miércoles, 18 de mayo de 2011

Girona, what else?


Fins els 18 vaig ser gironí les vint-i-quatre hores del dia. El riu, els ponts, la catedral, Sant Josep, el Municipal de Montilivi, ballesteries, el call... Vibro cada vegada que sento esmentar Girona per la televisió, m’alegra sentir sobre les victòries del Girona i no em canso de passar i trepitjar aquesta ciutat que m’ha vist crèixer. M’agrada Girona perquè és la ciutat dels meus avis, pares, germans i amics, m’agrada perquè Ignasi Grau i Callizo no seria el mateix sense Girona.

Sense caure en el parany de tanta i tanta gent que se’n va i torna rodejada d’alternativitat insultant els seus orígens amb una mirada alta amb la que ens vols fer insinuar la seva superioritat he de dir que a vegades Girona em cansa. Girona és preciosa i màgica, una ciutat que cau entre la vila i la ciutat, entre la capitalitat i el provincialisme; Girona, no obstant, no deixa de ser un poble amb ànsies de ciutat. Sí, Girona té molts dels avantatges de la ciutat com una àmplia oferta educativa, comercial, lúdica i cultural; així com molts avantatges de pobles com les distàncies curtes i el sentir-se conegut.

No obstant Girona té els vicis i desavantatges dels pobles. Girona és caldo de rumors, rajades i etiquetes. Girona castiga l’origen i el passat. Girona és enemiga de la intimitat, la vida pròpia i amant de pseudoelitismes socials. Girona és la ciutat on no pots amagar una relació més de dos setmanes, una ciutat on el coneixament de gent nova és limitat, on els grups, quintes o quadrilles estan hermèticament tancats i on els cognoms condemnen o salven durant tota una vida. Em maten els petits i mediocres estrats socials que destrossen la màgia d’aquest municipi, els quals troben en molts cops la seva màxima expressió en els VIPS de Royal, en el banc del fracàs de davant de la Salle i parcialment la Tribuna del Municipal de Montilivi.

Girona és una poble amb ànsies de ciutat, i ànsies de grandesa. Tot i el que he dit, val a dir que Girona vol crèixer, ho veiem amb la potencialització de la Universitat, aquest amor a municipi, la importància de tenir un equip a segona divisió, la girocleta... Els vicis de Girona són difícils de solucionar però si voleu començar a arreglar-los i fer aquesta ciutat més gran i més còmode, en serio, deixeu de qüestionar la vida dels altres i la meva. En resum no malparlem, que com deia Wiston Churcill “ qui parla a les meves esquenes, el meu cul contempla”


pd/ escoltant Big Sur de The Thrills

viernes, 25 de febrero de 2011

En Marc i Dret laboral II


En Marc estava assentat a classe davant de dret laboral davant el seu petit portàtil. Ulleres negres prada, samarreta negra i ajustada pròpia del adn del seu look i una barba de 4 dies que l’hi era impròpia. Filtrega amb el facebook mentre agafa apunts, sí, d’una assignatura de merda. És divendres, un dia emocionant per la plebs, però no pel grup 1 de 3er de Dret a la UPF, en Marc ha d’entregar dues pràctiques. És conscient de què significa això, una nit llarga d’estrès i emocions fortes. En Marc sap que les dues pràctiques són d’assignatures de merda, d’assignatures que no li canviaran la vida, sap que tot i entregar pràctiques mediocres (que no suspeses) pot continuar optant al excel•lent. Ho sap, però tot i això en Marc dóna una transcendència a les pràctiques pròpia de la prèvia d’un Barça-Madrid; picarà la taula amb aquell signe de ràbia que el caracteritza, s’indignarà amb en Cesc com aquell qui protesta un fora de joc inexistent per una puta potestat reglada, parlarà amb la Laia amb aquella veu de nínxol de la mort per confirmar els transcendentals articles de la pregunta 4. Es farà una cigarreta per agafar aire, serà per les 12 i anirà a dormir a les 3.30 (No, no és una exageració), però és que hi ha 0.3 punts de tributari en joc.

Però deixem-nos de romanços i continuem amb el nostre personatge. Escolta la lliçó de laboral amb una mirada d’innocència, sap que el dret laboral és com la bossa d’enciam del final de la nevera, està allà però això que s’ho mengin els hippies. Sent una barreja de llàstima- ràbia pel professor de laboral un home intel•ligent que va decidir fer-se sindicalista i doctor amb dret laboral, en Marc mai a entès la gent que compra una bici pel mateix preu que un cotxe. I esternuda, aquell esternut que repica per totes les parets i que obliga a paralitzar la classe durant 2 segons, el professor el mira amb ulls oberts i el serrell més aixecat. I continua la classe.

Anirà al pis amb bicicleta, si? Segur? Sí, el neoliberal radical d’en Marc té un cor, i molt abans que liberal és pragmàtic. Sap que amb menys de dos anys penjarà la bicicleta i aprofita aquesta experiència verda ara que no té perquè duu americana i corbata. En Marc sap que el moviment verd és com una síndria, enarbolen una bandera verda per fora però en el fons i interiorment continuen sent uns rojos comunistes de tota la vida, somiatruites.

Diuen que si els borregos i curts volessin no es veuria el cel, però clar, algú ha de conduir el metro. En Marc murri, ni ho afirma ni ho desmenteix; ell indiferent a aquest fet dormirà tranquil perquè en aquest país amb tants borregos i curts com a mínim ja no governa ni un borrego, ni un curt. Governa l’Artur Mas i ell dorm tranquil perquè un nou sol brilla sobre Catalunya.

->Piazza, New York Catcher de Belle & Sebastian

pd/ Era de mínims després del post d'ahir
pd/Merci Marc

jueves, 24 de febrero de 2011

L'adolescent


22/febrer/2011

Un despertar fosc després d’una migdiada, l’NBA life 2006 sona de fons i sents que et crida, la cara paposa i l’esperit ensopit; no tens ganes de fer res. Et quedes pensant, però de fet els teus pensaments no tenen res a envejar als discursos d’un fumador de cannabis. Te’n adonés, i dius joder sóc merda, TOT ÉS UNA MERDA! Ets un artista i representes l’amargura del món en un escrit, encens l’ordinador, evidentment primer revises el Marca (en el fons no ets tan alternatiu com et penses) i comences a escriure com d’absurd és aquest món.


24/febrer/2011

Tornes de dinar, puré de patata amb llibrets de pernil dolç. El cos et dóna símptomes que t’has passat. Et tornes mirar l’escrit que vas deixar per tal que la paraula viva continuï aquest escrit tan alternatiu sobre la mediocritat de la vida. Aixeques el cap i veus el pòster a l’habitació de Tommie Smith i John Carlos, les ganes de canviar el món.


-> Boomerang de Manel

martes, 26 de octubre de 2010

Apunts sobre la vaga


Avui dia de vaga, dia d’exercici democràtic, dia pels treballadors i de llibertat...no. De nou em sento decebut per un estat incapaç de fer un autèntic exercici democràtic, lliure i pacífic que se’ns pressuposa. No ho hem de negar que som un estat amb una democràcia jove, acostumada al decretazo, i arreglar les coses a través de fogueres i cops de porra, i això s’ha expressat amb aquesta vaga moguda per uns sindicats dictatorials que no ha fet més que danyar els de sempre, els més dèbils.

No entraré a comentar aquest article amb la constant que no hi ha guerra de classes i que la diferència entre un empresari i un treballador és inexistent. Crec que el drama del dia d’avui és amb el que s’ha convertit el dret de vaga, que crec que realment hi ha de ser. El dret de vaga és un d’aquells drets que com la democràcia a Europa, i espacialment al estat español, ha costat moltes vides compromeses amb l’objectiu de donar la veu i els mecanismes al poble per fer-se escoltar, cosa molt lloable. El problema és la perspectiva de dogma de fe i el sentit d’obligació que ha agafat la vaga, no hem d’oblidar que la vaga és un dret dels treballadors que així ho desitgin per mostrar la seva dissonància en contra la patronal o el govern central o regional.

A dia d’avui el dret a vaga s’ha convertit en una obligació imposada pels sindicats a tots els treballadors aixafant a tots aquells conformes amb el govern o simplement que necessiten uns diners dels quals no poden prescindir. Sindicalistes impedeixen a gent a no anar a treballar fent ús de la violència i impedint un serveis mínims que diuen garantitzar convertint un acte de democràcia i llibertat amb un acte dictatorial i intimidador. Apropiant-se de gent que hagués anat a treballar i que no ha pogut cohibida per uns mètodes feixistes o per impossibilitat per uns serveis mínims que en moltes ciutats s’ha intentat impedir; tot plegat a l’altura de les manifestacions “suposadament lliure” que organitzava Franco per oposar-se a restriccions imposades a l’estat franquista.

Des dels sindicats ens han intentat vendre l’imatge dels piquets com les víctimes del sistema o divulgadors de la llibertat democràtica. Ahir nit, i dic això per què ho vaig veure, un grup de piquets va entrar a un bar tancat les portes i tirant spray als clients i cambrers. Ahir la nit un taxista em va explicar que volia treballar tota la nit perquè necessita els diners per pagar-se la llicència i no pot perquè no el deixen i perquè els sindicats l’han amenaçat de cremar-li al cotxe. Ahir a la nit un grup de piquets van tirar pedres a un conductor d’autobús perquè s’havien de fer uns serveis mínims. Què és això? Quina puta merda de democràcia és això?

Sí, vull culpar a un grup de sindicalistes que de forma totalment feixista han intentat imposar unes idees del tot qüestionables. Uns sindicats que han perdut l’orgull, la raó i el romanticisme d’aquells sindicats plens d’ideals del segle XIX. Em sap greu dir-ho, però tot plegat no és més que una mostra d’un sistema que es podreix veient com elements essencials com sindicats o el mateix Tribunal Constitucional esdevenen excrements del que van arribar a ser. Fa falta una renovació que vindrà, tot té volta de full. Com deia la mare Teresa en el fons la pau comença amb un somriure.

Pd/ escoltant What a wonderful world – Louis Armstrong

domingo, 30 de mayo de 2010

Dons jo ho veig així...


Se n’ha anat la passió i només sobrevivim d’espasmes del gloriós i romàntic segle XIX europeu. La gent va a treballar amb l’única il•lusió de guanyar els 1.000€ i així poder comprar-se una blackberry americana amb la qual podrà enviar-se missatges gratis amb el seu millor amic amb el qual es veuen cada dia a un bar fosc, d’una ciutat bella però apagada que viu de belles glories passades com podria ser Roma. Ciutats que no prosperen i persones que no aspiren. Mancats de associacions que donin vida a la apagada democràcia europea, podrida en el cas dels països mediterranis, i sindicats que han perdut l’orgull i els ideals de principis del segle vint. Europa se’n va a pique.

Abnegats amb un marc de teòrics sectaris que no deixen exercir el pragmatisme europeu que va emigrar cap als Estats Units ens trenquem la cara per discutir les curses de braus i per criticar la instal•lació de parcs eòlics al Cap de Creus; mentre Xina i la Índia tenen, encara avui, uns creixements anuals de un 10%. Ens mosseguem la llengua i ens neguem acceptar que la nostra era ja ha passat discutint temes que trobem que ens donen superioritat moral respecte el món, però que no és més que una cortina de fum que ens mostra que l’Europa dels conquistadors, de les multinacionals, de Churchill i de la indústria ha mort. Per donar pas a l’Europa que viu gràcies als seus antics emperadors, pintors i intel•lectuals (que no sabem gaudir), a l’Europa del cine porno txec, del barri roig d’Amsterdam i de la eterna superioritat moral respecte als Estats Units que no ens porta enlloc.

A països com Dubai o llocs com Malàisia s’estan construint grans gratacels, i a Europa ens manifestem perquè no es pugui construir a més de 20 metres d’altura i no deixem de dirigir-nos al empresari com el càncer mentre en països com l’Índia són vistos com herois. Continuem pensant que la història ens avala i que som els bons de la pel•lícula i que tenim una capacitat innata per adaptar-nos els canvis, tot i que no toleraríem que la nostre filla es cases amb un xinés i emigrés a Hong Kong. Creiem que Estats Units ens necessita i que els nostres fills governaran el món. Vivim dels canals de Venècia, de la música de Mozart i de la torre Eifel francesa, però ja no innovem ni construïm. Ens creiem que la meca de l’art està ara a Berlín, però no; està als Estats Units i Shangai, i ens resistim a reconèixer que amb alguna cosa ens hem equivocat.

Estimats europeus això s’acaba, ens em condemnat a una societat on el fucker encarnat amb personatges com Paquirrín o Lapo Elkann són el model a seguir, certament, són divertits, extrovertits però amb les mateixes aspiracions que té Europa: cap. Per què certament cap a on anem? Diuen que en 20 anys Estats Units serà el laboratori, Xina i Índia la fàbrica i que Europa només li queda ser el balneari. Un balneari que ens neguem a ser en nom del progressisme, l’aigua i indústria I+D, que no sabem ni què és, ni la deixem prosperar o bé per nuclear, o bé perquè no fa contractes fixes a universitaris de 21 anys.

Podem ser optimistes? L’optimisme és un esperit tan europeu com la manya per Aragó, i és per aquest motiu que crec que encara hi ha esperança, però no serà fàcil. L’optimisme s’ha d’encarnar amb l’eliminació d’aquesta xenofòbia medieval i por a l’èxit dels altres, recuperant l’esperit de una gran Europa diversa però unida de Robert Shumann. Recuperant aquell esperit innovador del segle XIX que produïa grans industrials, grans llibres i grans quadres sense por al que som o què diran; així com la recuperació del somni per ideals més enllà de la efemeritat de la actual cultura del pelotazo.

pd/M'estic tornant un pseudosociòleg de 19 anys, patètic...

miércoles, 3 de febrero de 2010

Carta a Jordi González


Estimat Jordi,
Recordo que fa dues setmanes varem estar parlant sobre art i literatura. Tu constantment renegaves sobre tals disciplines al•legant la superficialitat, inutilitat i poca profunditat d’aquestes. Exhortaves grans elogis a favor de llibres útils i seriosos, sobre per exemple primers auxilis per quan un nen s’empassa un tap de suro, així com llibres d’economistes i teòlegs. Però no d’art i literatura, aquella gran inutilitat.

No m’ho podia creure com et pixaves en les partitures de Chopin, en el llenços de Veermer i en els contes de Voltaire. L’astorament del moment em va deixar sense resposta i no se’m ocorregué altre cosa que riure. Hores més tard, passada l’estupidesa del moment mentre et musculaves o et prenies “anfetas” per tonificar el doble em vaig prometre que t’explicaria el per què has d’aprendre a gaudir de l’art.

Jordi, Déu ens dota, com tu saps millor que jo, de quelcom que ens fa diferent als animals apart de la capacitat per treure’ns el carnet de conduir. Aquest quelcom, s’expressa de múltiples formes, com per exemple en unes habilitats creatives que ens han permès aconseguir cura a tants mals, en una racionalitat que ens ajuda a veure més enllà d’un present immediat o una intel•ligència emocional que ens permet canalitzar impulsos i sentiments etc. El desenvolupament d’aquestes expressions d’aquest quelcom que ens diferència dels animals ens humanitza, exalten la raça humana i, per què no dir-ho, ens acosten a una perfecció de la que només els homes poden arribar a ser conscients, la qual alguns anomenen Déu.

Una expressió d’aquest quelcom que ens diferència dels animals és l’eterna busca de la bellesa absoluta. Aquesta bellesa la podem trobar a través d’escenes del Setè segell d’Ingrid Bergman, així com a través de una escultura de Rodin. Desenvolupar la sensibilitat artística a través de la música buscant la bellesa i el missatge del so o de la literatura gaudint de l’harmonia de les paraules i la força dels mots ens fa més humans i ens ajuda a acostar-nos més a la perfecció. Sincerament, crec Jordi que tant tu com jo hauríem d’admirar la gent que plora en una òpera o que es pot passar tres hores davant de Las Meninas gaudint-ho.

Sé que l’únic que busques en una cançó és que et doni “bon rollo”, però creu-me que tot i la grandesa de la música atròfia-cervells de Matinee has de donar una oportunitat a altre tipus de musica i a l’art en general.

Segurament quan llegeixis això em vindràs a buscar a la 72 i ens insultarem. Sé que l’escrit en si és força dolent i que gairebé no t’haurà canviat, però només que hagi aconseguit despertar-te aquell esperit artístic que sé portes dins, valoris Shakespeare i deixis de parlar de John Lennon i Bob Marley com aquells fills de puta, hippiosos, vividors; haurà valgut la pena.

Ens veiem per sopar,

Ignasi

viernes, 1 de enero de 2010

Les corridas de toros

El debat polític ha arribat a un patetiquisme que espanta, el debat és estèril i la prepotència dretana i esquerrana és cada dia més bèstia. Aquestes setmanes el debat eren els toros. No diré la imbecil•litat que hi ha coses més importants a discutir, però ¿realment tan poques competències tenim que hem de fer lleis sobre això?

El debat s’ha enfocat al voltant del sofriment del brau, del maltractament en públic de la bèstia, etc. Jo no gaudeixo amb el patiment animal, mai cremaria un gat per passar-m’ho bé, ni degollaria una cabra per plaer personal; de fet, sempre he admirat la visió reflectida en el Càntic a les criatures de Sant Francesc d’Assís. El sofriment que pateixen els toros durant una corrida és l’equivalent o inferior en alguns casos que el sofert per molts porcs que passen per l’escorxador. Les corridas de toros s’han d’intentar veure o entendre, crec personalment i és criticable, com un art on s’enfronta, l’home a la bèstia, un mà a mà entre naturalesa i salvatgisme contra la racionalitat humana, un ball entre l’home i el brau.

Però en el fons i el que és més important és que estan matant un toro, i què? És un puto i miserable toro, veient l’altre dia les imatges dels activistes verds plorant i abraçant-se semblava que per fi alliberaven la Aung San Suu Kyi, que la democràcia arribava a Xina o que els països de la Unió Europea es decidien d’acabar amb la PAC alliberant als països africans i llatinoamericans de les barreres d’un mercat injust. Però no, la realitat era que celebraven la tramitació de una llei en contra les corridas de toros. Un dels herois que liderava aquesta Iniciativa Legislativa Popular deia entre plors que era un moment històric ja que per primera vegada els animals tenien veu al Parlament com el primer gran èxit social del segle XXI, un precedent històric només a l’altura de la fi de l’apartheid o el tancament de Mauthausen. Que potser és un èxit equiparà l’home a la rata? Tants d’anys parlant del home com un ésser superior per la seva racionalitat, saviesa, capacitat de construir, i ara resulta que el que hem de buscar és la nostra igualtat amb els animals. Tot plegat una situació bastant surrealista.

Si parléssim de la fi de les corridas de toros com una necessitat per part de Catalunya per recuperar part de la identitat perduda, com es mostra en la quantitat de toros venuts a les Rambles com si ens fos patrimoni propi, encara ho entendria. Sí, a França sense anar més lluny hi ha un gran debat de identitat nacional desacomplexat i ningú el troba extrany.

Ja finalment m’agradaria fer una reflexió oparra, tots els arguments sobre la mutilació del animal, el sofriment d’aquest, etcètera, per què són vàlids per un animal i no per un embrió humà de tres mesos que també sofreix?

Pd/ tot plegat era una excusa per renovar