viernes, 12 de octubre de 2012

Independència sí, així no:


El Sr.Homs l’altre dia es queixava del recàrrec del 20% pel retard de 9 dies en els pagament pertinents de la Seguretat Social. No dic que sigui fals, però tal i com adverteix l’article 10.1.b del Reglament General de Recaptació de la Seguridad Social aplicable a la Generalitat de Catalunya adverteix que per retards de 9 dies només hi haurà un recàrrec del 20% en el supòsit que l’entitat deutora, en aquest cas la Generalitat, no presenti els documents de cotització dins el termini reglamentari. No ens enganyem, la responsabilitat d’entregar aquests papers a temps no és culpa d’Espanya. És culpa d’una administració que ara busca emprenyar encara més a una població catalana ja de per sí molt enfadada amb l’estat a un preu de 24 milions d’euros que pagarem entre tots. Tota persona familiaritzada més o menys amb el sistema tributari, i més concretament amb la Seguretat Social, sap que si la Generalitat hagués entregat els documents dins els terminis especificats per un retard de pagament de 9 dies només hagut de pagar un recàrrec d’un 3%, o el que és el mateix 3.600.000€. Així mateix, i el que és pitjor, és que la Generalitat de Catalunya podria haver demanat, com és habitual en aquest tipus d’operacions, un ajornament de pagament seguint els paràmetres de l’article 31 de la mateixa llei, tenint l’obligació, només i sense recàrrecs, de pagar només els interessos de demora.

Jo, independentista, puc suportar amb el nas tapat l’Intereconomia catalana amb la que s’està convertint TV3, ara, el que no puc suportar és un govern que busca encrespar encara més  una relació ja tèrbola a costa del contribuent català. I perquè no dir-ho, estem en un moment important on hem de demostrar a la Comunitat Internacional que continuem sent aquell país seriós i dinàmic del Mediterrani que val la pena tenir-lo en compte, i aquestes coses conseller Homs no ajuden. 

martes, 21 de agosto de 2012

Impressions Olímpiques III: Faith Center


Estic treballant, i per segona vegada em topo amb en Litus Ballvé, un dels més coneguts jugadors de hockey de la selecció espanyola. La nostra condició de catalans ja havia provocat que ens haguéssim saludat anteriorment. Aquesta vegada està sol pel que aprofito per felicitar-lo per la seva decisió de fer-se mossèn. Conversem sobre la fe i els Jocs, i em comenta i recomana que visiti el Faith center, al cantó del gimnàs.

La Vila Olímpica és un complex gegant on pots trobar-hi de tot, tot el menjar que vulguis 24 hores al dia per satisfer la gana, instal·lacions spa obertes 24 per descansar el cos, sales de joc per duu a terme activitats d’oci amb altres esportistes, i màquines expenedores de preservatius per igualment duu a terme activitats, d’un altre tipus, d’oci amb altres esportistes... La Vila busca ser un centre on fins l’esportista més llepafils pugui veure satisfetes les seves necessitats, incloses les espirituals.

Per tal de satisfer les necessitats espirituals, hi ha el Faith Center. En Litus m’havia dit que m’hi passes, que valia la pena, sense donar-me molts detalls de què m’hi trobaria. Poc acostumat a l’arquitectura moderna dels Jocs em dirigeixo a tal lloc, l’edifici m’intueix per on he de passar, però jo tinc la sensació que em vaig perdent. Fins que: Faith Center. El Faith Center és una segona planta d’un edifici circular, només t’hi pots arribar amb ascensor, i el primer que veus és un gran despatx que està just al mig de la planta. Començo a parlar amb un sacerdot d’ascendència asiàtica que combina roba olímpica i de sacerdot sense desentonar i amb una sorprenen harmonia. Li comento que sóc catòlic, i com no ser molt bé explicar la meva presència a tal sala, m’invento que busco un sacerdot catòlic. No n’hi ha cap, i ell és un sacerdot anglicà. Cap problema, ell em diu que probablement no em pot ajudar espiritualment, però que si vull m’ensenya el centre. Vull. Al voltant de la circumferència em va ensenyant els diferents centres de culte, una Mezquita, una sinagoga, un mini temple hindú, una vihara budista i una capella cristiana. Entro a la capella, no hi ha sagrari, i dos atletes polonesos fan la oració. Al mig de tot això, hi havia el gran despatx que he citat, on discorre una amigable conversa entre un rabí, una sacerdotessa anglicana, un sacerdot luterà i un monjo budista amb túnica azafrà, mentre un sacerdot i un imant duen a terme treball administratiu en una cantonada.

Agreixo la visita al sacerdot anglicà i em demana el número amb l’objectiu de posar-me amb contacte amb un sacerdot catòlic amic seu que treballa a la Vila. Conversem sobre els punts amb comú entre ambdós, i ell em recorda que sóc un afortunat resar en un lloc únic en el món on cristians d’arreu del món comparteixen temple i oracions sense importar les divisions internes;  i continua dient-me que és un miracle veure cristians, jueus i musulmans resant a un mateix Déu sota un mateix sostre. Vés, té raó, i m’entorno cap a casa més conscient de que hi ha raons per continuar creient una mica en tot.   

-->Escoltant Climb every mountain de Shirley Bassey

viernes, 17 de agosto de 2012

Impressions olímpiques II:


Passejant aquests dies per la Vila Olímpica per cobrir les hores mortes impossibles d’emplenar, un s’entristeix en front de una vila morta sense atletes, on totes les llums estan tancades i les portes flanquejades. Un s’adona que acaba de viure una setmana màgica que no repetiràs.

L’experiència olímpica és impressionant,  colpidora, canviadora. No sé, si tal i com volen les autoritat britàniques tal esdeveniment canviarà una generació, però els Jocs Olímpics traspuen grans anhelades d’esperança. Ja no només perquè és dels pocs esdeveniments internacionals on els països africans, com Uganda, tenen veu i són tractats de tu a tu, sinó perquè  és  l’única institució del món on hi ha encontre entre tots els estats de forma pacífica i harmònica, com si l’estat de pau entre les nacions fos el natural. Igualment darrera les grans històries personals de superació i esforç de milers de persones a la vila veus imatges que inviten a l’esperança, una encaixada de mans entre un coreà del nord i un coreà del sud, un cubà i un nord-americà compartint un cafè, part de l’equip israelià compartint taula amb diferents països àrabs involuntàriament sense que hi hagi cap mena de problema.

Un tradició olímpica que ja fa anys que se segueix i que no ha estat ventilada per la premsa és l’entrega de pins. Quan un atleta arriba a la vila olímpica tan la federació del esport que faci, com el seu comitè olímpic li donen un grapat de pins minúsculs amb els emblemes de la federació o comitè. L’objectiu d’aquests pins és que els atletes els entreguin a totes aquelles persones, atletes o no, que d’una forma u altre els hi causin simpatia. És xocant, si més no, veure com al final de les Olimpíades tots els atletes porten la cinta en que porten la seva acreditació plena de pins de diferents països, Qatar, Cuba, Coreas, Rusia, USA, Spain, Lesotho... independentment del tipus de règim i cultura que siguin, fruit d’una visió entre atletes com a persones, i no com a instruments polítics...

...l’esperança és l’últim que es perd, no?

--> escoltant, Ludovico Einaudi- Divenire

lunes, 13 de agosto de 2012

Impressions Olímpiques I:


Ahir mentre mirava la gala de tancament dels jocs des d’un bar de Trafalgar Square amb bona companyia vaig adonar-me de com d’afortunat he estat aquestes tres últimes setmanes. Al so de Queen anava veient cares que durant unes setmanes m’havien estat familiars, el porter de hockey obsessionat amb l’olivada, el marxista que sempre et preguntava com t’havia anat el dia, aquella atleta chilena que sempre li foties el conyàs...

 Et passes unes setmanes vivint les notícies des de la primera línia, escoltant titulars de la boca de herois nacionals; i en molts casos la conversa de 2 minutets que acabes de tenir amb en Manu Ginobili o amb una medalla d’or et sembla d’allò més normal. Al final et sembla tan normal veure personalitats, que un servidor s’atreveix a dirigir-se a la princesa Letizia, dient-li “No, Letizia, hazme caso, este pan es basura, coge el de la otra cesta” . Per sort, aquesta vegada no vaig dir-li mossèn a ningú (això un altre dia ja us ho explicarè).

 Avui volia fer un mini-homenatge al grup que m’ha caigut més simpàtic d’aquestes olimpíades: l’equip espanyol d’hockey herba. Si s’haguès de posar un himne al equip d’hockey herba seria La gent normal de Manel. Els jugadors d’hockey del equip espanyol són en la seva majoria bona gent de Terrassa fets d’aquella pasta de la gent normal que treballen o estudien, miren l’APM, mengen tortell per Sant Joan, no porten arracades, ni tatuatges, que donen les gràcies i diuen si us plau i que fan esport sense depilar-se les cames. Em podria allargar explicant anècdotes sobre el grupillo en qüestió, però simplement volia constar que els Litus Ballvès, Quicos Cortès, Marc Sallès, Pols Amats and Co m’han fet venir ganes de seguir aquest esport tan llunyà per un gironí; i m’han demostrat que pots ser esportista d’elit, i no ser imbècil Pau Gasol.


miércoles, 18 de abril de 2012

No a la banca pública




Una de les poques, principals i definides pretensions dels col·legues de #DemocraciaReal que comentàvem l’altre dia és, juntament amb definir la classe política en la seva majoria com a parasitària, el reclam de la banca pública.

Cert i innegable és que una de les causes de la crisis que tenim avui dia ha estat un comportament irresponsable per part de la banca. En aquest punt hi coincidim tots, des de neoliberals salvatges fins a perroflautes comunistes. I sí, és cert, que com a colofó, molts bancs s’han pixat a la cara de molta gent i governs repartint-se els diners, amb forma de dividends, de les ajudes que tenien com a objectiu que els petits i humils estalviadors que encara hi tenien quelcom a guardat al banc no ho perdessin i entréssim en una situació de caos.

Tots en certa manera ens hem indignat amb els banc. I quina és la solució aportada per a que això no es repeteixi? Les ments més liberals han demanat que es deixin caure els bancs. Si quelcom no funciona ho hem de deixar caure, i més quan ha estat per conductes pernicioses. Els clients de tals bancs? Bé, que haguessin sigut més responsables a l'hora de confiar a tal banc els seus estalvis.

Les ments més “progressistes”-com els col·legues de #DemocraciaReal- van sol·licitar i continuen sol·licitant la nacionalització dels bancs. Advertint que és l’única forma d’evitar en un futur un altre col·lapse financer com l’actual i garantir d’ara endavant un sistema financer a que s’adeqüi a les necessitats de l’estat i no al dels mercats. Crec, de nou, com la democràcia participativa exigida que la Banca Pública és més una postura estètica que no pas racional. Tot i que, crec, que és cert que es necessita un canvi en el sector financer no crec que aquest hagi de passar per una Banca Pública. En primer lloc, perquè crec que no afavoriria a ningú engreixar l’administració de l’estat, i total perquè, per passar de tenir un servei com el de la Caixa, a tenir un servei com el de Correos. Així mateix, partint que tenim, com diuen els defensors de #DemocraciaReal, una classe política parasitària, prefereixo tenir l’opció d’escollir entre 10 malvats bancs, que no pas que se m’imposi un únic banc el qual és liderat per un estat governat per una classe política –tal i com la defineixen- parasitària. Perquè no ens enganyem senyors, a dalt de tot d’un banc públic no hi hauria ni les Germanes de la Caritat, ni un consell de savis, ni l’Arcadi Oliveres i els seus amics de Justícia i Pau, sinó un grup de polítics col·locats per el govern de torn; com passa amb Correos o com passa amb l’Agència Tributària.

Pot ser que m’equivoqui, però crec que a dia d’avui en molts cercles s'està en contra certa nacionalització de certs sectors –excepte YPF, aquí no sé perquè tothom ho veu molt clar- està molt demonitzat. I jo crec que es bo que no ens equivoquem; la nacionalització d’un sector, incloent els bancs, no vol dir ni més llibertat, ni més democràcia, ni una millora substancial per la vida dels seus usuaris. -->Eme de Leiva

jueves, 12 de abril de 2012

Quan els enemics de la democràcia s’acaben trobant


Cert i innegable és que al estat espanyol vivim en una democràcia jove. No estem acostumats a decidir, ens agrada trobar enemics i la lluita d’oposats i ens embriaguem amb una llibertat recent descoberta. Exemples, en tenim a patades, des de canals de televisió que insulten gratuïtament a tothom qui pensi diferent, passant per partits que actuen en pro de les estadístiques i acabant per violència gratuïta no condemnada.
Dit això, m’agradaria comentar una cantarella que sento escoltar des de fa un anyet i que s’ha sentit amb més força des de que el PP va guanyar les eleccions per part de l’esquerra més sectaria-que no tota l'esquerra. Estic parlant d’aquella invocació a la democràcia real, com aquella democràcia on el que s’hi veu representat no és el vot de la ciutadania expressat democràtica i pacíficament cada 4 anys, sinó aquella on el que es veu representat és l’acclamatio, la elecció a viva veu i en massa. Tals esquerres entenen que el sistema democràtic liberal està caduc al no poder assolir les necessitats socialitzadores que impliquen els nous problemes del segle XXI i al impedir la unanimitat que implícitament reclamen.
Tal plantejament de la democràcia no és nou. Criptomnèsicament, o no, el fet és que els amics de la #DemocràciaReal no han fet més que adaptar la idea del Estat Total de Carl Schmitt al Segle XXI. Tal fet no deixaria de ser indiferent si no fos perquè Carl Schmitt fou l’ideòleg i justificador moral de la pujada del nazisme i feixisme italià; i que els justificà exactament sota les mateixes proclames amb les quals ara es vol reformar la democràcia o s’ocupà Plaça Catalunya.
M’agradaria, per acabar fer pensar a tots aquells joves d’esquerres que s’han autoproclamat defensors de la democràcia; que s’adonin que més enllà de la atractiva estètica revolucionària que porta l’esquerra hi ha, en l’aspecte de la regeneració democràtica, un compartiment d’idees amb unes persones les quals ja sabem les seves conseqüències.




-->Escoltant Youth de Matisyahu

viernes, 3 de febrero de 2012

Tenim els polítics que ens mereixem?



Dotze anys després i 4599829 parats després el partit socialista es decideix a escollir el candidat que portarà les regnes del partit decà del Congrés de Diputats. A substituir trobem l’home que per no voler fer enfadar ningú va acabar caient malament a tothom.

Zapatero representa tots els vicis tòpics d’un polític, Zapatero és el polític que promet i no compleix, Zapatero és el president que no accepta la evidència per no perdre unes eleccions, Zapatero és el president que per por a que la gent se li queixi no fa les mesures que mig món li exigeix. L’expresident del govern, com molts, és dels que implícitament prefereix ser vist com a bo, a ser realment bo; és dels que quan pensa en Nelson Mandela o Martin Luther King només veu quan són aclamats, estimats i amb un quòrum colpidor, oblidant que aquest la defensa de les seves idees els va portar a ser odiats i criminalitzats.

Davant tenim dos alternatives l’últim candidat socialista a la presidència del govern, el doctor Pérez Rubalcaba i, per altre banda, la cirereta del pastís de la última legislatura de Zapatero i falsejadora de doctorats Carme(n) Chacón.

La ex-niña de Felipe González s’ha intentat col•locar com la renovació dins el PSOE, i no. No només pel poder que tenia ja anteriorment, sinó perquè de Chacón és la versió 2.0 de la pitjor versió de Zapatero. Chacón amb un tarannà propi de jutgessa universal s’emplena la boca de paraules buides i d’una demagògia lerrouxista. S’enfronta als seus companys del PSC contradient el seu discurs anterior procatalanista dient ara que el pacte fiscal és antisolidari, així com justificant que hi ha qui li diu Carme. Recupera aquella mentida desacomplexada que ja va exhibir en campanya electoral i que tan bé va aprendre del seu mentor Zapatero quan negava una crisis per guanyar unes eleccions.


Tenim els polítics que ens mereixem? bé, demà ho sabrem una mica més.

->Sweet Black Angel dels Rolling Stone