigrant tot i parlar, treballar i viure a Espanya no té perquè sentir-se o ser espanyol, i un clar exemple és la gran colònia d’equatorians a Madrid que no se senten ni els deixen sentir espanyols.

Tenint en compte això hauríem de tenir en compte la arribada en massa de immigrants procedents d’Andalucia, Aragó, Castella, entre d’altres comunitats. Aquests molts es van integrar amb rapidesa a la cultura catalana, això explica que molt dels fills i nets de aquella generació parlin amb català i comparteixin el seu cognom d’origen castellà amb el d’origen català, molts d’ells a dia d’avui importants personatges fins i tot del catalanisme polític o cultural. El problema va ser l’aglomeració i amuntegament de molta d’aquesta gent en pobles provocant una impossible integració i una fàcil formació de “guetos”. Aquesta gent, evidentment lluny de integrar-se davant la impossibilitat van transformar pobles tradicionalment catalans a pobles de mentalitat castellana. Tot i que això va generar elements positius arreu dels països catalans com la formació de la rumba catalana, va portar també a una sèrie de problemes encara existents com el fet de deixar de parlar català en molts municipis catalans, i l’extensió d’això en llocs lluny d’aquests “guetos”. Igualment això va portar també a la cultura catalana una sèrie de vicis pròpiament espanyols com poden ser aquest sentiment de rebuig o d’hostilitat cap a tot allò que no estem acostumats, com per exemple les cultures i la gent de fora del territori nacional.

Aquest vici es va estendre per gran part del territori català fins el punt que va aparèixer aquest moviment en forma de catalans de tota la vida que agafant aquesta por i aquest esperit de superioritat en el seu territori van creure’s que aquest grup d’espanyols establerts a Catalunya per causes econòmiques i de grans ofertes de treball no tenien cap dret a estar aquí. En aquest context es quan a aquesta gent se’ls titlla de “xarnegos”, una paraula de clares reminiscències xenòfobes impròpies de la mentalitat catalana. Més endavant aquesta concepció espanyola agafada per part de la població catalana derivarà cap a noves immigracions ja siguin catalans nouvinguts d’origen magrebí, llatinoamericà, xinès o de la Europa de l’est.

Jo només voldria, per acabar, als catalans senyala’ls-hi que aquest no és el camí. Catalanes i catalans recuperem la nostre identitat, les nostres mentalitats obertes, i sense oblidar les nostres arrels acceptar a tothom tal i com és ajudant-los a empapar-se de la nostre rica cultura i mentalitat catalana. És aquest el camí per assolir una autèntica diferenciació i sensibilització de nació. I si us plau oblidem aquests anhels estúpids més propis dels espanyolistes més rancis de agafar-los a tots i posar-los tots a un vaixell i fer-los tots fora o estupideses per l’estil de s’han d’integrar ells sols i si no és així a “la puta calle” que dirien els cosinets.

Pensem hi si us plau.