Una mañana de Oktoberfest en Munich o la historia de un gironí desubicado:

-->

Cada vez soy más de otoño. El ser humano ha ideado múltiples y variables formas para amortiguar el fin del verano. En otoño salen muchos de los mejores discos del año – desde luego mejor que la música del verano -, las ciudades aprovechan al máximo los últimos días de cálida temperatura, la gastronomía se vuelve más consistente y los exámenes y entregas están aún lo suficientemente lejos. Cada rincón del globo goza el otoño de forma distinta, en Girona las fires, en Millwakee con Halloween y sus pumpkin beers y en Munich con el Oktoberfest.  

El Oktoberfest, esta fiesta que sin perder la esencia y la tradición ha pasado de ser una competición agrícola bávara a la macro fiesta de la cerveza mundial.

Pero, ¿qué se encuentra un pueblerino realmente en un Oktoberfest? 

Un Oktoberfest es, creo, la fiesta que empieza peor de las que he estado. Básicamente, a las 7 de la mañana te encuentras estrujado en medio de una cola inmensa con la esperanza de tener mesa a las 9h. Con un poco de suerte alguien te acercará cerveza caliente, que evidentemente te sabe a meado de burra. 

Una vez pasada la cola la situación mejora exponencialmente. Te sientas en una mesa, bueno, te sientan con otros extraños. En nuestro caso los extraños eran unos chinos-canadienses y unos alemanes de Nuremberg.  Al principio nos saludamos cortésmente y la conversación se reducía al círculo de confianza. Sabíamos que la cerveza haría el resto y la verdad es que al final del día nos despedimos de nuestros amigos asiáticos  con un beso suizo y con los alemanes nos abrazamos con camaradería mientras me sorprendí de lo rápido que aprendí la lengua de Goethe. Pero no avancemos hechos.

Entras, y el macro-montaje orquestra, banderas, cerveza y tradición ya te han cautivado.  A las nueve nos sirven la primera cerveza y pretzels. Un litro por barba. El ambiente aún dormido se va levantando rápidamente. Cada cinco minutos un bávaro se levanta en su mesa y se baja el litro de un sorbo, seguido de aplausos, abrazos y cánticos. Y tú recuerdas que tu madre te dijo “allí donde fueras, haz lo que vieras” y claro te intentas probar. No lo consigues. Pero son las 10 y ya casi te has terminado tu segunda cerveza. 

A las 10 y media sientes que el lederhosen te sienta bien. Te sientes bávaro. Y aunque los alemanes te miran como un catalán miraría a un alemán con barretina, eres feliz. Otto te mira con complicidad cuando brindas “Prost!” y te reafirmas “soy un bávaro más”.

Entonces empieza a sonar la orquestra, Ein Prosit Der, que va a ser tu himno durante que queda de velada. De nuevo sin saber cómo estás encima de la mesa bailando con Otto y te das cuenta de que toda la tienda está igual. Yo me pregunté ¿Cuándo se ha dado esta transición? Da igual, otra cerveza y a continuar que estoy muy arriba. Annetta te cuenta que es del Bayern y que Guardiola bla bla… y tu respondes que eres de Girona y que tu equipo casi sube a primera. No entiende nada. A ti te da igual, porque, de nuevo, estás muy arriba. 

Y te mantienes arriba, mucho tiempo y muy rápido. Quieres cervelas y bratwurst y te olvidas del pan con tomate, mientras te prometes que todos los años de tu vida irás al Oktoberfest de Munchen, mientras te enamoras un poco más del otoño.

 --> Two weeks - Grizzlie Bear 

El fenomen Trump o l'empresari d'èxit en política

El procés, la crisi dels refugiats han eclipsat el fenomen Donald Trump. Però, no deixa d’estar allà. El populisme en les seves diferents formes d’expressió no ha deixat de manifestar-se pel món Occidental i ara arriba la versió americana. Evidentment el contingut respecte dels populismes amb els quals aquí estem familiaritzats és diferent, però la fórmula és la mateixa. Minimitzar el problema, oferir un culpable i una solució barata i crear un personatge (o projecte polític) al voltant d’una nova legitimitat.

El màrqueting de legitimitat i la sàlvia nova en el cas de Donald Trump és molt interessant. Fem una aproximació ràpida als màrquetings de legitimitat dels populistes de caràcter estatal. Al Sud d’Europa gran part dels populistes intenten mostrar-se com a out-siders legitimats principalment per l’activisme de carrer –Colaus, Cups, Tsipras. Per part de la dreta populista la majoria dels seus líders fa anys que estan full-time en política pel que el discurs de sàlvia nova és més complicat. No obstant això, hi ha una certa recerca de legitimitat basant-se en “mai he tocat poder” . Exemples: França –Le Pen, Holanda –Geert Wilders- , Suècia - Jimmie Åkesson - i el Regne Unit – Nigel Farage. Finalment, hi ha un tipus que encarna Trump, el polític out-sider que el legitima la seva llarga carrera empresarial. A Europa no el veiem des de Silvio Berlusconi:

Globalment, el perfil d’empresari d’èxit en política no té per què ser necessàriament populista, tot i que té tendència a encarnar alguns seus vicis. Els tres exemples recents que tenim d’aquest perfil són Trump, Berlusconi i Palmer (d’Austràlia aquest últim). El discurs emprat sol tenir certs punts amb comú:

- No dependència econòmica, ni de discurs: “A diferència de la resta no estic a la política per fer diners”

- Self-Made Man: “Jo sol he fet pujar un imperi, vull fer el mateix per aquest país”

- Out-sider: “Sóc un ciutadà com vosaltres que em veig obligat a entrar en política per….”

Us sona, oi? Aquests missatges calen –de calar- de forma evident tot i la seva grisor. Per què? Com deia Delibes “ Para el que no tiene nada, la política es una tentación comprensible, porque es una manera de vivir con bastante facilidad ", i clar reconèixer l’altruisme en política al ciutadà mitjà sempre ens ha tirat. I doncs? El punt més perillós és la concepció de la política i de país amb què es basen - de forma més intuïtiva que expressa. Certament, un empresari pot aportar molt a les arenes parlamentàries. Ara, el maneig d’un partit, o és més, d’un país, és molt diferent del de gestionar una empresa. Igualment, un pot ser un genial empresari i un pèssim polític i viceversa; de la mateixa manera que el tiu que venia polseres al patí del cole, no tenia per què ser necessàriament el millor delegat.

Entendre la política com una simple activitat de gestió és un dels grans errors que ens han portat a la crisi institucional actual a Europa. La política requereix idees, de conèixer el ser humà, d’establir ponts, de persecució d’ideals i reconeixement de forces. En resum ideologia i reconeixement de poders fàctics. És a dir, rien à voir amb la millor gestió d’una empresa de sucs, ordinadors o llibres.

De la mateixa forma que la necessitat de tecnòcrates és necessària, no es pot concebre el joc democràtic amb només tecnòcrates. El país amb més polítics tecnòcrates és Xina- res a dir. L'estadístiques, els barems i les enquestes són importants, però la ideologia és determinant. I aquí hi ha una frase d’un escriptor americana que m’agrada molt i que mostra una de les amenaces que pot encarnar el perfil polític empresari “Com menys aporta un polític, més estima la bandera”. Doncs això, Let’s make America great again i Forza Italia. 

ánims!

Escoltant The Black Keys - Tighten Up

Ignasi ¿por qué somos del Girona?

La noche del domingo volvía hacia mi piso, aún había luz natural y fumaba un pitillo con desgana con intención de dar dramatismo a la escena. Los tranvías pasaban con desdén por un lado y en el otro el lago, yo con una camiseta del Girona y los ginebrinos mirándome con aversión.

Cabreado y triste. Por un mísero minuto el Girona no estaba en primera división. Sabía que no encontraría el consuelo ni en la oficina, ni entre machos futboleros “¿El Girona, en serio? Va macho, ni te ralles.” Ellos nunca lo entenderán. Por que es cierto, el Girona tiene un estadio pequeño, una afición que casi nunca llena el estadio y ningún titulo.  Somos como Huffelpuff.

Entonces, ¿Por qué soy del Girona?

1º-El Girona estuvo ya en junio del 36 a punto de subir a primer división. Tenía toda la pinta que el mismo plantel subiría en la temporada 36/37, pero aparentemente a un General de las Islas Canarias no le hizo mucha gracia y bueno… guerra civil. Aquel Girona cayó en el ostracismo hasta la década de 2010. Los críticos dirán que la relación entre la Guerra Civil y el Girona no está demostrada. Bueno, yo no veo otro motivo por los cuales el Girona no haya estado nunca en Primera.

2º-El Municipal – me encanta pensar que es un estadio municipal- de Montilivi está haciendo una labor espectacular en pro de la conservación, uso y reinvención de los insultos en catalán. Montilivi se erige como un oasis en una Cataluña en la que creíamos que ya se habían instalado definitivamente los insultos españoles, cuando no la asimilación.  No negaré que también se oyen “fuera”, “h********a” y otras variables. No obstante, prometo haber oído insultos como “mal-parit”, “carallot” y “tros d’ase” que de la boca de un payés de Cassá suenan incluso ofensivos. Poesía en sus labios y lágrimas en mis ojos. Eso solo en el Municipal de Montilivi.

3º– Los patrocinadores del Girona. Pequeñas perlitas que conectan como pocas cosas el deporte de élite con el aficionado de a pié. Con todo el respeto por Qatar Airways, pero que el restaurante del lado de tu casa patrocine parte de la camiseta y que la tienda de neumáticos del lado del colegio patrocine los cambios es espectacular. Pneumàtics Perelló nos ha dado muchas alegrías. En el ciclismo los aficionados están en contacto casi físico con los deportistas, pero el Girona es el único equipo de élite capaz de citar tu carnicería favorita en medio del partido.

4º. Siempre hemos tenido jugadores que han sido dignos de mención y argumentos suficientes para fidelizarte al club. Mención especial a la “rata” Kiko Ratón, pura pirotécnia, héroe de la permanencia, proveniente del Iraklis griego, tan voluntarioso como desmañado. Comentar que Kiko Ratón llegó el mismo año a Girona que Cristiano al Madrid, cuando este era CR9. Evidentemente las comparativas no se hicieron esperar. Aún recuerdo con nostalgia aquel grupo de Facebook “¿CR9 o KR9?”. Debate aún vivo en Girona.

Por no mencionar la labor de cementerio de elefantes… bueno tampoco tan elefantes, pero Jurquera y Gerard se retiraron en el Girona.

5º. Girona mantiene aún la noble tradición de motear algunos de sus jugadores. Del equipo actual, “Calamar” Amagat, “Mathieu” Lejeune o Pere Pons “el de San Martí Vell”, ¿es o no es entrañable? Sin obviar a leyendas como “la bala del Estartit” Xumetre o el “Torito” Acuña. Considerando que ya había existido un “Toro” Acuña en la Liga española tenemos que reconocer que con este último no nos rompimos la cabeza.

Joaquín Sabina decía muy gráficamente a propósito de Podemos que le recordaba a cuando a alguien le gusta el culo, el cuerpo y la cara de una chica por separado, pero que no le gustaba el conjunto. A mi me pasa justo lo contrario con el Girona, me gustaría tener mejores jugadores, más afición y más títulos pero en conjunto cómo me gusta mi Girona. Un poco como decía Roosvelt sobre Somoza, “es un hijo de puta, pero es nuestro hijo de puta”.

Ai, Girona a ver si subís…

El canto de la sinceridad post-moderna

Traje verde Irlanda de sastre y camiseta negra de quinqui y “Ahora que..” de fondo, que suena como si fuera la primera vez. Esta es la entrada de Sabina en Fontajau y lo que yo necesitaba oír un miércoles vigilia de Jueves Santo.

El público de Sabina es tan singular como el propio ubetense. Poetas frustrados, revolucionarios de sofá, contables soñadores, canallas en potencia, mucha estética y poca ética. Y él, Sabina entra, saluda cual marqués, seguida de broma soez acompañada de mueca de niño triste que ha hecho una travesura. Sabina es risa de chiquillo con arrugas de golfo y les da lo que quieren.

¿Y qué quieren? No creo que esta gente vaya a escuchar una voz forjada en el submundo, ni el verso melódico y ordinario. La orquestización buena, muy bu

ena, pero creo que tampoco van a esto. Sabina tiene duende, un duende herrado con una sinceridad casi violenta. Desde esta sinceridad agresiva Sabina muestra en concierto lo que es él como ser humano. El putero, onanista, yonqui retirado, el Bukowski soft, cantante mediocre va desgranando sus flaquezas y pequeñas victorias en canciones que mezclan la desfachatez, la melancolía y la pillería con maestría. Con su historia, pocos acordes y con el arte de la palabra, destroza grandes historias de amor, carga contra el idealismo mostrando que no solo en la belleza, sino también en la flaqueza y la imperfección es donde está la magia de lo humanos. Y le dice a la audiencia que cruza las piernas que la vida, su vida como la vida de muchos, sigue como siguen las cosas que no tienen mucho sentido.

Justifica y se enorgullece de una vida de descontrol, que reivindica pero no justifica. Provocador, pero sin fuerza dice “He pecado, no me arrepiento” no sonríe y deja caer los ojos. La vanagloria de la banalidad y fallida rebeldía no es exclusiva de Sabina, pero en español es el que la reivindica de forma más auténtica.

La barba de Tomás

Como hombre la barba es de las pocos atrezzos de nuestra fisonomía que podemos decidir si tener o no, y eso mola. La barba permite al pánfilo tener el punto revolucionario que ansia, al banal la mística, al mancebo más edad y al feo… bueno da igual.

El bello facial es un elemento con muchas historias y múltiples significados: luto en algunas comunidades judías, boda por los amish, y play-off para los jugadores de hockey. Y es más, barba es probablemente lo único que tienen en común Conchita Wurtz, Charles Darwin, Rasputin y Fidel Castro.

En este momento histórico en que la barba renace y vuelve a estar de moda, permite la vuelta de tan noble negocio como la barbería. Es de menester contar esta bonita historia de enaltecimiento de la barba, de una barba inocente. 

Año 1535, verano londinense, ambiente gris. El verdugo ultima los últimos detalles y mientras tanto un enclenque barbudo sube al cadalso para recibir ejemplar sentencia. Se le acusa y condena por negarse a reconocer a Enrique VIII como jefe de la Iglesia Británica, vamos “traición a la patria” de toda la vida. Denigrado y demacrado el que fuera uno de los grandes filósofos y primer ministro del Reino Unido acomoda la cabeza, separa la barba del recorrido habitual y natural del hacha y dice con retintín “This haht doesn’t offended the king” (Esta barba no ha ofendido al rey) salvando su barba de tal brutal ejecución. 

 

Algunos dirán que Tomás Moro, el ejecutado, será recordado como santo. Otros como filósofo y otros poquitos por su obra maestra Utopía. No obstante, hay un grupo formado entre otros por barberos, hipsters y el policía de YMCA que recordará a Tomás -sí, nosotros le llamamos Tomás- como el primer representante de la barba.

Frustracions europees

 

 Europa continua anant al compàs, amb cert retard peninsular, però al compàs. I la política no és una excepció. I en aquest sentit pensava en els diferents terratrèmols polítics a Europa dels últims 3 anys. Resumint Podemos, UKIP, Front National, Movimento 5 Stella, l’apogeu independentista a Catalunya i Syrza.

No pretenc amb aquest article fer una comparativa entre polítiques d’extrema dreta i l’independentisme –Déu me’n lliuri-, sinó intentar donar alguna llum sobre el que ha passat per a què opcions polítiques que fins fa 5 anys es veien com extremistes ara siguin compartides per una gran part de la població mitjana. És clar que entre Syrza, els grillini italians, el Front National, UKIP i ERC hi ha moltes diferències tan estètiques, com de fons. Tanmateix, són forces que han passat de tenir un paper anecdòtic a ser determinants i amb un cert paral·lelisme metodològic.

És cert, que els partits tradicionals han adobat per si sols un terreny fèrtil perquè sortin alternatives polítiques tan deixant estructures històriques orfes d’ideologia, com oblidant l’òptica del bé comú.

Pensava per entendre aquesta realitat amb la visió del votant d’aquests partits i moviments. En tots els casos sorprèn que en molts el votant mitjà forma part de la classe mitjana, mitjana- baixa, però sobretot que en general el votant mitjà d’aquestes forces ja no és un antisistema. Pensava amb el forner grec, la caixera anglesa, el torner fresador francès, el mestre català i fins i tot el farmacèutic italià que ho passa malament i no sap per què. El ciutadà que ha pagat els seus impostos religiosament, que ha portat els seus fills al col·legi i a la universitat i que en general ha seguit les normes de l’establishment i sufreix i no sap per què. I d’aquí la frustració ¿Què he fet malament?- pensa. 

En resposta això, les noves formes polítiques que sorgeixen tenen diversos punts en comú. En primer lloc no han de  carregar amb la llosa de la culpabilitat del sofriment, ni del desgast del poder. Saba nova. En segon lloc, i conseqüència de la primera, la legitimitat del que sent que té dret a provar-ho i l’atreviment de noves propostes. Les propostes d’aquests grups tenen una estructura comú. En primer lloc són conscients que es dirigeixen a un votant que ho està passant malament, està frustrat, que vol una solució ràpida i que evidentment no vol sentir-se culpable. I això és exactament el que li donen. A França el Front Nacional li diu al francès mitjà de Perpinyà i Marsella que és injust que ho passi malament, “tú ho has fet tot bé, tranquil això no és culpa teva”, i culpabilitzen els immigrants que han tret treballs, han robat i  que han acaparat les ajudes, els i diuen “fem-los fora i tornaràs a tenir calerons a la butxaca i harmonia en el viure”. A Grècia, Itàlia i Espanya amb els diferents caràcters i retòrica de cada país els respectius partits li diuen al votant, ep, tranqui, si ens carreguem al polític i al banquer tu tornaràs a estar bé, que és el que et mereixes. I en certa forma a Catalunya els partits que s’han beneficiat de l’independentisme –ERC, la CUP i l’ANC- prometen una sortida ràpida de la crisis -institucional, nacional, econòmica i cultural - senyalant com a principal problema, que no l’únic, Espanya.

En el fons el discurs es construeix al voltant d’una canalització de la frustració en pro d’una solució fàcil i violenta –genèricament parlant- alliberant de culpa al ciutadà mitjà de la situació actual i prometent un futur millor molt a l’abast i ràpidament. És cert que molts, no tots, tenen un gran component de veritat, però aquest fet no treu que la canalització de la frustració, la creació de bàndols i culpables i/o les altes expectatives em provoquin un cert neguit sobre l’avenir. I amb aquest neguit que comparteixo sobre grisos paral·lelismes europeus sobre els quals en molts casos no m’atreveixo a plantejar solucions concretes - perquè no les tinc -, m’acomiado i invito a una petita reflexió.

--> Y sin embargo - Joaquín Sabina

Pinceladas de Ous camiños

La voz de Ignacio Serra suena de tan firme y convincente casi imperativa, es por esto que cuanto me planteo escribir algo sobre el camino sabía que no tenía opción. En fin, vamos allá.

Cuando a mitades de agosto me hacía la maleta para abandonar la Costa Brava en dirección a Galicia a una región que estaba en la otra esquina de España, dónde llueve 4 de cada 3 días y con un grupo variopinto en todos los sentidos miré al Ignasi de dos meses antes y le dije “Hijo mío, tú nunca aprendes”. Valió la pena.

Silencio y pequeñez es con lo que te enfrentas en el camino. Acostumbrados a una realidad y unas relaciones de instantaneidad, de maquillaje, de recubrimiento musical y amortiguación en forma de alcohol lo primero que te choca en el camino es encontrarte después de mucho tiempo contigo mismo y con personas en su plenitud. El primer día las conversaciones fluyen entre la frialdad, la risa y la anécdota chorra, o lo que es lo mismo futbol, búsqueda de amigos en común, anécdotas de fiestas ¿Y en cuanto al yo? Mí yo pivotaba entre unos monitos tocando unos tambores y el autobombo. No obstante, la inmensidad de un camino te muestra tu pequeñez, te enfrenta a ti mismo y te enfrenta a los demás. La gente te pregunta ¿qué le pides al Camino? y tu en vez de responder te preguntas más sobre ti. Y poco a poco, entre los OusCamiños la charla se convirtió en conversación, y se dejó de hablar para empezar a decir cosas, y pueda incluso que hubiera menos risas pero hubo muchas más sonrisas. En el camino empecé a intuir plenitud de dimensiones como amistad o misericordia. Y sin quererlo ni buscarlo la pequeñez y el silencio fueron entrando etapa tras etapa, y con ello cada uno crecía a nivel particular y el grupo creciendo llegando a Santiago sin enterarnos y con el presentimiento que no terminábamos el camino, sino que justo empezábamos.

Hay muchos y variados recuerdos que podría citar, pero el límite propio de la idiosincrasia de este blog me lo impide. Pero simplemente comentaros que este maravilloso grupo liderado por un asturiano y venido de todas las esquinas de la península hizo un camino gozando cada paso (bueno, algunos más que menos…), con inquietantes encuentros con los misteriosos Lechoso y Guapo, con sobremesas con regusto a pacharán, cuyo despertador era Paz, pero cuya banda sonora fue Molotov,  cuyos descansos sabían a pulpo y desayunos a galletas Froiz –minuto de silencio. Grazas. 

-> Molotov - Gimme Power

La identidad de Ginebra

-->

Mi recuerdo más lejano de Ginebra proviene de salir de un tren rozando media noche en mi Girona natal y ver en las pantallas la indicación de un tren nocturno en dirección a la ciudad de Calvino. Sabia que la ciudad estaba en Suiza y me evocaba cierta idea de cosmopolitismo centroeuropeo y una dimensiones que luego descubrí que no le eran propias.

Creo que lo que más define esta ciudad vértice del lago Leman es el ser la más pequeña de las grandes ciudades europeas y la más cosmopolita. Pequeñez forzada por la frontera francesa y altos montes. Y cosmopolitismo que emerge con los rezagados del protestantismo escocés y centroeuropeo y que se nutre ahora con personal de multinacionales y de la diplomacia.

El batiburrillo de los dardos volterianos, cierto desprecio por la Suiza tudesca, la presencia de una ciudadanía foránea y el calvinismo cultural latente no han conseguido caer a Ginebra en la indigencia identitaria. Y es que el mix de cenas y recepciones glamorosos en Beau Rivage, asesinatos revolucionarios a emperatrices y la disimulada y moderada desfachatez yupi ginebrina han completado un carácter sobretodo tranquilo. Un carácter entre lo frío y lo familiar, ni muy alemán, ni muy francés, ni tan siquiera suizo, sino genuinamente ginebrino. El alma de Ginebra fría es hija del carácter Calvinista que aún perdura y que evita toda inútil coquetería exterior obligando a la ciudad a una belleza simple y de líneas rectas y a una alma hogareña y pomposa limitada a la vida de hogar y a la cortina corrida. 

Y a pesar que mi Ginebra es – por ahora- anglófona, de autobús transfronterizo, de cenas en bares asturianos, de cervezas en garitos de masas puedo afirmar que existe una identidad ginebrina, tan difícil de abordar como la londinense y más diluida que nuevayorkina, pero ciertamente única. 

-->Our house - Crosby, Stills, Nash & Young

Quan anar a missa és de burros

L’altre dia vaig entrar a una església catòlica que hi ha al costat del meu pis, era dimarts, estava tot fosc excepte una petita capella al fons a mà esquerra. L’Andy Warhol ja podia dir que les esglésies catòliques tenen quelcom que les fa més belles que qualsevol lloc sagrat; no obstant les capelles del fons a mà esquerra en general solen ser força lletges. I dic lletges com podria dir sòbries, seques o bàsiques. Vaig entrar i vaig veure que celebraven missa. M’hi vaig quedar, ¡vés, sóc catòlic i no hi perdia res!

El panorama d’aquesta capella em va deprimir en un primer moment i em confirmava mals auguris: d’aquí 40 anys ja no quedarem cristians. Erem vuit, un sacerdot jove d’origen indi que predicava la missa amb un català més que forçat; una parella de gent molt i molt gran dels que encara mantenen una mirada tendre quan es miren, un home consumit pel temps de barba descuidada amb espardenyes i un respirar difícil que repicava per les parets de tota la capella; una dona que a jutjar pel vestit era d’origen sud-peninsular de més de 60 anys de cara cansada, un home que gastava una quarantena i que vestia americana i corbata de forma poc harmònica, i un grupet de avies repartides per la capella que lideraven els cants espirituals amb aquell agut tan característic de les dones grans.

Franciscos a part, sovint ens queixem de la pèrdua de les arrels de l’Església. Crec que és precisament en aquestes esglésies de poble i petits temples de les ciutats on a dia d’avui trobem de nou aquell esperit d’Església primitiva que alguns enyoren, on l’avi abandonat pels seus fills, l’empresari neguitós, l’immigrant desubicat i temorós busquen esperança de nou amb el mateix Jesús de fa 2000 anys que es dirigeix a ells amb paraules d’amor, esperança i vida eterna. Sovint enyorem aquells temps on les esglésies estaven plenes tots els diumenges i on la fe era cita obligatòria de caps de setmana com el partit de futbol dels nens, la visita als avis i la compra del pa a fleca. Però particularment prefereixo aquest camí on tornem a ser església amb una base de desemparats, que l’Església d’aparença dels últims segles. Anem pel bon camí.       

-> Escoltant Funeral de Band of Horses

De què parlo, quan parlo de Madrid des del autobús de tornada:

Autocar, diumenge, 24.00h. La gola resseca de cigarretes demanades amb molt de morro, mal d’esquena que sé que tindré causat pel viatge nocturn creuant Espanya i certa nostàlgia. Jugo amb el Whatsapp i em distrec mirant pel mòbil els sondejos de les eleccions de Xile mentre la llum d’un anunci  de Mahou m’il·lumina la cara i guaito la seu d’arquitectura pseudosoviètica de la UGT. El camí Madrid- Barcelona mai ha estat fàcil, en molts sentits.

No sé si és pel fet que a Catalunya m’espera feina, o perquè pròpiament no m’espera res, o si és per la por que la dona amb anorac assentada al meu cantó repengi el seu cap amb el meu ombro,  o si poder simplement m’agrada Madrid; sigui com sigui, em costa marxar. Des de la tortuosa i solitària perspectiva del viatger d’autobús recordo els passeigs pels centre, les cerveses assentat al terra d’un antro, i el gintònic de la nit anterior en aquell pis de Moncloa. La meva ment, conscient i subconscient, amaneix tot això amb alguns acords de Pereza i em recrea com si fos un personatge despreocupat d’un videoclip de Titan Pozo. I m’adormo feliç, i la nostàlgia coqueteja ja amb la enyorança.

Al cap de 30 minuts i entrant ja a la magnífica- #NO- província de Guadalajara rebo el primer cop de colze que em fa la senyora del anorac. Els 15 minuts en els que intento tornar-me a dormir torno a pensar amb la bona gent que m’ha atès aquests dies. No sé com, però m’adormo pensant en com de bona gent són els madrilenys i amics, i començo a enamorar-me d’aquest fred més sec i no sé com apareix un pensament spam que diu “En Franco feia pantans”. I tot i aquest últim spam m’adormo feliç, i la nostàlgia ja és enyorança.

Arribo a Barcelona de matinada i em desperta la noia del anorac que parla amb una tal Xonxi pel –literal- vodafono. Ella, la noia del anorac és diu Melany i no tinc ganes de pensar res al respecte, només penso que m’ha despertat i la llum del RACC de l’entrada de la Diagonal m’il·lumina ara la cara. Són les 7.30 i plou, cara acartronada, cabell del clatell aixecat i possiblement amb part de la muntura fora de l'orella. Baixo del autocar i camí a Sans de nou mig melangiós i adormit trepitjo les basses fantasiejant amb que camino per Callao, xiulant Sidecars mentre somric sense saber molt bé per què.      

-> Escoltant Fan de tí- Sidecars

El poder del poble

Enmig de la imputació de personalitats i polítics en casos de corrupció, i tot i semblar-nos que encara no hem acabat de descobrir fins a quin punt el nostre sistema polític està corromput, jo encara atalaio esperança.

Aquesta esperança la trobo en la gent corrent, que continua indignant-se amb la corrupció dels polítics, que no es resignen en viure en una societat controlada per una classe política corrupta i que els dol i no perdonen cap tipus de corrompiment de cap polític, ni institució independentment del partit que sigui el defraudador.  Tot i la democràcia jove que som, és esperançador veure com la majoria dels ciutadans del estat estan conscienciats que el poble és el sobirà del poder i que ningú per molt que sigui escollit democràticament té dret a aprofitar-se d’una posició de poder que l’hi és atorgada amb l’objectiu de servir al país, no de servir-se d’ell.

Ara, amb aquesta massa crítica i amb ganes de viure amb un estat de dret i democràtic com el nostre com pot ser que haguem arribat a tenir una casta política com l’actual. La gran acumulació de poder mai ha estat bona, ja sigui un rei, un parlament o un monopoli d’empreses. Des d’aquesta perspectiva , els governs democràtics d’Occident han passat, amb 300 anys,  de tenir petites competències en la simple regulació de lleis de caire civil i penal a amplis poders en tots els àmbit de la societat, com l’àmbit cultural, laboral o de la micologia. En aquest aspecte podem dir que els ciutadans, en gran part perquè hem volgut, hem dotat al parlament i l’estat de més poders que mai. A Espanya tots aquest fets, apart, cal afegir-hi la nostre novella democràcia, l'amiguisme institucionalitzat i una forma especialment casposa d'alguns de fer política que van permetre que es toleressin frases com el famòs "Se sale antes de la cárcel que de pobre" de Jesús Gil. Tal fet s’agreuja amb la major dependència dels frens o els contrapoders al poder dels partits i l’estat, exemples d’això esmentat serien els mitjans de comunicació- via la dependència de molts d’aquests a les subvencions, o bé pel simple fet que són públics- o del propi govern judicial. Així doncs, podem veure a dia d’avui  un estat democràtic i uns partits, amb els que ningú se sent còmodes, més autòcrates que mai.

Insatisfacció que en part ve causada igualment perquè la gran varietat de competències que te el parlament impossibilita, a diferència del XIX, que hi hagi cap partit que pugui satisfer a cap votant ni amb un 80%, obligant als partits a tenir programes tan amplis com ambigus, fet que ens porta de nou a la sensació per part de moltes persones mitjanament conscienciades amb la vida pública que els partits i l’estat tenen massa poder, en detriment de la societat civil. On tot plegat, dóna pas a un escenari on és més probable que hi hagi abusos de poder per part dels partits, com la corrupció, i en conseqüència una major insatisfacció en la majoria dels ciutadans cap als partits i institucions públiques.

Que fem doncs, davant d’aquesta inevitable frustració dels ciutadans i corrompiment dels estaments de poder in crecendo, frustració i corrupció que entenc que continuarà sent-hi al marge que aconseguim un poder judicial i legislatiu més independents. Tot i l’animadversió que causen la paraula lliberal, són les solucions Hayekianes y Toquevellianes de minimització del estat, sense fer-lo desaparèixer, en detriment de la lliure organització del poble les úniques, crec, que de forma efectiva aconseguiran treure la força als partits, que són els encarregats d’engreixar-se i engreixar l’estructura de l’estat que paguem entre tots.

->Escoltant Windsor- Pereza

Reivindicació del futbolista pur

M’agrada que sigui precisament en Vicente del Bosque qui reivindica la professió de futbolista, per com és ell. Tot i que el salmantí, ho fa des d’un punt de vista més professionalista crec que és important reivindicar la professió en la seva essència. I la essència del futbolista professional i del futbol d’elit es troba, tan a la península com a les illes britàniques, en generar llegendes, conversa  i comentaris  a les tavernes on s’escolta la veu de mascle combinada amb aroma de cigarretes, cerveza i fregits.

L’essència  d’aquestes converses es perd en la mesura que la puerilitat i identitat dels futbolistes deixa de connectar amb la parròquia de bar. I tot i que cada dia tenim més mascles que comparteixen look amb els One Direction encara confio amb l’existència del seguidor de futbol de transistor i palillo a la boca. És per això, que tot i no haver nascut als 70-80 escolto amb melangia quan sento a parlar d’aquells futbolistes que en comptes de tenir musculatura de gimnàs, tenien esquena de llenyataire, pèl al pit i fumaven al descans, i els seus fills en comptes de dir-se Milan es deien Pere. Entenc que la camaraderia i virilitat de l’època es va perdre en la mesura que els futbolistes es tallaven el bigoti, per deixar-se perilla, i els seus tatuatges deixaven de dir “amor de madre” perquè en el seu lloc apareguessin símbols hawaians que simbolitza la primera síl·laba del seu cognom.

Sé que a dia d’avui el futbol és més net, perfumat i aristocràtic; però la pèrdua de personatges com Juanito, Migueli o Ian Rush, tan simpàtics, com icònics; fan que el futbol actual no reconegui els que un dia van elevar aquest esport en el fenomen sociològic que és avui. Poder l’aficionat clàssic i les antigues llegendes, ja no valen pel futbol actual; i tot i que ja ho diuen que aigua passada no mou molins, jo encara avui vull somiar.  

--> Escoltant I'm forever blowing bubbles

Consell d’un exmadridista pels madridistes:

Amb una lliga que ja no aixeca interès en quan a qui la lidera, el debat s’ha centrat en els mals rotllos del vestuari del Madrid. Jo, com ex-madridista que sóc i que em recorden cada dos per tres el meus amics, m’agradaria fer una mica de llenya del arbre caigut que és aquest Madrid tan mendozano d’aquesta temporada.

El càncer del Madrid dels últims anys, que va fer que amb pocs mesos un senglar com Camacho dimitís, és el chiringuito que alguns jugadors tenen muntat en el club. I com aquests,  per tal de mantenir-lo i consagrar-se al onze titular com un tumor, no tenen manies en explicar els draps bruts de la plantilla a la premsa o en separar l’equip. En el seu moment, aquests eren els Raúls, a dia d’avui aquests són els Casillas, Sergios Ramos, etc. I ara mateix, el panorama de la Castellana és un Madrid que no pot ser alternativa al Barça, que ja ha perdut la lliga i que fa els seus últims cops de cua a Copa, amb un talp dins la plantilla, i uns capitans que desautoritzen l’entrenador. Conscient del paper que li ha tocat viure a Mourinho, sumat amb el seu ego no li han pesat els anells per fer seure una institució del club, amb una reacció aspríssima per part de afició i premsa.

A can Barça, un Guardiola novell i inexpert va atrevir-se en una sola i primera roda de premsa despatxar Ronaldinho, Deco i Eto’o- tots herois, baluards i llegendes del Barça del moment. Al carrer Arístides Mayol, l’afició i premsa, a diferència dels capitalins, va saber que amb un vaixell amb varis timoners enmig d’una tempesta és impossible aixecar títols. Tals, dures mesures que van rebre l’aprovat ràpid del culé, van permetre construir el Barça d’ensomni que encara estem vivint.

...resum i consell als madridistes, o doneu suport a un Mourinho perquè es carregui aquest sant que s'ha convertit en un burgès, abandonant aquest tarannà d'afició castizo més propi dels toros que del futbol d'elit, o sembla que encara somriurem- els culés- uns quants anys més...

->escoltant America - Sister Golden Hair

Què és i què no és cortina de fum

Fa uns quants Nadals, en ple fred, quan més gent evita les terrasses per fumar i prefereix fumar dins els bars, el govern Zapatero va fer la llei anti-tabac. No hi havia un debat sobre el tema, es podria haver fet al estiu i gairebé ningú s’hagués queixat, però per tal d’evitar que la gent parlés de la crisis durant unes setmanes, van preferir treure la llei en ple hivern. Resultat de tot plegat, 2 setmanes de comentaris televisius, dos matins de tertúlies a forces canals, una enquesta a La Vanguardia, una manifestació marginal de taberners a València i cap partit fent bandera del tabaquisme a la següent campanya electoral. Cortina de fum.

A Catalunya, portem amb pocs anys viscudes grans manifestacions de milions de persones queixant-se de com s’està formulant la relació Catalunya-Espanya, portem igualment grans desencisos intentant solucionar la desafecció catalana cap a l’estat central ja sigui amb la revocació del estatut, amb el no al pacte fiscal, amb la negació de lleis de trasllat de competències... Així mateix, el moviment independentista ha passat de ser un moviment marginal i al marge del debat, a ser un moviment que centralitza la tertúlia dels àpats de moltes famílies i on, en ocasions, el més independentista és el pare de família. Resultat de tot plegat, grans manifestacions tan independentistes, com no independentistes –algunes més nombroses que d’altres-, mesos de tertúlies als mitjans, comentaris televisius cada dia, i la pivotació per primera vegada en unes eleccions catalanes entre sobiranistes i no sobiranistes. No cortina de fum.

Des d’aquesta perspectiva, independentment de la postura de cadascú, acusar partits o mitjans de “inventar-se” l’independentisme per tapar una mala gestió és fal·laç; i més encara quan desprès de setmanes des del fi de les eleccions continuo sentint aquesta cantarella. 

Va, Bon Nadal.   

->escoltant Eddie Vedder - Guaranteed

Els actors, aquells intel·lectuals

Toni Cantó, Willy Toledo, Carmen Machí i molts altres actors tenen en comú des de fa uns anys la redacció de manifestos o declaracions públiques davant de qualsevol fet polític de transcendència amb l’agravant  d’autoproclamar-se intel·lectuals.

No tinc rés contra que aquesta gent tingui idees pròpies, igual que crec que un professor de geografia pot ser comunista o un peixater ser liberal. El que fa irritable de les declaracions de tals subjectes és que per la seva condició d’artista l’única aptitud reconeguda que tenen és representar sentiments de personatges ficticis per la televisió o sobre un escenari. Aptitud molt respectable i molt necessària pel desenvolupament cultural de la nostre societat, igual que l’activitat del escombriaire és necessària per la bona higiene de la ciutat, però insuficient per donar receptes universals des de la poltrona de la veritat absoluta mentre es mira per sobre del ombro a la resta de la ciutadania.

Considero que quan un fantàstic actor invita a tota una autoritat acadèmica mundial de la microeconomia, com Mas-Colell, a tornar a repassar uns quants conceptes a la universitat; o quan un altre s’atreveix a dir que aquí a Catalunya ens inventem la independència per tapar les retallades mentre la gent es mor de càncer ja es desacrediten ells mateixos.  És per això que si els intel·lectuals del segle XXI són aquest grupillo d’actors i la regeneració de la societat democràtica ha de venir amb forma d’un dels sectors més subvencionats de l’estat, #nonembé. 

--> A Soap Boax Opera- Supertramp

Adéu mossèn

Estàvem assentats en una taula rodona presidida pel president Pujol intentant-lo convèncer de  la necessitat de construir un estat català. Ell no ho veia clar. Era el 2008 i en Xavi, en Frank, en Marc, en Rafel i jo estàvem exultants, estàvem en el millor moment d’Horitzó Nacional, teníem gairebé 200 socis, els actes organitzats havien estat un èxit i pensàvem amb tot això mentre el president ens signava un dels seus llibres. Sabíem que amb aquella signatura i la foto segellàvem la cloenda d’aquell acte, segurament ens deuríem mirar de formar dissimulada celebrant les bones vibracions i la correcció d’aquella reunió. De forma espontània, com quan acabes el sopar de nadal i t’has de acomiadar dels avis, vam fer una fila i vam anar encaixant la mà del president al passadís de la sortida de la seva Fundació a Passeig de Gràcia. Jo era el penúltim, en Frank l’últim.

I entre encaixada i encaixada, va arribar la meva. “Bé, Adéu mossèn”. Vale, tranqui Ignasi, tú no has dit això, t’ho ha semblat. Em giro, esperant trobant una cara que em desmenteixi els meus mals auguris, i em trobo la cara d’en Frank mossegant-se el llavi inferior per evitar un rialla que era inevitable. Merda. Tot passa molt ràpid, i mentre en Frank s’acomiada jo ja estic fora de la Fundació, i els altres baixen de forma ordenada per les escales, però tinc el temps suficient per mirar la cara del president de reüll. No sembla alterat, amb una mica de sort pot ser que aquest fet sigui fruit de la meva imaginació.

Baixo ràpid, amb ganes de comentar l’encontre amb els altres i ja apunt d’arribar a Passeig de Gràcia m’adono que en Frank m’avança encara mossegant-se el llavi i, segurament en Rafel o en Marc, em van deixar anar un “putu Grau”. Ara sí, era oficial, el teu background oparra t’ha delatat i li has dit mossèn al president Pujol em vaig dir. En Frank em va demanar permís per riure, l'hi vaig concedir, es va assentar al portal de la Fundació Jordi Pujol i va riure desaforadament durant uns 5 minuts, el riure es va contagiar ràpidament entre tots els membres de la junta, fins i tot a mi, i en Marc em va demanar permís per explicar-ho a la seva mare.  

Al instant vaig veure que seria un fet que explicaria als meus nets i que els membres d’aquella Junta d’Horitzó Nacional es descollonarien tota la vida. I com a mínim de la segona part, crec que no m’he equivocat.

->Everyday I love you less and less- Kaiser Chiefs

La importància de lluir patilla:

Sovint, en ambients de cendrer i soroll de glaçons, recomano amb certa insistència la necessitat de vestir, lluir patilles. Sóc un tipus força liberal en aquest tema però crec que tot home necessita un mínim de porció de pèl que doni continuïtat al cabell, continuïtat que com a mínim a d’arribar fins una mica més amunt del tragus.

L’home que es rasura la curra completament deixant els costats de la cara verges, que sembla que tinguin el cabell just per ser amagat sota un orinal és de mal fiar. La manca de patilla fa de mal veure, crea inseguretat al interlocutor, desmasculinitza, i et converteixen en un comptable de banc de poble o espia de república eslava en potència. Per entendre’ns, un home sense una mica d’ ombra als cantons de la cara saps que mai et farà una bona encaixada de mans, com a molt te l’acariciarà. Val a dir, pels més presumits i escèptics, que sí, és cert que hi ha lletjos amb patilles, però quan parlem de gent sense curres és un terreny exclusiu de lletjos començant per Nicolas Cage.

Hi ha patilles i patilles, llargues, curtes, gruixudes, primetes, peludes, finetes i monocurres. Evidentment hi ha opcions detestables, però la patilla és patrimoni i denominador comú de l’home recte del segle XXI, amb excepció dels que van rapats al zero.  I de nou, amb les excepcions que s’han de limitar amb doctrina etílica de bar universitari i tardes de gos, faig una crida a lluir patilla.

->L'última ressaca- Mishima

Independència sí, així no:

El Sr.Homs l’altre dia es queixava del recàrrec del 20% pel retard de 9 dies en els pagament pertinents de la Seguretat Social. No dic que sigui fals, però tal i com adverteix l’article 10.1.b del Reglament General de Recaptació de la Seguridad Social aplicable a la Generalitat de Catalunya adverteix que per retards de 9 dies només hi haurà un recàrrec del 20% en el supòsit que l’entitat deutora, en aquest cas la Generalitat, no presenti els documents de cotització dins el termini reglamentari. No ens enganyem, la responsabilitat d’entregar aquests papers a temps no és culpa d’Espanya. És culpa d’una administració que ara busca emprenyar encara més a una població catalana ja de per sí molt enfadada amb l’estat a un preu de 24 milions d’euros que pagarem entre tots. Tota persona familiaritzada més o menys amb el sistema tributari, i més concretament amb la Seguretat Social, sap que si la Generalitat hagués entregat els documents dins els terminis especificats per un retard de pagament de 9 dies només hagut de pagar un recàrrec d’un 3%, o el que és el mateix 3.600.000€. Així mateix, i el que és pitjor, és que la Generalitat de Catalunya podria haver demanat, com és habitual en aquest tipus d’operacions, un ajornament de pagament seguint els paràmetres de l’article 31 de la mateixa llei, tenint l’obligació, només i sense recàrrecs, de pagar només els interessos de demora.

Jo, independentista, puc suportar amb el nas tapat l’Intereconomia catalana amb la que s’està convertint TV3, ara, el que no puc suportar és un govern que busca encrespar encara més  una relació ja tèrbola a costa del contribuent català. I perquè no dir-ho, estem en un moment important on hem de demostrar a la Comunitat Internacional que continuem sent aquell país seriós i dinàmic del Mediterrani que val la pena tenir-lo en compte, i aquestes coses conseller Homs no ajuden. 

Impressions Olímpiques III: Faith Center

Estic treballant, i per segona vegada em topo amb en Litus Ballvé, un dels més coneguts jugadors de hockey de la selecció espanyola. La nostra condició de catalans ja havia provocat que ens haguéssim saludat anteriorment. Aquesta vegada està sol pel que aprofito per felicitar-lo per la seva decisió de fer-se mossèn. Conversem sobre la fe i els Jocs, i em comenta i recomana que visiti el Faith center, al cantó del gimnàs.

La Vila Olímpica és un complex gegant on pots trobar-hi de tot, tot el menjar que vulguis 24 hores al dia per satisfer la gana, instal·lacions spa obertes 24 per descansar el cos, sales de joc per duu a terme activitats d’oci amb altres esportistes, i màquines expenedores de preservatius per igualment duu a terme activitats, d’un altre tipus, d’oci amb altres esportistes... La Vila busca ser un centre on fins l’esportista més llepafils pugui veure satisfetes les seves necessitats, incloses les espirituals.

Per tal de satisfer les necessitats espirituals, hi ha el Faith Center. En Litus m’havia dit que m’hi passes, que valia la pena, sense donar-me molts detalls de què m’hi trobaria. Poc acostumat a l’arquitectura moderna dels Jocs em dirigeixo a tal lloc, l’edifici m’intueix per on he de passar, però jo tinc la sensació que em vaig perdent. Fins que: Faith Center. El Faith Center és una segona planta d’un edifici circular, només t’hi pots arribar amb ascensor, i el primer que veus és un gran despatx que està just al mig de la planta. Començo a parlar amb un sacerdot d’ascendència asiàtica que combina roba olímpica i de sacerdot sense desentonar i amb una sorprenen harmonia. Li comento que sóc catòlic, i com no ser molt bé explicar la meva presència a tal sala, m’invento que busco un sacerdot catòlic. No n’hi ha cap, i ell és un sacerdot anglicà. Cap problema, ell em diu que probablement no em pot ajudar espiritualment, però que si vull m’ensenya el centre. Vull. Al voltant de la circumferència em va ensenyant els diferents centres de culte, una Mezquita, una sinagoga, un mini temple hindú, una vihara budista i una capella cristiana. Entro a la capella, no hi ha sagrari, i dos atletes polonesos fan la oració. Al mig de tot això, hi havia el gran despatx que he citat, on discorre una amigable conversa entre un rabí, una sacerdotessa anglicana, un sacerdot luterà i un monjo budista amb túnica azafrà, mentre un sacerdot i un imant duen a terme treball administratiu en una cantonada.

Agreixo la visita al sacerdot anglicà i em demana el número amb l’objectiu de posar-me amb contacte amb un sacerdot catòlic amic seu que treballa a la Vila. Conversem sobre els punts amb comú entre ambdós, i ell em recorda que sóc un afortunat resar en un lloc únic en el món on cristians d’arreu del món comparteixen temple i oracions sense importar les divisions internes;  i continua dient-me que és un miracle veure cristians, jueus i musulmans resant a un mateix Déu sota un mateix sostre. Vés, té raó, i m’entorno cap a casa més conscient de que hi ha raons per continuar creient una mica en tot.   

-->Escoltant Climb every mountain de Shirley Bassey

Impressions olímpiques II:

Passejant aquests dies per la Vila Olímpica per cobrir les hores mortes impossibles d’emplenar, un s’entristeix en front de una vila morta sense atletes, on totes les llums estan tancades i les portes flanquejades. Un s’adona que acaba de viure una setmana màgica que no repetiràs.

L’experiència olímpica és impressionant,  colpidora, canviadora. No sé, si tal i com volen les autoritat britàniques tal esdeveniment canviarà una generació, però els Jocs Olímpics traspuen grans anhelades d’esperança. Ja no només perquè és dels pocs esdeveniments internacionals on els països africans, com Uganda, tenen veu i són tractats de tu a tu, sinó perquè  és  l’única institució del món on hi ha encontre entre tots els estats de forma pacífica i harmònica, com si l’estat de pau entre les nacions fos el natural. Igualment darrera les grans històries personals de superació i esforç de milers de persones a la vila veus imatges que inviten a l’esperança, una encaixada de mans entre un coreà del nord i un coreà del sud, un cubà i un nord-americà compartint un cafè, part de l’equip israelià compartint taula amb diferents països àrabs involuntàriament sense que hi hagi cap mena de problema.

Un tradició olímpica que ja fa anys que se segueix i que no ha estat ventilada per la premsa és l’entrega de pins. Quan un atleta arriba a la vila olímpica tan la federació del esport que faci, com el seu comitè olímpic li donen un grapat de pins minúsculs amb els emblemes de la federació o comitè. L’objectiu d’aquests pins és que els atletes els entreguin a totes aquelles persones, atletes o no, que d’una forma u altre els hi causin simpatia. És xocant, si més no, veure com al final de les Olimpíades tots els atletes porten la cinta en que porten la seva acreditació plena de pins de diferents països, Qatar, Cuba, Coreas, Rusia, USA, Spain, Lesotho... independentment del tipus de règim i cultura que siguin, fruit d’una visió entre atletes com a persones, i no com a instruments polítics...

...l’esperança és l’últim que es perd, no?

--> escoltant, Ludovico Einaudi- Divenire