domingo, 3 de febrero de 2013

El poder del poble


Enmig de la imputació de personalitats i polítics en casos de corrupció, i tot i semblar-nos que encara no hem acabat de descobrir fins a quin punt el nostre sistema polític està corromput, jo encara atalaio esperança.

Aquesta esperança la trobo en la gent corrent, que continua indignant-se amb la corrupció dels polítics, que no es resignen en viure en una societat controlada per una classe política corrupta i que els dol i no perdonen cap tipus de corrompiment de cap polític, ni institució independentment del partit que sigui el defraudador.  Tot i la democràcia jove que som, és esperançador veure com la majoria dels ciutadans del estat estan conscienciats que el poble és el sobirà del poder i que ningú per molt que sigui escollit democràticament té dret a aprofitar-se d’una posició de poder que l’hi és atorgada amb l’objectiu de servir al país, no de servir-se d’ell.

Ara, amb aquesta massa crítica i amb ganes de viure amb un estat de dret i democràtic com el nostre com pot ser que haguem arribat a tenir una casta política com l’actual. La gran acumulació de poder mai ha estat bona, ja sigui un rei, un parlament o un monopoli d’empreses. Des d’aquesta perspectiva , els governs democràtics d’Occident han passat, amb 300 anys,  de tenir petites competències en la simple regulació de lleis de caire civil i penal a amplis poders en tots els àmbit de la societat, com l’àmbit cultural, laboral o de la micologia. En aquest aspecte podem dir que els ciutadans, en gran part perquè hem volgut, hem dotat al parlament i l’estat de més poders que mai. A Espanya tots aquest fets, apart, cal afegir-hi la nostre novella democràcia, l'amiguisme institucionalitzat i una forma especialment casposa d'alguns de fer política que van permetre que es toleressin frases com el famòs "Se sale antes de la cárcel que de pobre" de Jesús Gil. Tal fet s’agreuja amb la major dependència dels frens o els contrapoders al poder dels partits i l’estat, exemples d’això esmentat serien els mitjans de comunicació- via la dependència de molts d’aquests a les subvencions, o bé pel simple fet que són públics- o del propi govern judicial. Així doncs, podem veure a dia d’avui  un estat democràtic i uns partits, amb els que ningú se sent còmodes, més autòcrates que mai.

Insatisfacció que en part ve causada igualment perquè la gran varietat de competències que te el parlament impossibilita, a diferència del XIX, que hi hagi cap partit que pugui satisfer a cap votant ni amb un 80%, obligant als partits a tenir programes tan amplis com ambigus, fet que ens porta de nou a la sensació per part de moltes persones mitjanament conscienciades amb la vida pública que els partits i l’estat tenen massa poder, en detriment de la societat civil. On tot plegat, dóna pas a un escenari on és més probable que hi hagi abusos de poder per part dels partits, com la corrupció, i en conseqüència una major insatisfacció en la majoria dels ciutadans cap als partits i institucions públiques.

Que fem doncs, davant d’aquesta inevitable frustració dels ciutadans i corrompiment dels estaments de poder in crecendo, frustració i corrupció que entenc que continuarà sent-hi al marge que aconseguim un poder judicial i legislatiu més independents. Tot i l’animadversió que causen la paraula lliberal, són les solucions Hayekianes y Toquevellianes de minimització del estat, sense fer-lo desaparèixer, en detriment de la lliure organització del poble les úniques, crec, que de forma efectiva aconseguiran treure la força als partits, que són els encarregats d’engreixar-se i engreixar l’estructura de l’estat que paguem entre tots.

->Escoltant Windsor- Pereza

jueves, 31 de enero de 2013

Reivindicació del futbolista pur


M’agrada que sigui precisament en Vicente del Bosque qui reivindica la professió de futbolista, per com és ell. Tot i que el salmantí, ho fa des d’un punt de vista més professionalista crec que és important reivindicar la professió en la seva essència. I la essència del futbolista professional i del futbol d’elit es troba, tan a la península com a les illes britàniques, en generar llegendes, conversa  i comentaris  a les tavernes on s’escolta la veu de mascle combinada amb aroma de cigarretes, cerveza i fregits.

L’essència  d’aquestes converses es perd en la mesura que la puerilitat i identitat dels futbolistes deixa de connectar amb la parròquia de bar. I tot i que cada dia tenim més mascles que comparteixen look amb els One Direction encara confio amb l’existència del seguidor de futbol de transistor i palillo a la boca. És per això, que tot i no haver nascut als 70-80 escolto amb melangia quan sento a parlar d’aquells futbolistes que en comptes de tenir musculatura de gimnàs, tenien esquena de llenyataire, pèl al pit i fumaven al descans, i els seus fills en comptes de dir-se Milan es deien Pere. Entenc que la camaraderia i virilitat de l’època es va perdre en la mesura que els futbolistes es tallaven el bigoti, per deixar-se perilla, i els seus tatuatges deixaven de dir “amor de madre” perquè en el seu lloc apareguessin símbols hawaians que simbolitza la primera síl·laba del seu cognom.



Sé que a dia d’avui el futbol és més net, perfumat i aristocràtic; però la pèrdua de personatges com Juanito, Migueli o Ian Rush, tan simpàtics, com icònics; fan que el futbol actual no reconegui els que un dia van elevar aquest esport en el fenomen sociològic que és avui. Poder l’aficionat clàssic i les antigues llegendes, ja no valen pel futbol actual; i tot i que ja ho diuen que aigua passada no mou molins, jo encara avui vull somiar.  

--> Escoltant I'm forever blowing bubbles

martes, 8 de enero de 2013

Consell d’un exmadridista pels madridistes:


Amb una lliga que ja no aixeca interès en quan a qui la lidera, el debat s’ha centrat en els mals rotllos del vestuari del Madrid. Jo, com ex-madridista que sóc i que em recorden cada dos per tres el meus amics, m’agradaria fer una mica de llenya del arbre caigut que és aquest Madrid tan mendozano d’aquesta temporada.

El càncer del Madrid dels últims anys, que va fer que amb pocs mesos un senglar com Camacho dimitís, és el chiringuito que alguns jugadors tenen muntat en el club. I com aquests,  per tal de mantenir-lo i consagrar-se al onze titular com un tumor, no tenen manies en explicar els draps bruts de la plantilla a la premsa o en separar l’equip. En el seu moment, aquests eren els Raúls, a dia d’avui aquests són els Casillas, Sergios Ramos, etc. I ara mateix, el panorama de la Castellana és un Madrid que no pot ser alternativa al Barça, que ja ha perdut la lliga i que fa els seus últims cops de cua a Copa, amb un talp dins la plantilla, i uns capitans que desautoritzen l’entrenador. Conscient del paper que li ha tocat viure a Mourinho, sumat amb el seu ego no li han pesat els anells per fer seure una institució del club, amb una reacció aspríssima per part de afició i premsa.


A can Barça, un Guardiola novell i inexpert va atrevir-se en una sola i primera roda de premsa despatxar Ronaldinho, Deco i Eto’o- tots herois, baluards i llegendes del Barça del moment. Al carrer Arístides Mayol, l’afició i premsa, a diferència dels capitalins, va saber que amb un vaixell amb varis timoners enmig d’una tempesta és impossible aixecar títols. Tals, dures mesures que van rebre l’aprovat ràpid del culé, van permetre construir el Barça d’ensomni que encara estem vivint.


...resum i consell als madridistes, o doneu suport a un Mourinho perquè es carregui aquest sant que s'ha convertit en un burgès, abandonant aquest tarannà d'afició castizo més propi dels toros que del futbol d'elit, o sembla que encara somriurem- els culés- uns quants anys més...

->escoltant America - Sister Golden Hair

miércoles, 26 de diciembre de 2012

Què és i què no és cortina de fum


Fa uns quants Nadals, en ple fred, quan més gent evita les terrasses per fumar i prefereix fumar dins els bars, el govern Zapatero va fer la llei anti-tabac. No hi havia un debat sobre el tema, es podria haver fet al estiu i gairebé ningú s’hagués queixat, però per tal d’evitar que la gent parlés de la crisis durant unes setmanes, van preferir treure la llei en ple hivern. Resultat de tot plegat, 2 setmanes de comentaris televisius, dos matins de tertúlies a forces canals, una enquesta a La Vanguardia, una manifestació marginal de taberners a València i cap partit fent bandera del tabaquisme a la següent campanya electoral. Cortina de fum.

A Catalunya, portem amb pocs anys viscudes grans manifestacions de milions de persones queixant-se de com s’està formulant la relació Catalunya-Espanya, portem igualment grans desencisos intentant solucionar la desafecció catalana cap a l’estat central ja sigui amb la revocació del estatut, amb el no al pacte fiscal, amb la negació de lleis de trasllat de competències... Així mateix, el moviment independentista ha passat de ser un moviment marginal i al marge del debat, a ser un moviment que centralitza la tertúlia dels àpats de moltes famílies i on, en ocasions, el més independentista és el pare de família. Resultat de tot plegat, grans manifestacions tan independentistes, com no independentistes –algunes més nombroses que d’altres-, mesos de tertúlies als mitjans, comentaris televisius cada dia, i la pivotació per primera vegada en unes eleccions catalanes entre sobiranistes i no sobiranistes. No cortina de fum.

Des d’aquesta perspectiva, independentment de la postura de cadascú, acusar partits o mitjans de “inventar-se” l’independentisme per tapar una mala gestió és fal·laç; i més encara quan desprès de setmanes des del fi de les eleccions continuo sentint aquesta cantarella. 

Va, Bon Nadal.   


->escoltant Eddie Vedder - Guaranteed

miércoles, 14 de noviembre de 2012

Els actors, aquells intel·lectuals


Toni Cantó, Willy Toledo, Carmen Machí i molts altres actors tenen en comú des de fa uns anys la redacció de manifestos o declaracions públiques davant de qualsevol fet polític de transcendència amb l’agravant  d’autoproclamar-se intel·lectuals.

No tinc rés contra que aquesta gent tingui idees pròpies, igual que crec que un professor de geografia pot ser comunista o un peixater ser liberal. El que fa irritable de les declaracions de tals subjectes és que per la seva condició d’artista l’única aptitud reconeguda que tenen és representar sentiments de personatges ficticis per la televisió o sobre un escenari. Aptitud molt respectable i molt necessària pel desenvolupament cultural de la nostre societat, igual que l’activitat del escombriaire és necessària per la bona higiene de la ciutat, però insuficient per donar receptes universals des de la poltrona de la veritat absoluta mentre es mira per sobre del ombro a la resta de la ciutadania.

Considero que quan un fantàstic actor invita a tota una autoritat acadèmica mundial de la microeconomia, com Mas-Colell, a tornar a repassar uns quants conceptes a la universitat; o quan un altre s’atreveix a dir que aquí a Catalunya ens inventem la independència per tapar les retallades mentre la gent es mor de càncer ja es desacrediten ells mateixos.  És per això que si els intel·lectuals del segle XXI són aquest grupillo d’actors i la regeneració de la societat democràtica ha de venir amb forma d’un dels sectors més subvencionats de l’estat, #nonembé. 

--> A Soap Boax Opera- Supertramp

miércoles, 31 de octubre de 2012

Adéu mossèn


Estàvem assentats en una taula rodona presidida pel president Pujol intentant-lo convèncer de  la necessitat de construir un estat català. Ell no ho veia clar. Era el 2008 i en Xavi, en Frank, en Marc, en Rafel i jo estàvem exultants, estàvem en el millor moment d’Horitzó Nacional, teníem gairebé 200 socis, els actes organitzats havien estat un èxit i pensàvem amb tot això mentre el president ens signava un dels seus llibres. Sabíem que amb aquella signatura i la foto segellàvem la cloenda d’aquell acte, segurament ens deuríem mirar de formar dissimulada celebrant les bones vibracions i la correcció d’aquella reunió. De forma espontània, com quan acabes el sopar de nadal i t’has de acomiadar dels avis, vam fer una fila i vam anar encaixant la mà del president al passadís de la sortida de la seva Fundació a Passeig de Gràcia. Jo era el penúltim, en Frank l’últim.

I entre encaixada i encaixada, va arribar la meva. “Bé, Adéu mossèn”. Vale, tranqui Ignasi, tú no has dit això, t’ho ha semblat. Em giro, esperant trobant una cara que em desmenteixi els meus mals auguris, i em trobo la cara d’en Frank mossegant-se el llavi inferior per evitar un rialla que era inevitable. Merda. Tot passa molt ràpid, i mentre en Frank s’acomiada jo ja estic fora de la Fundació, i els altres baixen de forma ordenada per les escales, però tinc el temps suficient per mirar la cara del president de reüll. No sembla alterat, amb una mica de sort pot ser que aquest fet sigui fruit de la meva imaginació.

Baixo ràpid, amb ganes de comentar l’encontre amb els altres i ja apunt d’arribar a Passeig de Gràcia m’adono que en Frank m’avança encara mossegant-se el llavi i, segurament en Rafel o en Marc, em van deixar anar un “putu Grau”. Ara sí, era oficial, el teu background oparra t’ha delatat i li has dit mossèn al president Pujol em vaig dir. En Frank em va demanar permís per riure, l'hi vaig concedir, es va assentar al portal de la Fundació Jordi Pujol i va riure desaforadament durant uns 5 minuts, el riure es va contagiar ràpidament entre tots els membres de la junta, fins i tot a mi, i en Marc em va demanar permís per explicar-ho a la seva mare.  

Al instant vaig veure que seria un fet que explicaria als meus nets i que els membres d’aquella Junta d’Horitzó Nacional es descollonarien tota la vida. I com a mínim de la segona part, crec que no m’he equivocat.

->Everyday I love you less and less- Kaiser Chiefs

domingo, 28 de octubre de 2012

La importància de lluir patilla:


Sovint, en ambients de cendrer i soroll de glaçons, recomano amb certa insistència la necessitat de vestir, lluir patilles. Sóc un tipus força liberal en aquest tema però crec que tot home necessita un mínim de porció de pèl que doni continuïtat al cabell, continuïtat que com a mínim a d’arribar fins una mica més amunt del tragus.

L’home que es rasura la curra completament deixant els costats de la cara verges, que sembla que tinguin el cabell just per ser amagat sota un orinal és de mal fiar. La manca de patilla fa de mal veure, crea inseguretat al interlocutor, desmasculinitza, i et converteixen en un comptable de banc de poble o espia de república eslava en potència. Per entendre’ns, un home sense una mica d’ ombra als cantons de la cara saps que mai et farà una bona encaixada de mans, com a molt te l’acariciarà. Val a dir, pels més presumits i escèptics, que sí, és cert que hi ha lletjos amb patilles, però quan parlem de gent sense curres és un terreny exclusiu de lletjos començant per Nicolas Cage.

Hi ha patilles i patilles, llargues, curtes, gruixudes, primetes, peludes, finetes i monocurres. Evidentment hi ha opcions detestables, però la patilla és patrimoni i denominador comú de l’home recte del segle XXI, amb excepció dels que van rapats al zero.  I de nou, amb les excepcions que s’han de limitar amb doctrina etílica de bar universitari i tardes de gos, faig una crida a lluir patilla.

->L'última ressaca- Mishima