Mostrando entradas con la etiqueta Independentisme. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Independentisme. Mostrar todas las entradas

sábado, 8 de noviembre de 2014

Frustracions europees

 
 Europa continua anant al compàs, amb cert retard peninsular, però al compàs. I la política no és una excepció. I en aquest sentit pensava en els diferents terratrèmols polítics a Europa dels últims 3 anys. Resumint Podemos, UKIP, Front National, Movimento 5 Stella, l’apogeu independentista a Catalunya i Syrza.

No pretenc amb aquest article fer una comparativa entre polítiques d’extrema dreta i l’independentisme –Déu me’n lliuri-, sinó intentar donar alguna llum sobre el que ha passat per a què opcions polítiques que fins fa 5 anys es veien com extremistes ara siguin compartides per una gran part de la població mitjana. És clar que entre Syrza, els grillini italians, el Front National, UKIP i ERC hi ha moltes diferències tan estètiques, com de fons. Tanmateix, són forces que han passat de tenir un paper anecdòtic a ser determinants i amb un cert paral·lelisme metodològic.

És cert, que els partits tradicionals han adobat per si sols un terreny fèrtil perquè sortin alternatives polítiques tan deixant estructures històriques orfes d’ideologia, com oblidant l’òptica del bé comú.
Pensava per entendre aquesta realitat amb la visió del votant d’aquests partits i moviments. En tots els casos sorprèn que en molts el votant mitjà forma part de la classe mitjana, mitjana- baixa, però sobretot que en general el votant mitjà d’aquestes forces ja no és un antisistema. Pensava amb el forner grec, la caixera anglesa, el torner fresador francès, el mestre català i fins i tot el farmacèutic italià que ho passa malament i no sap per què. El ciutadà que ha pagat els seus impostos religiosament, que ha portat els seus fills al col·legi i a la universitat i que en general ha seguit les normes de l’establishment i sufreix i no sap per què. I d’aquí la frustració ¿Què he fet malament?- pensa. 

En resposta això, les noves formes polítiques que sorgeixen tenen diversos punts en comú. En primer lloc no han de  carregar amb la llosa de la culpabilitat del sofriment, ni del desgast del poder. Saba nova. En segon lloc, i conseqüència de la primera, la legitimitat del que sent que té dret a provar-ho i l’atreviment de noves propostes. Les propostes d’aquests grups tenen una estructura comú. En primer lloc són conscients que es dirigeixen a un votant que ho està passant malament, està frustrat, que vol una solució ràpida i que evidentment no vol sentir-se culpable. I això és exactament el que li donen. A França el Front Nacional li diu al francès mitjà de Perpinyà i Marsella que és injust que ho passi malament, “tú ho has fet tot bé, tranquil això no és culpa teva”, i culpabilitzen els immigrants que han tret treballs, han robat i  que han acaparat les ajudes, els i diuen “fem-los fora i tornaràs a tenir calerons a la butxaca i harmonia en el viure”. A Grècia, Itàlia i Espanya amb els diferents caràcters i retòrica de cada país els respectius partits li diuen al votant, ep, tranqui, si ens carreguem al polític i al banquer tu tornaràs a estar bé, que és el que et mereixes. I en certa forma a Catalunya els partits que s’han beneficiat de l’independentisme –ERC, la CUP i l’ANC- prometen una sortida ràpida de la crisis -institucional, nacional, econòmica i cultural - senyalant com a principal problema, que no l’únic, Espanya.

En el fons el discurs es construeix al voltant d’una canalització de la frustració en pro d’una solució fàcil i violenta –genèricament parlant- alliberant de culpa al ciutadà mitjà de la situació actual i prometent un futur millor molt a l’abast i ràpidament. És cert que molts, no tots, tenen un gran component de veritat, però aquest fet no treu que la canalització de la frustració, la creació de bàndols i culpables i/o les altes expectatives em provoquin un cert neguit sobre l’avenir. I amb aquest neguit que comparteixo sobre grisos paral·lelismes europeus sobre els quals en molts casos no m’atreveixo a plantejar solucions concretes - perquè no les tinc -, m’acomiado i invito a una petita reflexió.


--> Y sin embargo - Joaquín Sabina

miércoles, 26 de diciembre de 2012

Què és i què no és cortina de fum


Fa uns quants Nadals, en ple fred, quan més gent evita les terrasses per fumar i prefereix fumar dins els bars, el govern Zapatero va fer la llei anti-tabac. No hi havia un debat sobre el tema, es podria haver fet al estiu i gairebé ningú s’hagués queixat, però per tal d’evitar que la gent parlés de la crisis durant unes setmanes, van preferir treure la llei en ple hivern. Resultat de tot plegat, 2 setmanes de comentaris televisius, dos matins de tertúlies a forces canals, una enquesta a La Vanguardia, una manifestació marginal de taberners a València i cap partit fent bandera del tabaquisme a la següent campanya electoral. Cortina de fum.

A Catalunya, portem amb pocs anys viscudes grans manifestacions de milions de persones queixant-se de com s’està formulant la relació Catalunya-Espanya, portem igualment grans desencisos intentant solucionar la desafecció catalana cap a l’estat central ja sigui amb la revocació del estatut, amb el no al pacte fiscal, amb la negació de lleis de trasllat de competències... Així mateix, el moviment independentista ha passat de ser un moviment marginal i al marge del debat, a ser un moviment que centralitza la tertúlia dels àpats de moltes famílies i on, en ocasions, el més independentista és el pare de família. Resultat de tot plegat, grans manifestacions tan independentistes, com no independentistes –algunes més nombroses que d’altres-, mesos de tertúlies als mitjans, comentaris televisius cada dia, i la pivotació per primera vegada en unes eleccions catalanes entre sobiranistes i no sobiranistes. No cortina de fum.

Des d’aquesta perspectiva, independentment de la postura de cadascú, acusar partits o mitjans de “inventar-se” l’independentisme per tapar una mala gestió és fal·laç; i més encara quan desprès de setmanes des del fi de les eleccions continuo sentint aquesta cantarella. 

Va, Bon Nadal.   


->escoltant Eddie Vedder - Guaranteed

viernes, 12 de octubre de 2012

Independència sí, així no:


El Sr.Homs l’altre dia es queixava del recàrrec del 20% pel retard de 9 dies en els pagament pertinents de la Seguretat Social. No dic que sigui fals, però tal i com adverteix l’article 10.1.b del Reglament General de Recaptació de la Seguridad Social aplicable a la Generalitat de Catalunya adverteix que per retards de 9 dies només hi haurà un recàrrec del 20% en el supòsit que l’entitat deutora, en aquest cas la Generalitat, no presenti els documents de cotització dins el termini reglamentari. No ens enganyem, la responsabilitat d’entregar aquests papers a temps no és culpa d’Espanya. És culpa d’una administració que ara busca emprenyar encara més a una població catalana ja de per sí molt enfadada amb l’estat a un preu de 24 milions d’euros que pagarem entre tots. Tota persona familiaritzada més o menys amb el sistema tributari, i més concretament amb la Seguretat Social, sap que si la Generalitat hagués entregat els documents dins els terminis especificats per un retard de pagament de 9 dies només hagut de pagar un recàrrec d’un 3%, o el que és el mateix 3.600.000€. Així mateix, i el que és pitjor, és que la Generalitat de Catalunya podria haver demanat, com és habitual en aquest tipus d’operacions, un ajornament de pagament seguint els paràmetres de l’article 31 de la mateixa llei, tenint l’obligació, només i sense recàrrecs, de pagar només els interessos de demora.

Jo, independentista, puc suportar amb el nas tapat l’Intereconomia catalana amb la que s’està convertint TV3, ara, el que no puc suportar és un govern que busca encrespar encara més  una relació ja tèrbola a costa del contribuent català. I perquè no dir-ho, estem en un moment important on hem de demostrar a la Comunitat Internacional que continuem sent aquell país seriós i dinàmic del Mediterrani que val la pena tenir-lo en compte, i aquestes coses conseller Homs no ajuden. 

domingo, 22 de febrero de 2009

El frikisme català

Catalans i catalanes, que no ens adonem del que estem fent? Estem matant el catalanisme sense adonar-nos. Espanya, sense proposar's-ho, està aconseguint tornar-nos a tots uns folls. Catalunya està malalta i això es veu fent una volta pel carrer veient molt de jovent amb aquest abrics amb plomes, aquest cabell mal tallat i mal engominat, parlant una llengua que no els hi és pròpia i tenint com a màxim ideal el “què acemoh ese finde” tot això rodejat de videojocs i menjar del McDonald. Cert, això passa a nivell global, com a mínim en la Europa més occidental, però el fet és que el nostre poble és un poble inquiet i la apollardament global li fa més mal que a altres nacions que ja estan apollardades de per sí.

A molts catalans això no els ha afectat, cert. El problema és que molts d’aquests s’han tancat sota una trinxera-bunquer que es diu Catalunya i tots els problemes i inquietuds se centren amb Catalunya, fet que en molts casos a suposat l’arribada d’una absurditat política suprema. “Company, què n’opines de l’eutanàsia?”, “mmmm.... Catalunya lliure!!”- gran comentari. Sembla estrany, a vegades però, aquesta és l’estructura mental de alguns catalanistes els quals la seva inquietud no va més enllà de Catalunya i ell amb les seves accions fa que l’esperit sobiranista de Catalunya caigui en un estanc podrit fàcilment criticable fins i tot per l’espanyolisme més ranci.

Com ho veiem materialitzat això? Doncs amb milers d’associacions que només saben parlar de Catalunya. L’exalçament de personatges molt normalets a gurus internacionals de la cultura mundial pel simple fet d’escriure o cagar en català. L’odi descontrolat, estúpid i mal fonamentat a tot allò que té un mínim de toc espanyol, em refereixo des de la possible crítica a un polític perquè el domini del seu mail “.es”, fins al punt existeixi gent que és capaç d’unir-se a tots els grups del facebook que inclogui el mot “cat”o les lletres ny i negar que Juan Marsé és un gran escriptor perquè escriu en castellà.
Parèntesis: (Tot odi cap a Boadella sí és justificat i no friki).



Què vull dir amb això? Que rebutjo els meus ideals sobiranistes? Ni molt menys, jo el que vull dir és que estic fart d’aquest monotemisme impropi dels catalans, gent inquieta i cultivada. Precisament perquè estimo Catalunya i sento les pretensions catalanistes com a bones em preocupa que el catalanisme es converteixi per culpa d’algunes persones (no tots) de cares al món en un moviment tan estèril com el representat per PETA o el club de fans de Decai; i que per culpa d’això, entre d’altres motius, la gent de casa nostre cada dia se senti menys atreta per tot allò referent al país. Igualment crec que tot i que és bo que hi hagi tanta iniciativa ciutadana la trobo desenfrenada si no va acompanyada de res més, fins el punt que em fa por, ja que és en aquests punts on neixen grups tan sectaris com les CUP o els Maulets, on ningú excepte ells se senten còmodes en el catalanisme.

En fi, sé que és difícil i dolorós parlar d’aquest tema des de la catalanitat, però trobava important fer una reflexió personal i amb veu alta sobre això per com a mínim sentir-me jo millor i autoconvenç-se’m que he fet quelcom per arreglar-ho.

jueves, 13 de noviembre de 2008

¿Racisme català?

Catalunya, país de comerciants, d’intercanvi, de paraula i cultura, no té una història de racisme, és més, Catalunya és terra de acollida i de integració. Igualment podem dir que el català, la persona, té una capacitat d’integració a l’estranger molt important ja sigui a nivell europeu o a nivell mundial.

Espanya, país que tot i que hom no se’l pot sentir com a propi amb el pas del temps hem fet uns lligams (volguts o no) que ens converteixen si més no amb cosins, que no germans, obligats o no amb aquesta bella nació. Els germans s’assemblen, els cosins no té perquè. Espanya té una concepció diferent, es la concepció de “por mis cojones esto es así y ya está” , concepció que certament no els hi ha anat malament i els ha portat al imperialisme i sentit de grandesa i superioritat personal que els ha facilitat la imposició de la seva voluntat, així com llengua, cultura, etc a gran part de la Amèrica Llatina, i indirectament a crear el sentit de raça espanyola (recordar el dia de l’hispanitat o de “la raza”) fet que provoca un distanciament de tot allò que pot semblar estranger, nou o simplement no espanyol.

Clarament les dues mentalitats xoquen i ja el poeta Maragall ho nota i ho expressa amb la seva “Oda a Espanya” o amb aquella famosa carta no publicada on volia una independència cultural de Catalunya respecte Espanya degut a la incapacitat d’aquests a acoblar-se al model cultural europeu del moment. Igualment podem veure aquesta diferencia davant l’arribada d’un nou vingut a territori nacional. Quan arriba un immigrant a Catalunya en teoria com deia el president Pujol aquest esdevé català quan parla, treballa i viu a Catalunya; en canvi, a Espanya un immigrant tot i parlar, treballar i viure a Espanya no té perquè sentir-se o ser espanyol, i un clar exemple és la gran colònia d’equatorians a Madrid que no se senten ni els deixen sentir espanyols.

Tenint en compte això hauríem de tenir en compte la arribada en massa de immigrants procedents d’Andalucia, Aragó, Castella, entre d’altres comunitats. Aquests molts es van integrar amb rapidesa a la cultura catalana, això explica que molt dels fills i nets de aquella generació parlin amb català i comparteixin el seu cognom d’origen castellà amb el d’origen català, molts d’ells a dia d’avui importants personatges fins i tot del catalanisme polític o cultural. El problema va ser l’aglomeració i amuntegament de molta d’aquesta gent en pobles provocant una impossible integració i una fàcil formació de “guetos”. Aquesta gent, evidentment lluny de integrar-se davant la impossibilitat van transformar pobles tradicionalment catalans a pobles de mentalitat castellana. Tot i que això va generar elements positius arreu dels països catalans com la formació de la rumba catalana, va portar també a una sèrie de problemes encara existents com el fet de deixar de parlar català en molts municipis catalans, i l’extensió d’això en llocs lluny d’aquests “guetos”. Igualment això va portar també a la cultura catalana una sèrie de vicis pròpiament espanyols com poden ser aquest sentiment de rebuig o d’hostilitat cap a tot allò que no estem acostumats, com per exemple les cultures i la gent de fora del territori nacional.

Aquest vici es va estendre per gran part del territori català fins el punt que va aparèixer aquest moviment en forma de catalans de tota la vida que agafant aquesta por i aquest esperit de superioritat en el seu territori van creure’s que aquest grup d’espanyols establerts a Catalunya per causes econòmiques i de grans ofertes de treball no tenien cap dret a estar aquí. En aquest context es quan a aquesta gent se’ls titlla de “xarnegos”, una paraula de clares reminiscències xenòfobes impròpies de la mentalitat catalana. Més endavant aquesta concepció espanyola agafada per part de la població catalana derivarà cap a noves immigracions ja siguin catalans nouvinguts d’origen magrebí, llatinoamericà, xinès o de la Europa de l’est.

Jo només voldria, per acabar, als catalans senyala’ls-hi que aquest no és el camí. Catalanes i catalans recuperem la nostre identitat, les nostres mentalitats obertes, i sense oblidar les nostres arrels acceptar a tothom tal i com és ajudant-los a empapar-se de la nostre rica cultura i mentalitat catalana. És aquest el camí per assolir una autèntica diferenciació i sensibilització de nació. I si us plau oblidem aquests anhels estúpids més propis dels espanyolistes més rancis de agafar-los a tots i posar-los tots a un vaixell i fer-los tots fora o estupideses per l’estil de s’han d’integrar ells sols i si no és així a “la puta calle” que dirien els cosinets.

Pensem hi si us plau.