miércoles, 14 de septiembre de 2011

El dret a ser pares



En els últims dos anys he sentit invocat amb massa frivolitat tan amb terrasses de bar, com en debats estèrils del bar de la Pompeu el dret a ser pares. Aquests dies després de la adrenalina de les recuperacions, i amb molt de temps lliure m’he anat plantejant coses al voltant d’aquest dret.


Primera cosa que he constat, el citat dret no surt ni en cap declaració de drets humans, ni pacte de drets civils, socials i polítics.

En segon lloc m’he plantejat aquest dret, des de la meva perspectiva, és a dir, jo Ignasi Grau fill d’en Venanci i la Pili. Tot i l’estima i la fortuna que crec que tinc amb els pares que m’han tocat em repugna la idea de ser fill en virtut de ser un dret seu. El ser un dret dels meus pares em predisposa a que ells em puguin exigir unes bones notes, cert comportament, molt allunyat del amor desinteressat que tan havia sentit a parlar antaño. Em costa i crec que no és la millor manera de fer créixer un nen des de la perspectiva que aquest sigui objecte d’un dret dels seus pares. Tot i que en certa manera, sí s’ha de retribuir als teus pares, ja només pel simple fet de donar-te la vida, això no ha de ser fruit d’un suposat dret, sinó d’un amor desinteressat. El mateix amor desinteressat que els teus pares t’han de donar a tu i al nadó, probablement els sers més indefensos del planeta.

Mirant, mirant he recordat aquella antiga visió que veia els nens com un regal de Déu- una visió, sí, certament molt allunyada de la racional visió actual en la qual el nen es troba entre l’incordi i eterna carga que pot arribar a justificar un abort i la lliure disposició d’aquest com a dret dels seus pares que és. Per mí, i alguns rars, el nen, el nadó, és molt probablement un dels éssers més indefensos del planeta el qual depèn en la majoria de casos de dos persones. Ja ho sento, però crec, des de tal perspectiva, que no seria més coherent que el nen passes de objecte de dret a destinatari del dret de tenir els millors pares possibles?

No sé, sé que m’estic tornant una mica carca, però és que l’altre dia, entre quilòmetre i quilòmetre –havia de dir que estic anant a corre, ja ho veure-ho m’estic posant com un toro- em vaig traumatitzar imaginant-me un futur on els pares abans de veure els seus fills com una responsabilitat i una obligació a la qual han de donar el millor d’ells, tractessin els fills com un dret que pot tenir qualsevol, com una inversió o com un mitjà d’autorealització.

pd/ Escoltant Benny and the Jets de Elton John

jueves, 14 de julio de 2011

Gent de bé, només comentar que durant la meva estança als EEUU aniré publicant articles en anglès a tal blog bronxlifehouse.blogspot.com.

Enjoy it!

miércoles, 15 de junio de 2011

Massa coincidencies




Fa ja entre 80 i 70 anys en un territori democràtic amb una forta crisis hi havia un país que es deia Itàlia. Els italians feien eleccions com nosaltres per decidir els seus líders els quals molts eren decebedors. I així mateix els italians com nosaltres s’indignaven i es preguntaven que havien fet ells per sofrir una crisis més dura que la nostra. El panorama en general era decebedor.

Un dia un grup d’italians joves, rebels i inconformistes amb uns looks provocatius per l’època, amb unes idees noves procedents majoritàriament de filòsofs majoritàriament alemanys van decidir que ja estaven farts. Es van indignar. Conscients que els partits tradicionals i les institucions democràtiques tradicionals ja no servien per solucionar els seus problemes i que probablement ells mateixos havien provocat la crisis van decidir crear. Van decidir reunir-se amb els mètodes d’aquella època, i tot i no ser la força majoritària italiana, van decidir tirar cap a Roma per queixar-se sobre el que ells creien que era una situació caduca i insostenible. Ells deien que tot i l’existència d’un autèntic sufragi universal i un sistema parlamentari allò no era democràcia ja que segons ells no es veia l’autèntic parer del poble. Més tard van atacar parlamentaris, les forces escollides democràticament i van dir que el parlament no era legítim marcant els que eren contraris a ells. Els companys italians per distingir-se van vestir-se de negre, es van unir sota una imatge de massa incontrolable i van comença un moviment popular que es va dir la marxa sobre Roma...



Pd/ Sincerament, com m’agrada la democràcia!

miércoles, 18 de mayo de 2011

Girona, what else?


Fins els 18 vaig ser gironí les vint-i-quatre hores del dia. El riu, els ponts, la catedral, Sant Josep, el Municipal de Montilivi, ballesteries, el call... Vibro cada vegada que sento esmentar Girona per la televisió, m’alegra sentir sobre les victòries del Girona i no em canso de passar i trepitjar aquesta ciutat que m’ha vist crèixer. M’agrada Girona perquè és la ciutat dels meus avis, pares, germans i amics, m’agrada perquè Ignasi Grau i Callizo no seria el mateix sense Girona.

Sense caure en el parany de tanta i tanta gent que se’n va i torna rodejada d’alternativitat insultant els seus orígens amb una mirada alta amb la que ens vols fer insinuar la seva superioritat he de dir que a vegades Girona em cansa. Girona és preciosa i màgica, una ciutat que cau entre la vila i la ciutat, entre la capitalitat i el provincialisme; Girona, no obstant, no deixa de ser un poble amb ànsies de ciutat. Sí, Girona té molts dels avantatges de la ciutat com una àmplia oferta educativa, comercial, lúdica i cultural; així com molts avantatges de pobles com les distàncies curtes i el sentir-se conegut.

No obstant Girona té els vicis i desavantatges dels pobles. Girona és caldo de rumors, rajades i etiquetes. Girona castiga l’origen i el passat. Girona és enemiga de la intimitat, la vida pròpia i amant de pseudoelitismes socials. Girona és la ciutat on no pots amagar una relació més de dos setmanes, una ciutat on el coneixament de gent nova és limitat, on els grups, quintes o quadrilles estan hermèticament tancats i on els cognoms condemnen o salven durant tota una vida. Em maten els petits i mediocres estrats socials que destrossen la màgia d’aquest municipi, els quals troben en molts cops la seva màxima expressió en els VIPS de Royal, en el banc del fracàs de davant de la Salle i parcialment la Tribuna del Municipal de Montilivi.

Girona és una poble amb ànsies de ciutat, i ànsies de grandesa. Tot i el que he dit, val a dir que Girona vol crèixer, ho veiem amb la potencialització de la Universitat, aquest amor a municipi, la importància de tenir un equip a segona divisió, la girocleta... Els vicis de Girona són difícils de solucionar però si voleu començar a arreglar-los i fer aquesta ciutat més gran i més còmode, en serio, deixeu de qüestionar la vida dels altres i la meva. En resum no malparlem, que com deia Wiston Churcill “ qui parla a les meves esquenes, el meu cul contempla”


pd/ escoltant Big Sur de The Thrills

viernes, 25 de febrero de 2011

En Marc i Dret laboral II


En Marc estava assentat a classe davant de dret laboral davant el seu petit portàtil. Ulleres negres prada, samarreta negra i ajustada pròpia del adn del seu look i una barba de 4 dies que l’hi era impròpia. Filtrega amb el facebook mentre agafa apunts, sí, d’una assignatura de merda. És divendres, un dia emocionant per la plebs, però no pel grup 1 de 3er de Dret a la UPF, en Marc ha d’entregar dues pràctiques. És conscient de què significa això, una nit llarga d’estrès i emocions fortes. En Marc sap que les dues pràctiques són d’assignatures de merda, d’assignatures que no li canviaran la vida, sap que tot i entregar pràctiques mediocres (que no suspeses) pot continuar optant al excel•lent. Ho sap, però tot i això en Marc dóna una transcendència a les pràctiques pròpia de la prèvia d’un Barça-Madrid; picarà la taula amb aquell signe de ràbia que el caracteritza, s’indignarà amb en Cesc com aquell qui protesta un fora de joc inexistent per una puta potestat reglada, parlarà amb la Laia amb aquella veu de nínxol de la mort per confirmar els transcendentals articles de la pregunta 4. Es farà una cigarreta per agafar aire, serà per les 12 i anirà a dormir a les 3.30 (No, no és una exageració), però és que hi ha 0.3 punts de tributari en joc.

Però deixem-nos de romanços i continuem amb el nostre personatge. Escolta la lliçó de laboral amb una mirada d’innocència, sap que el dret laboral és com la bossa d’enciam del final de la nevera, està allà però això que s’ho mengin els hippies. Sent una barreja de llàstima- ràbia pel professor de laboral un home intel•ligent que va decidir fer-se sindicalista i doctor amb dret laboral, en Marc mai a entès la gent que compra una bici pel mateix preu que un cotxe. I esternuda, aquell esternut que repica per totes les parets i que obliga a paralitzar la classe durant 2 segons, el professor el mira amb ulls oberts i el serrell més aixecat. I continua la classe.

Anirà al pis amb bicicleta, si? Segur? Sí, el neoliberal radical d’en Marc té un cor, i molt abans que liberal és pragmàtic. Sap que amb menys de dos anys penjarà la bicicleta i aprofita aquesta experiència verda ara que no té perquè duu americana i corbata. En Marc sap que el moviment verd és com una síndria, enarbolen una bandera verda per fora però en el fons i interiorment continuen sent uns rojos comunistes de tota la vida, somiatruites.

Diuen que si els borregos i curts volessin no es veuria el cel, però clar, algú ha de conduir el metro. En Marc murri, ni ho afirma ni ho desmenteix; ell indiferent a aquest fet dormirà tranquil perquè en aquest país amb tants borregos i curts com a mínim ja no governa ni un borrego, ni un curt. Governa l’Artur Mas i ell dorm tranquil perquè un nou sol brilla sobre Catalunya.

->Piazza, New York Catcher de Belle & Sebastian

pd/ Era de mínims després del post d'ahir
pd/Merci Marc

jueves, 24 de febrero de 2011

L'adolescent


22/febrer/2011

Un despertar fosc després d’una migdiada, l’NBA life 2006 sona de fons i sents que et crida, la cara paposa i l’esperit ensopit; no tens ganes de fer res. Et quedes pensant, però de fet els teus pensaments no tenen res a envejar als discursos d’un fumador de cannabis. Te’n adonés, i dius joder sóc merda, TOT ÉS UNA MERDA! Ets un artista i representes l’amargura del món en un escrit, encens l’ordinador, evidentment primer revises el Marca (en el fons no ets tan alternatiu com et penses) i comences a escriure com d’absurd és aquest món.


24/febrer/2011

Tornes de dinar, puré de patata amb llibrets de pernil dolç. El cos et dóna símptomes que t’has passat. Et tornes mirar l’escrit que vas deixar per tal que la paraula viva continuï aquest escrit tan alternatiu sobre la mediocritat de la vida. Aixeques el cap i veus el pòster a l’habitació de Tommie Smith i John Carlos, les ganes de canviar el món.


-> Boomerang de Manel

martes, 26 de octubre de 2010

Apunts sobre la vaga


Avui dia de vaga, dia d’exercici democràtic, dia pels treballadors i de llibertat...no. De nou em sento decebut per un estat incapaç de fer un autèntic exercici democràtic, lliure i pacífic que se’ns pressuposa. No ho hem de negar que som un estat amb una democràcia jove, acostumada al decretazo, i arreglar les coses a través de fogueres i cops de porra, i això s’ha expressat amb aquesta vaga moguda per uns sindicats dictatorials que no ha fet més que danyar els de sempre, els més dèbils.

No entraré a comentar aquest article amb la constant que no hi ha guerra de classes i que la diferència entre un empresari i un treballador és inexistent. Crec que el drama del dia d’avui és amb el que s’ha convertit el dret de vaga, que crec que realment hi ha de ser. El dret de vaga és un d’aquells drets que com la democràcia a Europa, i espacialment al estat español, ha costat moltes vides compromeses amb l’objectiu de donar la veu i els mecanismes al poble per fer-se escoltar, cosa molt lloable. El problema és la perspectiva de dogma de fe i el sentit d’obligació que ha agafat la vaga, no hem d’oblidar que la vaga és un dret dels treballadors que així ho desitgin per mostrar la seva dissonància en contra la patronal o el govern central o regional.

A dia d’avui el dret a vaga s’ha convertit en una obligació imposada pels sindicats a tots els treballadors aixafant a tots aquells conformes amb el govern o simplement que necessiten uns diners dels quals no poden prescindir. Sindicalistes impedeixen a gent a no anar a treballar fent ús de la violència i impedint un serveis mínims que diuen garantitzar convertint un acte de democràcia i llibertat amb un acte dictatorial i intimidador. Apropiant-se de gent que hagués anat a treballar i que no ha pogut cohibida per uns mètodes feixistes o per impossibilitat per uns serveis mínims que en moltes ciutats s’ha intentat impedir; tot plegat a l’altura de les manifestacions “suposadament lliure” que organitzava Franco per oposar-se a restriccions imposades a l’estat franquista.

Des dels sindicats ens han intentat vendre l’imatge dels piquets com les víctimes del sistema o divulgadors de la llibertat democràtica. Ahir nit, i dic això per què ho vaig veure, un grup de piquets va entrar a un bar tancat les portes i tirant spray als clients i cambrers. Ahir la nit un taxista em va explicar que volia treballar tota la nit perquè necessita els diners per pagar-se la llicència i no pot perquè no el deixen i perquè els sindicats l’han amenaçat de cremar-li al cotxe. Ahir a la nit un grup de piquets van tirar pedres a un conductor d’autobús perquè s’havien de fer uns serveis mínims. Què és això? Quina puta merda de democràcia és això?

Sí, vull culpar a un grup de sindicalistes que de forma totalment feixista han intentat imposar unes idees del tot qüestionables. Uns sindicats que han perdut l’orgull, la raó i el romanticisme d’aquells sindicats plens d’ideals del segle XIX. Em sap greu dir-ho, però tot plegat no és més que una mostra d’un sistema que es podreix veient com elements essencials com sindicats o el mateix Tribunal Constitucional esdevenen excrements del que van arribar a ser. Fa falta una renovació que vindrà, tot té volta de full. Com deia la mare Teresa en el fons la pau comença amb un somriure.

Pd/ escoltant What a wonderful world – Louis Armstrong