domingo, 30 de mayo de 2010

Dons jo ho veig així...


Se n’ha anat la passió i només sobrevivim d’espasmes del gloriós i romàntic segle XIX europeu. La gent va a treballar amb l’única il•lusió de guanyar els 1.000€ i així poder comprar-se una blackberry americana amb la qual podrà enviar-se missatges gratis amb el seu millor amic amb el qual es veuen cada dia a un bar fosc, d’una ciutat bella però apagada que viu de belles glories passades com podria ser Roma. Ciutats que no prosperen i persones que no aspiren. Mancats de associacions que donin vida a la apagada democràcia europea, podrida en el cas dels països mediterranis, i sindicats que han perdut l’orgull i els ideals de principis del segle vint. Europa se’n va a pique.

Abnegats amb un marc de teòrics sectaris que no deixen exercir el pragmatisme europeu que va emigrar cap als Estats Units ens trenquem la cara per discutir les curses de braus i per criticar la instal•lació de parcs eòlics al Cap de Creus; mentre Xina i la Índia tenen, encara avui, uns creixements anuals de un 10%. Ens mosseguem la llengua i ens neguem acceptar que la nostra era ja ha passat discutint temes que trobem que ens donen superioritat moral respecte el món, però que no és més que una cortina de fum que ens mostra que l’Europa dels conquistadors, de les multinacionals, de Churchill i de la indústria ha mort. Per donar pas a l’Europa que viu gràcies als seus antics emperadors, pintors i intel•lectuals (que no sabem gaudir), a l’Europa del cine porno txec, del barri roig d’Amsterdam i de la eterna superioritat moral respecte als Estats Units que no ens porta enlloc.

A països com Dubai o llocs com Malàisia s’estan construint grans gratacels, i a Europa ens manifestem perquè no es pugui construir a més de 20 metres d’altura i no deixem de dirigir-nos al empresari com el càncer mentre en països com l’Índia són vistos com herois. Continuem pensant que la història ens avala i que som els bons de la pel•lícula i que tenim una capacitat innata per adaptar-nos els canvis, tot i que no toleraríem que la nostre filla es cases amb un xinés i emigrés a Hong Kong. Creiem que Estats Units ens necessita i que els nostres fills governaran el món. Vivim dels canals de Venècia, de la música de Mozart i de la torre Eifel francesa, però ja no innovem ni construïm. Ens creiem que la meca de l’art està ara a Berlín, però no; està als Estats Units i Shangai, i ens resistim a reconèixer que amb alguna cosa ens hem equivocat.

Estimats europeus això s’acaba, ens em condemnat a una societat on el fucker encarnat amb personatges com Paquirrín o Lapo Elkann són el model a seguir, certament, són divertits, extrovertits però amb les mateixes aspiracions que té Europa: cap. Per què certament cap a on anem? Diuen que en 20 anys Estats Units serà el laboratori, Xina i Índia la fàbrica i que Europa només li queda ser el balneari. Un balneari que ens neguem a ser en nom del progressisme, l’aigua i indústria I+D, que no sabem ni què és, ni la deixem prosperar o bé per nuclear, o bé perquè no fa contractes fixes a universitaris de 21 anys.

Podem ser optimistes? L’optimisme és un esperit tan europeu com la manya per Aragó, i és per aquest motiu que crec que encara hi ha esperança, però no serà fàcil. L’optimisme s’ha d’encarnar amb l’eliminació d’aquesta xenofòbia medieval i por a l’èxit dels altres, recuperant l’esperit de una gran Europa diversa però unida de Robert Shumann. Recuperant aquell esperit innovador del segle XIX que produïa grans industrials, grans llibres i grans quadres sense por al que som o què diran; així com la recuperació del somni per ideals més enllà de la efemeritat de la actual cultura del pelotazo.

pd/M'estic tornant un pseudosociòleg de 19 anys, patètic...

miércoles, 3 de febrero de 2010

Carta a Jordi González


Estimat Jordi,
Recordo que fa dues setmanes varem estar parlant sobre art i literatura. Tu constantment renegaves sobre tals disciplines al•legant la superficialitat, inutilitat i poca profunditat d’aquestes. Exhortaves grans elogis a favor de llibres útils i seriosos, sobre per exemple primers auxilis per quan un nen s’empassa un tap de suro, així com llibres d’economistes i teòlegs. Però no d’art i literatura, aquella gran inutilitat.

No m’ho podia creure com et pixaves en les partitures de Chopin, en el llenços de Veermer i en els contes de Voltaire. L’astorament del moment em va deixar sense resposta i no se’m ocorregué altre cosa que riure. Hores més tard, passada l’estupidesa del moment mentre et musculaves o et prenies “anfetas” per tonificar el doble em vaig prometre que t’explicaria el per què has d’aprendre a gaudir de l’art.

Jordi, Déu ens dota, com tu saps millor que jo, de quelcom que ens fa diferent als animals apart de la capacitat per treure’ns el carnet de conduir. Aquest quelcom, s’expressa de múltiples formes, com per exemple en unes habilitats creatives que ens han permès aconseguir cura a tants mals, en una racionalitat que ens ajuda a veure més enllà d’un present immediat o una intel•ligència emocional que ens permet canalitzar impulsos i sentiments etc. El desenvolupament d’aquestes expressions d’aquest quelcom que ens diferència dels animals ens humanitza, exalten la raça humana i, per què no dir-ho, ens acosten a una perfecció de la que només els homes poden arribar a ser conscients, la qual alguns anomenen Déu.

Una expressió d’aquest quelcom que ens diferència dels animals és l’eterna busca de la bellesa absoluta. Aquesta bellesa la podem trobar a través d’escenes del Setè segell d’Ingrid Bergman, així com a través de una escultura de Rodin. Desenvolupar la sensibilitat artística a través de la música buscant la bellesa i el missatge del so o de la literatura gaudint de l’harmonia de les paraules i la força dels mots ens fa més humans i ens ajuda a acostar-nos més a la perfecció. Sincerament, crec Jordi que tant tu com jo hauríem d’admirar la gent que plora en una òpera o que es pot passar tres hores davant de Las Meninas gaudint-ho.

Sé que l’únic que busques en una cançó és que et doni “bon rollo”, però creu-me que tot i la grandesa de la música atròfia-cervells de Matinee has de donar una oportunitat a altre tipus de musica i a l’art en general.

Segurament quan llegeixis això em vindràs a buscar a la 72 i ens insultarem. Sé que l’escrit en si és força dolent i que gairebé no t’haurà canviat, però només que hagi aconseguit despertar-te aquell esperit artístic que sé portes dins, valoris Shakespeare i deixis de parlar de John Lennon i Bob Marley com aquells fills de puta, hippiosos, vividors; haurà valgut la pena.

Ens veiem per sopar,

Ignasi

viernes, 1 de enero de 2010

Les corridas de toros

El debat polític ha arribat a un patetiquisme que espanta, el debat és estèril i la prepotència dretana i esquerrana és cada dia més bèstia. Aquestes setmanes el debat eren els toros. No diré la imbecil•litat que hi ha coses més importants a discutir, però ¿realment tan poques competències tenim que hem de fer lleis sobre això?

El debat s’ha enfocat al voltant del sofriment del brau, del maltractament en públic de la bèstia, etc. Jo no gaudeixo amb el patiment animal, mai cremaria un gat per passar-m’ho bé, ni degollaria una cabra per plaer personal; de fet, sempre he admirat la visió reflectida en el Càntic a les criatures de Sant Francesc d’Assís. El sofriment que pateixen els toros durant una corrida és l’equivalent o inferior en alguns casos que el sofert per molts porcs que passen per l’escorxador. Les corridas de toros s’han d’intentar veure o entendre, crec personalment i és criticable, com un art on s’enfronta, l’home a la bèstia, un mà a mà entre naturalesa i salvatgisme contra la racionalitat humana, un ball entre l’home i el brau.

Però en el fons i el que és més important és que estan matant un toro, i què? És un puto i miserable toro, veient l’altre dia les imatges dels activistes verds plorant i abraçant-se semblava que per fi alliberaven la Aung San Suu Kyi, que la democràcia arribava a Xina o que els països de la Unió Europea es decidien d’acabar amb la PAC alliberant als països africans i llatinoamericans de les barreres d’un mercat injust. Però no, la realitat era que celebraven la tramitació de una llei en contra les corridas de toros. Un dels herois que liderava aquesta Iniciativa Legislativa Popular deia entre plors que era un moment històric ja que per primera vegada els animals tenien veu al Parlament com el primer gran èxit social del segle XXI, un precedent històric només a l’altura de la fi de l’apartheid o el tancament de Mauthausen. Que potser és un èxit equiparà l’home a la rata? Tants d’anys parlant del home com un ésser superior per la seva racionalitat, saviesa, capacitat de construir, i ara resulta que el que hem de buscar és la nostra igualtat amb els animals. Tot plegat una situació bastant surrealista.

Si parléssim de la fi de les corridas de toros com una necessitat per part de Catalunya per recuperar part de la identitat perduda, com es mostra en la quantitat de toros venuts a les Rambles com si ens fos patrimoni propi, encara ho entendria. Sí, a França sense anar més lluny hi ha un gran debat de identitat nacional desacomplexat i ningú el troba extrany.

Ja finalment m’agradaria fer una reflexió oparra, tots els arguments sobre la mutilació del animal, el sofriment d’aquest, etcètera, per què són vàlids per un animal i no per un embrió humà de tres mesos que també sofreix?

Pd/ tot plegat era una excusa per renovar

martes, 22 de septiembre de 2009

L'amistat

Tornant de parlar llarga estona sota un clima realment fred per ser nit d’estiu amb en Jaume se’m va ocorre escriure sobre un fet que varem estar comentant; bé, de fet més concretament jo comentava i ell assentia. Després de discutir llarga estona sobre els meus conflictes interns, Pedralbes 2009/10, un hipotètic i llunya pis 2010/11 i la intimitat d’en Jaume i com jo la destrosso varem posar-nos a parlar de l’amistat (abans de res, tot els que es puguin sentir al•ludits vull confirmar-los-hi que no, no vaig rajar ni enviar a parir a ningú).

Va ser doncs en aquest context que li vaig comentar una distinció, que no m’he inventat jo, sobre l’amistat: Els amics i els còmplices.

L’amic crec que més o menys tots ja el coneixem. A grans trets és aquell individu que en el cas que ens anéssim a Irak li donaríem la foto de la Jenni poc abans de morir, és aquell individu que si et veu plorant sabrà que no és perquè de cop tinguis un desequilibri hormonal i actuarà amb conseqüència o aquell individu que esperes que si fa falta algun cop a la vida et girarà la cara i li donaràs les gràcies.

El còmplice és molt fàcil confondre’l amb l’amic degut a que té molts punts de coses que podries fer amb un amic: sortir de festa, abraçar-lo quan te’l trobes, pot ser que li expliquis alguna intimitat, promeses de lleialtat eterna en context amb gust a cervesa, i en fi, riure i passar bones estones junts. Molts cops hi ha gent que fas alguna cosa d’aquest tipus i un ja te clar que no és ni amic, ni còmplice, és simplement com diuen a Transpotting un “amiguete”, altrament conegut com a col•lega o company; així doncs aquest és un altre tema.

Així doncs, el còmplice és aquella persona que pot ajudar-te en fets intranscendents com ajudar-te a que els teus pares no sàpiguen que has sortit de festa o el que et ve a buscar amb cotxe per fer alguna lokura i, en fi, el que serien en general activitats que a l’edat que tens et poden semblar super-transcendents però que no ho són. Aquests els tens per amics fins un moment clau a la teva vida on necessites algú on plorar, o simplement parlar d’algun fet, etc. És còmplice, em deia en Jaume, aquell amic que et justificarà les grans errades de la teva vida, i farà que te les prenguis com a victòries tot i fer-te mal; per què? Perquè no és amic, és un còmplice que només et serveix i li serveixes per passar bones estones...

Però, en fi, després de tot varem concloure que no ens podem queixar, de fet nosaltres en aquest sentit em tingut força sort!



(vaya merda, tot plegat)

sábado, 5 de septiembre de 2009


Un s’adona amb el pas del temps i parlant amb l’Aaron que “no et pots passar la vida veient la vida passar” (paraules del mestre Avellaneda). Però són exactament en aquests moments en que et planteges què vols ser, qui vols ser, què pots fer, que veig clarament que no ser que vull. Poder el fet de voler tenir 300 pretensions i idees en ment fa que tot i poder aconseguir-ne 150 mai estiguis del tot content. És irònic que escrigui això des del llit, escoltant The Libertines, el grup que probablement invita a aportar menys a la societat.

Em deia un amic que el planejar-te la vida mai a funcionat, que el que funciona és viure el present intensament. Això no vol dir fer un Carpe Diem. Segurament volia dir allò que deia en James Dean “viure cada dia amb la intensitat del teu últim dia i amb la mentalitat que tens tota la vida per davant”, però creient-te i aplicant-te de debò que tens tota la vida per davant, no com en Dean. Què comporta això? No ho sé, continuo pensant-ho.

jueves, 11 de junio de 2009

Sí a la politització del Futbol Club Barcelona



Davant realitats inqüestionables com que el Barça és el millor equip del món, que en Guardiola és mestre de mestres amb molts de sentits (aprofito l’espai per fer propaganda del grup del facebook A mi també m’agrada com vesteix en Pep Guardiola) i que Pepe definitivament és la reencarnació del “millor” Fernando Hierro la gent a de parlar de futbol obrint nous temes. Aquest fet juntament amb la xiulada al himne de Espanya i l’aparició de banderes radicals i separatistes en les celebracions del Barça per les diferents celebracions dels triplets va obrir l’altre dia a la meva resi (Sí, CMU Pedralbes) un debat a petit comitè sobre la politització i catalanització del Barça.

Jo com a persona tímida i reservada que sóc vaig callar la meva opinió, per expressar-la més tard en aquest meu humil bloc. I quina és la meva opinió? Evidentment el Barça és i serà un instrument i una institució del i per el catalanisme- Ah! Però és que a Valladolid i Murcia hi ha penyes i gent del Barça- Sí, i del Madrid i no per això el Madrid deixa de ser un equip de fills de pare verge.

El Barça és i serà sempre un element més de la identitat catalana, i això es demostra en molts aspectes: primer en la massa de senyeres i estelades al camp i en segon lloc en el fet que molts veiem el Barça com una forma que tenim de dir el món ¡Sí, Catalunya existeix! I això ja no és d’ara, molts sabem que en el temps de Franco molta gent veia el Barça com la única forma de exercir o fer acte de resistència o catalanitat amagada.

El més fort i indignant de tots és que els que més neguen aquesta realitat és perquè en són molt conscients i els puteja: El Mundo, el franquisme, la Cope... Si no com s’explicaria els escandalosos arbitratges durant el Franquisme en contra del Barça, l’afusellament del president del Barça al final de la Guerra Civil, l’atac directe per part d’alguns mitjans en contra la figura de Joan Laporta i alguns jugadors per expressar la seva opinió sobre Catalunya (El cas més recent poder el de Titi Henry), o un periodisme clarament anticuler.

Així doncs, no ens em de reprimim catalans culers, tal i com fa el president Laporta, i tractem el Barça com el que és, el millor club del món i una entitat catalanista tan o més important que Omnium Cultural o Horitzó Nacional (...).

lunes, 27 de abril de 2009

Autojustificar-me, jo?


L’home del segle vint té múltiples etiquetes, jo no sé si posar-n'hi una de nova perquè pot ser la que li vull posar es pròpia de totes les facetes de la història, però el que està clar que partint de la seva teòrica racionalitat de l’home aquest també és un ésser autojustificatori.

La autojustificació és un element tan important a la nostre vida que ha condicionat part del progrés i l’avenç en molts aspectes, des de la necessitat de Freud per justificar davant del món que era un cremat, passant per la justificació filosòfica de Sartre del seu comportament com una forma d’enfrontar-se a una vida sense sentit, les quatre grans cròniques medievals dels nostres monàrques o Sant Agustí amb Confessions.

La nostre vida està rodejada de tal autojustificació. Ens justifiquem els nostres fracassos amorosos, el fracàs professional, el perquè de la nostre pèssima actitud davant les injustícies socials, la nostre indiferència davant el patiment de qui estimem, etc. Però, per què? Suposo, que partint de la inseguretat de l’home i la necessitat d’un sanejament mental necessitem aquest exercici de trobar un ordre aparentment racional als nostres actes, encara que molts cops més que un sanejament és una xapusa.

Les autojustificacions tenen un punt molt curiós en el fons, els únics que ens les hem de creure som els propis autors d’aquestes. Per tant, les autojustificacions les fem per justificar davant dels altres els nostres actes o experiències, tot i que sabem que molts cops no se les creuran perquè els únics i autèntics interessats amb aquesta autojustificació, per viure tranquil•lament amb la nostre consciència, som nosaltres.

Sóc conscient que normalment dic quelcom que crec recte al final, per dir que no n’hi ha per tan, però és que em plantejo que no hagi escrit aquest article per autojustificar-me a mi mateix sobre quelcom. El problema, però cau en que sovint em plantejo que no usem aquests mecanismes per justificar grans errors i evitar afrontar-los, serà això...

Ànim!