Pinceladas de Ous camiños

La voz de Ignacio Serra suena de tan firme y convincente casi imperativa, es por esto que cuanto me planteo escribir algo sobre el camino sabía que no tenía opción. En fin, vamos allá.

Cuando a mitades de agosto me hacía la maleta para abandonar la Costa Brava en dirección a Galicia a una región que estaba en la otra esquina de España, dónde llueve 4 de cada 3 días y con un grupo variopinto en todos los sentidos miré al Ignasi de dos meses antes y le dije “Hijo mío, tú nunca aprendes”. Valió la pena.

Silencio y pequeñez es con lo que te enfrentas en el camino. Acostumbrados a una realidad y unas relaciones de instantaneidad, de maquillaje, de recubrimiento musical y amortiguación en forma de alcohol lo primero que te choca en el camino es encontrarte después de mucho tiempo contigo mismo y con personas en su plenitud. El primer día las conversaciones fluyen entre la frialdad, la risa y la anécdota chorra, o lo que es lo mismo futbol, búsqueda de amigos en común, anécdotas de fiestas ¿Y en cuanto al yo? Mí yo pivotaba entre unos monitos tocando unos tambores y el autobombo. No obstante, la inmensidad de un camino te muestra tu pequeñez, te enfrenta a ti mismo y te enfrenta a los demás. La gente te pregunta ¿qué le pides al Camino? y tu en vez de responder te preguntas más sobre ti. Y poco a poco, entre los OusCamiños la charla se convirtió en conversación, y se dejó de hablar para empezar a decir cosas, y pueda incluso que hubiera menos risas pero hubo muchas más sonrisas. En el camino empecé a intuir plenitud de dimensiones como amistad o misericordia. Y sin quererlo ni buscarlo la pequeñez y el silencio fueron entrando etapa tras etapa, y con ello cada uno crecía a nivel particular y el grupo creciendo llegando a Santiago sin enterarnos y con el presentimiento que no terminábamos el camino, sino que justo empezábamos.

Hay muchos y variados recuerdos que podría citar, pero el límite propio de la idiosincrasia de este blog me lo impide. Pero simplemente comentaros que este maravilloso grupo liderado por un asturiano y venido de todas las esquinas de la península hizo un camino gozando cada paso (bueno, algunos más que menos…), con inquietantes encuentros con los misteriosos Lechoso y Guapo, con sobremesas con regusto a pacharán, cuyo despertador era Paz, pero cuya banda sonora fue Molotov,  cuyos descansos sabían a pulpo y desayunos a galletas Froiz –minuto de silencio. Grazas. 

-> Molotov - Gimme Power

La identidad de Ginebra

-->

Mi recuerdo más lejano de Ginebra proviene de salir de un tren rozando media noche en mi Girona natal y ver en las pantallas la indicación de un tren nocturno en dirección a la ciudad de Calvino. Sabia que la ciudad estaba en Suiza y me evocaba cierta idea de cosmopolitismo centroeuropeo y una dimensiones que luego descubrí que no le eran propias.

Creo que lo que más define esta ciudad vértice del lago Leman es el ser la más pequeña de las grandes ciudades europeas y la más cosmopolita. Pequeñez forzada por la frontera francesa y altos montes. Y cosmopolitismo que emerge con los rezagados del protestantismo escocés y centroeuropeo y que se nutre ahora con personal de multinacionales y de la diplomacia.

El batiburrillo de los dardos volterianos, cierto desprecio por la Suiza tudesca, la presencia de una ciudadanía foránea y el calvinismo cultural latente no han conseguido caer a Ginebra en la indigencia identitaria. Y es que el mix de cenas y recepciones glamorosos en Beau Rivage, asesinatos revolucionarios a emperatrices y la disimulada y moderada desfachatez yupi ginebrina han completado un carácter sobretodo tranquilo. Un carácter entre lo frío y lo familiar, ni muy alemán, ni muy francés, ni tan siquiera suizo, sino genuinamente ginebrino. El alma de Ginebra fría es hija del carácter Calvinista que aún perdura y que evita toda inútil coquetería exterior obligando a la ciudad a una belleza simple y de líneas rectas y a una alma hogareña y pomposa limitada a la vida de hogar y a la cortina corrida. 

Y a pesar que mi Ginebra es – por ahora- anglófona, de autobús transfronterizo, de cenas en bares asturianos, de cervezas en garitos de masas puedo afirmar que existe una identidad ginebrina, tan difícil de abordar como la londinense y más diluida que nuevayorkina, pero ciertamente única. 

-->Our house - Crosby, Stills, Nash & Young

Quan anar a missa és de burros

L’altre dia vaig entrar a una església catòlica que hi ha al costat del meu pis, era dimarts, estava tot fosc excepte una petita capella al fons a mà esquerra. L’Andy Warhol ja podia dir que les esglésies catòliques tenen quelcom que les fa més belles que qualsevol lloc sagrat; no obstant les capelles del fons a mà esquerra en general solen ser força lletges. I dic lletges com podria dir sòbries, seques o bàsiques. Vaig entrar i vaig veure que celebraven missa. M’hi vaig quedar, ¡vés, sóc catòlic i no hi perdia res!

El panorama d’aquesta capella em va deprimir en un primer moment i em confirmava mals auguris: d’aquí 40 anys ja no quedarem cristians. Erem vuit, un sacerdot jove d’origen indi que predicava la missa amb un català més que forçat; una parella de gent molt i molt gran dels que encara mantenen una mirada tendre quan es miren, un home consumit pel temps de barba descuidada amb espardenyes i un respirar difícil que repicava per les parets de tota la capella; una dona que a jutjar pel vestit era d’origen sud-peninsular de més de 60 anys de cara cansada, un home que gastava una quarantena i que vestia americana i corbata de forma poc harmònica, i un grupet de avies repartides per la capella que lideraven els cants espirituals amb aquell agut tan característic de les dones grans.

Franciscos a part, sovint ens queixem de la pèrdua de les arrels de l’Església. Crec que és precisament en aquestes esglésies de poble i petits temples de les ciutats on a dia d’avui trobem de nou aquell esperit d’Església primitiva que alguns enyoren, on l’avi abandonat pels seus fills, l’empresari neguitós, l’immigrant desubicat i temorós busquen esperança de nou amb el mateix Jesús de fa 2000 anys que es dirigeix a ells amb paraules d’amor, esperança i vida eterna. Sovint enyorem aquells temps on les esglésies estaven plenes tots els diumenges i on la fe era cita obligatòria de caps de setmana com el partit de futbol dels nens, la visita als avis i la compra del pa a fleca. Però particularment prefereixo aquest camí on tornem a ser església amb una base de desemparats, que l’Església d’aparença dels últims segles. Anem pel bon camí.       

-> Escoltant Funeral de Band of Horses

De què parlo, quan parlo de Madrid des del autobús de tornada:

Autocar, diumenge, 24.00h. La gola resseca de cigarretes demanades amb molt de morro, mal d’esquena que sé que tindré causat pel viatge nocturn creuant Espanya i certa nostàlgia. Jugo amb el Whatsapp i em distrec mirant pel mòbil els sondejos de les eleccions de Xile mentre la llum d’un anunci  de Mahou m’il·lumina la cara i guaito la seu d’arquitectura pseudosoviètica de la UGT. El camí Madrid- Barcelona mai ha estat fàcil, en molts sentits.

No sé si és pel fet que a Catalunya m’espera feina, o perquè pròpiament no m’espera res, o si és per la por que la dona amb anorac assentada al meu cantó repengi el seu cap amb el meu ombro,  o si poder simplement m’agrada Madrid; sigui com sigui, em costa marxar. Des de la tortuosa i solitària perspectiva del viatger d’autobús recordo els passeigs pels centre, les cerveses assentat al terra d’un antro, i el gintònic de la nit anterior en aquell pis de Moncloa. La meva ment, conscient i subconscient, amaneix tot això amb alguns acords de Pereza i em recrea com si fos un personatge despreocupat d’un videoclip de Titan Pozo. I m’adormo feliç, i la nostàlgia coqueteja ja amb la enyorança.

Al cap de 30 minuts i entrant ja a la magnífica- #NO- província de Guadalajara rebo el primer cop de colze que em fa la senyora del anorac. Els 15 minuts en els que intento tornar-me a dormir torno a pensar amb la bona gent que m’ha atès aquests dies. No sé com, però m’adormo pensant en com de bona gent són els madrilenys i amics, i començo a enamorar-me d’aquest fred més sec i no sé com apareix un pensament spam que diu “En Franco feia pantans”. I tot i aquest últim spam m’adormo feliç, i la nostàlgia ja és enyorança.

Arribo a Barcelona de matinada i em desperta la noia del anorac que parla amb una tal Xonxi pel –literal- vodafono. Ella, la noia del anorac és diu Melany i no tinc ganes de pensar res al respecte, només penso que m’ha despertat i la llum del RACC de l’entrada de la Diagonal m’il·lumina ara la cara. Són les 7.30 i plou, cara acartronada, cabell del clatell aixecat i possiblement amb part de la muntura fora de l'orella. Baixo del autocar i camí a Sans de nou mig melangiós i adormit trepitjo les basses fantasiejant amb que camino per Callao, xiulant Sidecars mentre somric sense saber molt bé per què.      

-> Escoltant Fan de tí- Sidecars

El poder del poble

Enmig de la imputació de personalitats i polítics en casos de corrupció, i tot i semblar-nos que encara no hem acabat de descobrir fins a quin punt el nostre sistema polític està corromput, jo encara atalaio esperança.

Aquesta esperança la trobo en la gent corrent, que continua indignant-se amb la corrupció dels polítics, que no es resignen en viure en una societat controlada per una classe política corrupta i que els dol i no perdonen cap tipus de corrompiment de cap polític, ni institució independentment del partit que sigui el defraudador.  Tot i la democràcia jove que som, és esperançador veure com la majoria dels ciutadans del estat estan conscienciats que el poble és el sobirà del poder i que ningú per molt que sigui escollit democràticament té dret a aprofitar-se d’una posició de poder que l’hi és atorgada amb l’objectiu de servir al país, no de servir-se d’ell.

Ara, amb aquesta massa crítica i amb ganes de viure amb un estat de dret i democràtic com el nostre com pot ser que haguem arribat a tenir una casta política com l’actual. La gran acumulació de poder mai ha estat bona, ja sigui un rei, un parlament o un monopoli d’empreses. Des d’aquesta perspectiva , els governs democràtics d’Occident han passat, amb 300 anys,  de tenir petites competències en la simple regulació de lleis de caire civil i penal a amplis poders en tots els àmbit de la societat, com l’àmbit cultural, laboral o de la micologia. En aquest aspecte podem dir que els ciutadans, en gran part perquè hem volgut, hem dotat al parlament i l’estat de més poders que mai. A Espanya tots aquest fets, apart, cal afegir-hi la nostre novella democràcia, l'amiguisme institucionalitzat i una forma especialment casposa d'alguns de fer política que van permetre que es toleressin frases com el famòs "Se sale antes de la cárcel que de pobre" de Jesús Gil. Tal fet s’agreuja amb la major dependència dels frens o els contrapoders al poder dels partits i l’estat, exemples d’això esmentat serien els mitjans de comunicació- via la dependència de molts d’aquests a les subvencions, o bé pel simple fet que són públics- o del propi govern judicial. Així doncs, podem veure a dia d’avui  un estat democràtic i uns partits, amb els que ningú se sent còmodes, més autòcrates que mai.

Insatisfacció que en part ve causada igualment perquè la gran varietat de competències que te el parlament impossibilita, a diferència del XIX, que hi hagi cap partit que pugui satisfer a cap votant ni amb un 80%, obligant als partits a tenir programes tan amplis com ambigus, fet que ens porta de nou a la sensació per part de moltes persones mitjanament conscienciades amb la vida pública que els partits i l’estat tenen massa poder, en detriment de la societat civil. On tot plegat, dóna pas a un escenari on és més probable que hi hagi abusos de poder per part dels partits, com la corrupció, i en conseqüència una major insatisfacció en la majoria dels ciutadans cap als partits i institucions públiques.

Que fem doncs, davant d’aquesta inevitable frustració dels ciutadans i corrompiment dels estaments de poder in crecendo, frustració i corrupció que entenc que continuarà sent-hi al marge que aconseguim un poder judicial i legislatiu més independents. Tot i l’animadversió que causen la paraula lliberal, són les solucions Hayekianes y Toquevellianes de minimització del estat, sense fer-lo desaparèixer, en detriment de la lliure organització del poble les úniques, crec, que de forma efectiva aconseguiran treure la força als partits, que són els encarregats d’engreixar-se i engreixar l’estructura de l’estat que paguem entre tots.

->Escoltant Windsor- Pereza

Reivindicació del futbolista pur

M’agrada que sigui precisament en Vicente del Bosque qui reivindica la professió de futbolista, per com és ell. Tot i que el salmantí, ho fa des d’un punt de vista més professionalista crec que és important reivindicar la professió en la seva essència. I la essència del futbolista professional i del futbol d’elit es troba, tan a la península com a les illes britàniques, en generar llegendes, conversa  i comentaris  a les tavernes on s’escolta la veu de mascle combinada amb aroma de cigarretes, cerveza i fregits.

L’essència  d’aquestes converses es perd en la mesura que la puerilitat i identitat dels futbolistes deixa de connectar amb la parròquia de bar. I tot i que cada dia tenim més mascles que comparteixen look amb els One Direction encara confio amb l’existència del seguidor de futbol de transistor i palillo a la boca. És per això, que tot i no haver nascut als 70-80 escolto amb melangia quan sento a parlar d’aquells futbolistes que en comptes de tenir musculatura de gimnàs, tenien esquena de llenyataire, pèl al pit i fumaven al descans, i els seus fills en comptes de dir-se Milan es deien Pere. Entenc que la camaraderia i virilitat de l’època es va perdre en la mesura que els futbolistes es tallaven el bigoti, per deixar-se perilla, i els seus tatuatges deixaven de dir “amor de madre” perquè en el seu lloc apareguessin símbols hawaians que simbolitza la primera síl·laba del seu cognom.

Sé que a dia d’avui el futbol és més net, perfumat i aristocràtic; però la pèrdua de personatges com Juanito, Migueli o Ian Rush, tan simpàtics, com icònics; fan que el futbol actual no reconegui els que un dia van elevar aquest esport en el fenomen sociològic que és avui. Poder l’aficionat clàssic i les antigues llegendes, ja no valen pel futbol actual; i tot i que ja ho diuen que aigua passada no mou molins, jo encara avui vull somiar.  

--> Escoltant I'm forever blowing bubbles

Consell d’un exmadridista pels madridistes:

Amb una lliga que ja no aixeca interès en quan a qui la lidera, el debat s’ha centrat en els mals rotllos del vestuari del Madrid. Jo, com ex-madridista que sóc i que em recorden cada dos per tres el meus amics, m’agradaria fer una mica de llenya del arbre caigut que és aquest Madrid tan mendozano d’aquesta temporada.

El càncer del Madrid dels últims anys, que va fer que amb pocs mesos un senglar com Camacho dimitís, és el chiringuito que alguns jugadors tenen muntat en el club. I com aquests,  per tal de mantenir-lo i consagrar-se al onze titular com un tumor, no tenen manies en explicar els draps bruts de la plantilla a la premsa o en separar l’equip. En el seu moment, aquests eren els Raúls, a dia d’avui aquests són els Casillas, Sergios Ramos, etc. I ara mateix, el panorama de la Castellana és un Madrid que no pot ser alternativa al Barça, que ja ha perdut la lliga i que fa els seus últims cops de cua a Copa, amb un talp dins la plantilla, i uns capitans que desautoritzen l’entrenador. Conscient del paper que li ha tocat viure a Mourinho, sumat amb el seu ego no li han pesat els anells per fer seure una institució del club, amb una reacció aspríssima per part de afició i premsa.

A can Barça, un Guardiola novell i inexpert va atrevir-se en una sola i primera roda de premsa despatxar Ronaldinho, Deco i Eto’o- tots herois, baluards i llegendes del Barça del moment. Al carrer Arístides Mayol, l’afició i premsa, a diferència dels capitalins, va saber que amb un vaixell amb varis timoners enmig d’una tempesta és impossible aixecar títols. Tals, dures mesures que van rebre l’aprovat ràpid del culé, van permetre construir el Barça d’ensomni que encara estem vivint.

...resum i consell als madridistes, o doneu suport a un Mourinho perquè es carregui aquest sant que s'ha convertit en un burgès, abandonant aquest tarannà d'afició castizo més propi dels toros que del futbol d'elit, o sembla que encara somriurem- els culés- uns quants anys més...

->escoltant America - Sister Golden Hair