Cal saber què dir-li!!

Tenim els polítics que ens mereixem?

2012-02-03T15:29:00.000-08:00

Dotze anys després i 4599829 parats després el partit socialista es decideix a escollir el candidat que portarà les regnes del partit decà del Congrés de Diputats. A substituir trobem l’home que per no voler fer enfadar ningú va acabar caient malament a tothom.

Zapatero representa tots els vicis tòpics d’un polític, Zapatero és el polític que promet i no compleix, Zapatero és el president que no accepta la evidència per no perdre unes eleccions, Zapatero és el president que per por a que la gent se li queixi no fa les mesures que mig món li exigeix. L’expresident del govern, com molts, és dels que implícitament prefereix ser vist com a bo, a ser realment bo; és dels que quan pensa en Nelson Mandela o Martin Luther King només veu quan són aclamats, estimats i amb un quòrum colpidor, oblidant que aquest la defensa de les seves idees els va portar a ser odiats i criminalitzats.

Davant tenim dos alternatives l’últim candidat socialista a la presidència del govern, el doctor Pérez Rubalcaba i, per altre banda, la cirereta del pastís de la última legislatura de Zapatero i falsejadora de doctorats Carme(n) Chacón.

La ex-niña de Felipe González s’ha intentat col•locar com la renovació dins el PSOE, i no. No només pel poder que tenia ja anteriorment, sinó perquè de Chacón és la versió 2.0 de la pitjor versió de Zapatero. Chacón amb un tarannà propi de jutgessa universal s’emplena la boca de paraules buides i d’una demagògia lerrouxista. S’enfronta als seus companys del PSC contradient el seu discurs anterior procatalanista dient ara que el pacte fiscal és antisolidari, així com justificant que hi ha qui li diu Carme. Recupera aquella mentida desacomplexada que ja va exhibir en campanya electoral i que tan bé va aprendre del seu mentor Zapatero quan negava una crisis per guanyar unes eleccions.

Tenim els polítics que ens mereixem? bé, demà ho sabrem una mica més.

->Sweet Black Angel dels Rolling Stone

Doncs sí!

2011-11-10T03:50:00.000-08:00

Comença la campanya electoral i veiem eslògans de tot tipus, alguns de previsibles com el de CiU, alguns de plagiats com el del PP, alguns que dius- sí? Seguro? com el del PSOE i altres de molt irritables com el d’Iniciativa, “...i a sobre hem de callar” Porto dos dies pensant sobre el lema i he arribat a la conclusió que sí, de fet, només faltaria que no calléssiu. M’he permès la llibertat de fer un decàleg dels 10 motius perquè ICV estaria millor calladeta en aquesta campanya:

1. Primer de tot perquè desprès de ser un dels principals encarregats i responsables del desperfilament de capital que s’ha fet a Catalunya durant 7 anys només faltaria que no calléssiu. Arreu del món quan algú es carrega un gerro, o en el vostre cas un país, calla i no dóna lliçons de com arreglar-lo.

2. En segon lloc, sobre l’energia, Catalunya tot i ser pionera ara fa uns 15 anys a l’estat espanyol amb energia verda, ara estem a la cua d’Espanya en aquest aspecte. Durant 7 anys gairebé no s’han instal•lat parcs eòlics, continuem sense tenir cap planta d’energia solar fotovoltaica en tot Catalunya... I ara ens voleu donar lliçons d’un nou model energètic? O sigui si amb 7 anys no heu fet, ni desfet, sí, com a mínim calla.

3. Des de l’any 2005 tan a Catalunya, i fortament a Barcelona on també governàveu, no s’han parat de destruir llocs de treball i ara feu unes propostes surrealistes al voltant de més drets dels treballadors. Primer, quin dret més gran hi ha per un treballador que treballar? No hauríeu de prioritzar dins el vostre programa electoral molt abans que els drets sindicals i contraris a la precarietat algun mecanisme per fer el dret del treball un dret efectiu?

4. En quart lloc, al cap d’uns punts després sobre lo citat en el punt tres apunteu el vostre petit i senzill full de ruta per sortir de la crisis. Un punt que es limita a “apostar per l’economia social” i us quedeu tan panxos. Què reputes és l’economia social?

5. En cinquena posició, una altre gran raó per callar, és que tal i com definiu al vostre web la sectorial d’economia i treball d’ICV està formada per, i de nou cito literalment, “homes i dones del món sindical, de l’economia social i economistes” En serio no teniu cap empresari? Qui penseu que crea els llocs de treball? Benvinguts amics d’Iniciativa el mur ha caigut, Marx ha mort, els empresaris crean riquesa i llocs de treball, si no hi ha empreses hi ha gent que no treballa, si no treballes ets pobre... Benvinguts al segle XXI!

6. En sisè lloc, aquesta ja és personal, si no voleu no calleu però deixeu de ser tan lliberals i pesats amb paraules com “salvatges” o “rància”, paraules que sí o sí sempre les escriviu davant, o bé de “mercats”, o bé de “dretes”.

7. En setè lloc m’irrita molt la posició de animositat que manteniu amb els indignats. Al vostre ideari us definiu com a demòcrates i segurament, això no ho he revisat, “ antifeixistes”. Bé fills, doncs l’acte més anti-demòcrata i feixista dels últims 10 anys a casa nostre ha estat l’atac i agressió als parlamentaris catalans escollits amb lliure sufragi universal, atac que us va afectar a vosaltres mateixos i que sí, va ser dut a terme per un grup que tal com ells deien formaven part dels indignats.

8. En vuitè, ja amb clau més nacional, recordar que aneu a llistes amb un partit que es diu Izquierda Unida que a la resta del estat espanyol va amb una proposta de canvi de proposta de la llei electoral que restaria pes als vots de les províncies de Girona, Tarragona i Lleida, i que suposaria una pèrdua de poder dels partits catalans a Madrid.

9. En novè lloc la vostra ambigüitat, amb el que vosaltres dieu, el fet nacional em posa nerviós, si no dius res, millor calla.

10. I en desè lloc perquè abans que continuar amb tota aquesta merda antiglobalització, antipoderosos, anticorbates, antiexcelència a les aules, anti tot, sí, és millor callar.

pd/escoltant let the sunshine in- Aquarius

La regla de 7

2011-11-04T03:44:00.000-07:00

Barraques de Girona, com la primavera, la sang altera i fa que molta gent surti a pillar catxo o simplement acabin al cap d’aquestes dues setmanes amb novia. Un dels grans debats intel•lectuals que hem tingut el jovent europeu, especialment dels 16 als vint en llargs en moments de sang alterada o d’enamorament és sobre l’edat, no és massa petita? No estaré fregant el llindar de la pederàstia? La manca de regles universals sobre aquest tema han portat la confusió a la nostre joventut durant molt de temps i és, entre d’altres, aquest un dels motius perquè el destí em va enviar als Estats Units aquest estiu amb l’objectiu de portar una regla universal que permetés marcar nítidament l’edat de les noies a partir de la qual un home pot començar a sortir amb ella sense por de l’edat. I desprès d’una llarga caminada presento en societat la regla del 7, una regla precedida pels seus bons resultats a Amèrica i avalada per més de la meitat de sobretaules nord-americanes.
La regla del 7 diu que per saber que no estàs traspassant els llindars de l’edat el que has de fer és agafar la teva edat, la del noi, dividir-la entre dos i sumari 7. El resultat d’aquesta operació t’indica que d’aquella edat cap a baix o tu ets massa gran per la noia o a la noia massa petita per tu. A mode d’exemple, un noi de 21 anys no podrà sortir amb una noia de 17 anys i mig o més petita.
Evidentment la norma en qüestió té moltes llacunes i s’ha d’anar adaptant als moments amb doctrina i jurisprudència de bar, però crec que és una norma que seria molt interessant propagar-la per treure de dubtes a aquella gent que creuen que l’amor si té fronteres, per evitar sofriment els que volen seguretat jurídica en les seves relacions, i a tots aquells que busquen normes rocambolesques per el seu codi personal.

La Sexta, sovint, com Intereconomía

2011-10-11T09:57:00.000-07:00

Ja fa cosa de 2 anys, s’han fet molt llargs, apareixia a Espanya una cadena que venia a ampliar el pluralisme informatiu de l’estat espanyol per cobrir el forat que havia deixat el NO-DO, Intereconomía. La cadena, paradoxalment fundada per un exparlamentari de la Generalitat, no ha parat des de la seva arribada a l’antena de rebre crítiques degut a la seva poca parcialitat, aquella prepotència intel•lectual i el seu to poc caritatiu cap a tot el que vagi contra l’Espanya casposa; i no ens amaguem, tots n’estem ja farts tan del Gato al agua, com d’en Roncero.
No obstant, hi ha a la parrilla espanyola altres canals- la Sexta- que camuflats sota la fórmula 1, les presentadores més formoses i el futbol, hi ha molts programes amb un alt contingut polític d’esquerres que recorda per les formes a Intereconomía. Aquest canal, propietat d’un reconegut troskista propietari també de Público, no s’ha tallat mai amb la crítica desaforada als partits de centredreta mitjançant insults, burxant tot allò que traspuï religiositat i menyspreant tota opinió mínimament lliberal. Per què la mateixa mala llet del Dando Caña no la critiquem quan la veiem al Intermedio? Per què permetem l’insult als telenotícies? Per què no permetem que Intereconomia insulti a la Sexta, però si a l’inversa? Per què ningú critica que les totalment parcials entrevistes de Jordi Évole? És la mofa a un militant de dretes menys que a la feta a un militant d’esquerres?

Va ànims...

pd/Speaking unto the Nations Beethoven

Partit Popular de Catalunya 2.0

2011-10-03T01:10:00.000-07:00

A les últimes eleccions catalanes, i a les estatals tot apunta cap a la mateixa direcció, és innegable la pujada del Partit Popular a Catalunya tot i continuar amb el seu discurs de despreci cap al país i les seves institucions. Les raons d’aquest augment clarament les podríem separar amb dos: Una primera, la paupèrrima gestió del PSOE; i segona la baixada de to del discurs del Partit Popular.

El Partit Popular tradicionalment ha estat un partit de gent de tradició humanista cristiana, ben estants, que se sentien espanyols; en altres paraules, gent que no se sentia incòmode amb el franquisme i que s’ha reinventat. El perfil del antic votant del partit popular tenia entre el seu públic tan notaris de Jaén , com empresaris catalans amb noms inventats com José Canals de Rocamora que ni ells, ni els seus pares no veien clar tot el tema català.

L’elitista perfil anterior molava, però excepte a la República independent de Pedralbes, no donava per molts vots pel que el Partit Popular no va tenir més remei que abaixar als barris baixos, com? Rebaixant un discurs liberal, refinat, humanístic cristià i centralista espanyol, cap a un discurs de dreta cutre, molt ambigu amb temes polèmics i d’un espanyolisme que rossa la xenofòbia; passant d’uns secretaris generals de famílies importants amb grans currículums com Catedràtics amb física nuclear o grans homes de negocis i experts amb economia com Josep Piqué a...bé, a la Alícia.

Aquesta baixada de to, i la fàcil assimilació per part de molta gent que ho està passant malament, de consignes fàcils d’entendre com les de Garcia Albiol han fet que a municipis obrers tradicionalment feus del PSOE el Partit Popular creixi. El PP canvia i evoluciona, a un preu molt alt. A dia d’avui, piten a la causa pepera més nanos els divendres de Discoteque, que a les terrases del tennis Barcelona; a dia d’avui, tenim un PP més popular, amb menys contingut i que cutreja; compensa?

pd/Ring of fire de Johnny Cash

RWC'11

2011-09-29T03:02:00.000-07:00

Homes de gairebé dos metres, de 100 quilos cada ú agafats canten el seu himne traient, a ple pulmó ànima, muscle i orgull d’un país en el seu màxim explendor. S’agafen fort, els 15, més d’una tona entre tots cantant sense complexos el God save the Queen o la Marseillaise. I davant seu...?
150 quilos embotits de negre fent ganyotes intimidadores, tensió de tot el cos només alterable per els cops que es donen els jugadors en qüestió a cames i pit en una dança que traspua intimidació i immortalitat.
Sí, amants de la èpica, l’espectacle, l’idealisme i la força bruta, quatre anys després a tornat el torneig més salvatge del món: el mundial de rugby. Vint nacions de tot el món escullen a cada partit els seus homes més forts, nobles i habilidosos per aixecar la autoestima del seu poble en un món de països grisos.
Habilitat, força bruta però noble, cor, molt de cor en pocs metres durant 80 minuts per orgullí un poble amb sang, crits llançaments de més de 40 metres, placatges a homes que semblen ossos i percussions contra parets de carn... Creieu-me aquest setembre seguiu el mundial de rugby.

El dret a ser pares

2011-09-14T05:50:00.000-07:00

En els últims dos anys he sentit invocat amb massa frivolitat tan amb terrasses de bar, com en debats estèrils del bar de la Pompeu el dret a ser pares. Aquests dies després de la adrenalina de les recuperacions, i amb molt de temps lliure m’he anat plantejant coses al voltant d’aquest dret.

Primera cosa que he constat, el citat dret no surt ni en cap declaració de drets humans, ni pacte de drets civils, socials i polítics.

En segon lloc m’he plantejat aquest dret, des de la meva perspectiva, és a dir, jo Ignasi Grau fill d’en Venanci i la Pili. Tot i l’estima i la fortuna que crec que tinc amb els pares que m’han tocat em repugna la idea de ser fill en virtut de ser un dret seu. El ser un dret dels meus pares em predisposa a que ells em puguin exigir unes bones notes, cert comportament, molt allunyat del amor desinteressat que tan havia sentit a parlar antaño. Em costa i crec que no és la millor manera de fer créixer un nen des de la perspectiva que aquest sigui objecte d’un dret dels seus pares. Tot i que en certa manera, sí s’ha de retribuir als teus pares, ja només pel simple fet de donar-te la vida, això no ha de ser fruit d’un suposat dret, sinó d’un amor desinteressat. El mateix amor desinteressat que els teus pares t’han de donar a tu i al nadó, probablement els sers més indefensos del planeta.

Mirant, mirant he recordat aquella antiga visió que veia els nens com un regal de Déu- una visió, sí, certament molt allunyada de la racional visió actual en la qual el nen es troba entre l’incordi i eterna carga que pot arribar a justificar un abort i la lliure disposició d’aquest com a dret dels seus pares que és. Per mí, i alguns rars, el nen, el nadó, és molt probablement un dels éssers més indefensos del planeta el qual depèn en la majoria de casos de dos persones. Ja ho sento, però crec, des de tal perspectiva, que no seria més coherent que el nen passes de objecte de dret a destinatari del dret de tenir els millors pares possibles?

No sé, sé que m’estic tornant una mica carca, però és que l’altre dia, entre quilòmetre i quilòmetre –havia de dir que estic anant a corre, ja ho veure-ho m’estic posant com un toro- em vaig traumatitzar imaginant-me un futur on els pares abans de veure els seus fills com una responsabilitat i una obligació a la qual han de donar el millor d’ells, tractessin els fills com un dret que pot tenir qualsevol, com una inversió o com un mitjà d’autorealització.

pd/ Escoltant Benny and the Jets de Elton John

2011-07-14T20:33:00.001-07:00

Gent de bé, només comentar que durant la meva estança als EEUU aniré publicant articles en anglès a tal blog bronxlifehouse.blogspot.com.

Enjoy it!

Massa coincidencies

2011-06-15T13:11:00.001-07:00

Fa ja entre 80 i 70 anys en un territori democràtic amb una forta crisis hi havia un país que es deia Itàlia. Els italians feien eleccions com nosaltres per decidir els seus líders els quals molts eren decebedors. I així mateix els italians com nosaltres s’indignaven i es preguntaven que havien fet ells per sofrir una crisis més dura que la nostra. El panorama en general era decebedor.

Un dia un grup d’italians joves, rebels i inconformistes amb uns looks provocatius per l’època, amb unes idees noves procedents majoritàriament de filòsofs majoritàriament alemanys van decidir que ja estaven farts. Es van indignar. Conscients que els partits tradicionals i les institucions democràtiques tradicionals ja no servien per solucionar els seus problemes i que probablement ells mateixos havien provocat la crisis van decidir crear. Van decidir reunir-se amb els mètodes d’aquella època, i tot i no ser la força majoritària italiana, van decidir tirar cap a Roma per queixar-se sobre el que ells creien que era una situació caduca i insostenible. Ells deien que tot i l’existència d’un autèntic sufragi universal i un sistema parlamentari allò no era democràcia ja que segons ells no es veia l’autèntic parer del poble. Més tard van atacar parlamentaris, les forces escollides democràticament i van dir que el parlament no era legítim marcant els que eren contraris a ells. Els companys italians per distingir-se van vestir-se de negre, es van unir sota una imatge de massa incontrolable i van comença un moviment popular que es va dir la marxa sobre Roma...

Pd/ Sincerament, com m’agrada la democràcia!

Girona, what else?

2011-05-18T15:41:00.000-07:00

Fins els 18 vaig ser gironí les vint-i-quatre hores del dia. El riu, els ponts, la catedral, Sant Josep, el Municipal de Montilivi, ballesteries, el call... Vibro cada vegada que sento esmentar Girona per la televisió, m’alegra sentir sobre les victòries del Girona i no em canso de passar i trepitjar aquesta ciutat que m’ha vist crèixer. M’agrada Girona perquè és la ciutat dels meus avis, pares, germans i amics, m’agrada perquè Ignasi Grau i Callizo no seria el mateix sense Girona.

Sense caure en el parany de tanta i tanta gent que se’n va i torna rodejada d’alternativitat insultant els seus orígens amb una mirada alta amb la que ens vols fer insinuar la seva superioritat he de dir que a vegades Girona em cansa. Girona és preciosa i màgica, una ciutat que cau entre la vila i la ciutat, entre la capitalitat i el provincialisme; Girona, no obstant, no deixa de ser un poble amb ànsies de ciutat. Sí, Girona té molts dels avantatges de la ciutat com una àmplia oferta educativa, comercial, lúdica i cultural; així com molts avantatges de pobles com les distàncies curtes i el sentir-se conegut.

No obstant Girona té els vicis i desavantatges dels pobles. Girona és caldo de rumors, rajades i etiquetes. Girona castiga l’origen i el passat. Girona és enemiga de la intimitat, la vida pròpia i amant de pseudoelitismes socials. Girona és la ciutat on no pots amagar una relació més de dos setmanes, una ciutat on el coneixament de gent nova és limitat, on els grups, quintes o quadrilles estan hermèticament tancats i on els cognoms condemnen o salven durant tota una vida. Em maten els petits i mediocres estrats socials que destrossen la màgia d’aquest municipi, els quals troben en molts cops la seva màxima expressió en els VIPS de Royal, en el banc del fracàs de davant de la Salle i parcialment la Tribuna del Municipal de Montilivi.

Girona és una poble amb ànsies de ciutat, i ànsies de grandesa. Tot i el que dit Girona vol crèixer, ho veiem amb la potencialització de la Universitat, aquest amor a municipi, la importància de tenir un equip a segona divisió, la girocleta... Els vicis de Girona són difícils de solucionar però si voleu començar a arreglar-los i fer aquesta ciutat més gran i més còmode, en serio, deixeu de qüestionar la vida dels altres i la meva. En resum no malparlem, que com deia Wiston Churcill “ qui parla a les meves esquenes, el meu cul contempla”

pd/ escoltant Big Sur de The Thrills

En Marc i Dret laboral II

2011-02-25T08:16:00.000-08:00

En Marc estava assentat a classe davant de dret laboral davant el seu petit portàtil. Ulleres negres prada, samarreta negra i ajustada pròpia del adn del seu look i una barba de 4 dies que l’hi era impròpia. Filtrega amb el facebook mentre agafa apunts, sí, d’una assignatura de merda. És divendres, un dia emocionant per la plebs, però no pel grup 1 de 3er de Dret a la UPF, en Marc ha d’entregar dues pràctiques. És conscient de què significa això, una nit llarga d’estrès i emocions fortes. En Marc sap que les dues pràctiques són d’assignatures de merda, d’assignatures que no li canviaran la vida, sap que tot i entregar pràctiques mediocres (que no suspeses) pot continuar optant al excel•lent. Ho sap, però tot i això en Marc dóna una transcendència a les pràctiques pròpia de la prèvia d’un Barça-Madrid; picarà la taula amb aquell signe de ràbia que el caracteritza, s’indignarà amb en Cesc com aquell qui protesta un fora de joc inexistent per una puta potestat reglada, parlarà amb la Laia amb aquella veu de nínxol de la mort per confirmar els transcendentals articles de la pregunta 4. Es farà una cigarreta per agafar aire, serà per les 12 i anirà a dormir a les 3.30 (No, no és una exageració), però és que hi ha 0.3 punts de tributari en joc.

Però deixem-nos de romanços i continuem amb el nostre personatge. Escolta la lliçó de laboral amb una mirada d’innocència, sap que el dret laboral és com la bossa d’enciam del final de la nevera, està allà però això que s’ho mengin els hippies. Sent una barreja de llàstima- ràbia pel professor de laboral un home intel•ligent que va decidir fer-se sindicalista i doctor amb dret laboral, en Marc mai a entès la gent que compra una bici pel mateix preu que un cotxe. I esternuda, aquell esternut que repica per totes les parets i que obliga a paralitzar la classe durant 2 segons, el professor el mira amb ulls oberts i el serrell més aixecat. I continua la classe.

Anirà al pis amb bicicleta, si? Segur? Sí, el neoliberal radical d’en Marc té un cor, i molt abans que liberal és pragmàtic. Sap que amb menys de dos anys penjarà la bicicleta i aprofita aquesta experiència verda ara que no té perquè duu americana i corbata. En Marc sap que el moviment verd és com una síndria, enarbolen una bandera verda per fora però en el fons i interiorment continuen sent uns rojos comunistes de tota la vida, somiatruites.

Diuen que si els borregos i curts volessin no es veuria el cel, però clar, algú ha de conduir el metro. En Marc murri, ni ho afirma ni ho desmenteix; ell indiferent a aquest fet dormirà tranquil perquè en aquest país amb tants borregos i curts com a mínim ja no governa ni un borrego, ni un curt. Governa l’Artur Mas i ell dorm tranquil perquè un nou sol brilla sobre Catalunya.

->Piazza, New York Catcher de Belle & Sebastian

pd/ Era de mínims després del post d'ahir
pd/Merci Marc

L'adolescent

2011-02-24T07:40:00.000-08:00

22/febrer/2011

Un despertar fosc després d’una migdiada, l’NBA life 2006 sona de fons i sents que et crida, la cara paposa i l’esperit ensopit; no tens ganes de fer res. Et quedes pensant, però de fet els teus pensaments no tenen res a envejar als discursos d’un fumador de cannabis. Te’n adonés, i dius joder sóc merda, TOT ÉS UNA MERDA! Ets un artista i representes l’amargura del món en un escrit, encens l’ordinador, evidentment primer revises el Marca (en el fons no ets tan alternatiu com et penses) i comences a escriure com d’absurd és aquest món.

24/febrer/2011

Tornes de dinar, puré de patata amb llibrets de pernil dolç. El cos et dóna símptomes que t’has passat. Et tornes mirar l’escrit que vas deixar per tal que la paraula viva continuï aquest escrit tan alternatiu sobre la mediocritat de la vida. Aixeques el cap i veus el pòster a l’habitació de Tommie Smith i John Carlos, les ganes de canviar el món.

-> Boomerang de Manel

Apunts sobre la crisis

2010-10-26T02:17:00.000-07:00

Avui dia de vaga, dia d’exercici democràtic, dia pels treballadors i de llibertat...no. De nou em sento decebut per un estat incapaç de fer un autèntic exercici democràtic, lliure i pacífic que se’ns pressuposa. No ho hem de negar que som un estat amb una democràcia jove, acostumada al decretazo, i arreglar les coses a través de fogueres i cops de porra, i això s’ha expressat amb aquesta vaga moguda per uns sindicats dictatorials que no ha fet més que danyar els de sempre, els més dèbils.

No entraré a comentar aquest article amb la constant que no hi ha guerra de classes i que la diferència entre un empresari i un treballador és inexistent. Crec que el drama del dia d’avui és amb el que s’ha convertit el dret de vaga, que crec que realment hi ha de ser. El dret de vaga és un d’aquells drets que com la democràcia a Europa, i espacialment al estat español, ha costat moltes vides compromeses amb l’objectiu de donar la veu i els mecanismes al poble per fer-se escoltar, cosa molt lloable. El problema és la perspectiva de dogma de fe i el sentit d’obligació que ha agafat la vaga, no hem d’oblidar que la vaga és un dret dels treballadors que així ho desitgin per mostrar la seva dissonància en contra la patronal o el govern central o regional.

A dia d’avui el dret a vaga s’ha convertit en una obligació imposada pels sindicats a tots els treballadors aixafant a tots aquells conformes amb el govern o simplement que necessiten uns diners dels quals no poden prescindir. Sindicalistes impedeixen a gent a no anar a treballar fent ús de la violència i impedint un serveis mínims que diuen garantitzar convertint un acte de democràcia i llibertat amb un acte dictatorial i intimidador. Apropiant-se de gent que hagués anat a treballar i que no ha pogut cohibida per uns mètodes feixistes o per impossibilitat per uns serveis mínims que en moltes ciutats s’ha intentat impedir; tot plegat a l’altura de les manifestacions “suposadament lliure” que organitzava Franco per oposar-se a restriccions imposades a l’estat franquista.

Des dels sindicats ens han intentat vendre l’imatge dels piquets com les víctimes del sistema o divulgadors de la llibertat democràtica. Ahir nit, i dic això per què ho vaig veure, un grup de piquets va entrar a un bar tancat les portes i tirant spray als clients i cambrers. Ahir la nit un taxista em va explicar que volia treballar tota la nit perquè necessita els diners per pagar-se la llicència i no pot perquè no el deixen i perquè els sindicats l’han amenaçat de cremar-li al cotxe. Ahir a la nit un grup de piquets van tirar pedres a un conductor d’autobús perquè s’havien de fer uns serveis mínims. Què és això? Quina puta merda de democràcia és això?

Sí, vull culpar a un grup de sindicalistes que de forma totalment feixista han intentat imposar unes idees del tot qüestionables. Uns sindicats que han perdut l’orgull, la raó i el romanticisme d’aquells sindicats plens d’ideals del segle XIX. Em sap greu dir-ho, però tot plegat no és més que una mostra d’un sistema que es podreix veient com elements essencials com sindicats o el mateix Tribunal Constitucional esdevenen excrements del que van arribar a ser. Fa falta una renovació que vindrà, tot té volta de full. Com deia la mare Teresa en el fons la pau comença amb un somriure.

Pd/ escoltant What a wonderful world – Louis Armstrong

Dons jo ho veig així...

2010-05-30T11:46:00.000-07:00

Se n’ha anat la passió i només sobrevivim d’espasmes del gloriós i romàntic segle XIX europeu. La gent va a treballar amb l’única il•lusió de guanyar els 1.000€ i així poder comprar-se una blackberry americana amb la qual podrà enviar-se missatges gratis amb el seu millor amic amb el qual es veuen cada dia a un bar fosc, d’una ciutat bella però apagada que viu de belles glories passades com podria ser Roma. Ciutats que no prosperen i persones que no aspiren. Mancats de associacions que donin vida a la apagada democràcia europea, podrida en el cas dels països mediterranis, i sindicats que han perdut l’orgull i els ideals de principis del segle vint. Europa se’n va a pique.

Abnegats amb un marc de teòrics sectaris que no deixen exercir el pragmatisme europeu que va emigrar cap als Estats Units ens trenquem la cara per discutir les curses de braus i per criticar la instal•lació de parcs eòlics al Cap de Creus; mentre Xina i la Índia tenen, encara avui, uns creixements anuals de un 10%. Ens mosseguem la llengua i ens neguem acceptar que la nostra era ja ha passat discutint temes que trobem que ens donen superioritat moral respecte el món, però que no és més que una cortina de fum que ens mostra que l’Europa dels conquistadors, de les multinacionals, de Churchill i de la indústria ha mort. Per donar pas a l’Europa que viu gràcies als seus antics emperadors, pintors i intel•lectuals (que no sabem gaudir), a l’Europa del cine porno txec, del barri roig d’Amsterdam i de la eterna superioritat moral respecte als Estats Units que no ens porta enlloc.

A països com Dubai o llocs com Malàisia s’estan construint grans gratacels, i a Europa ens manifestem perquè no es pugui construir a més de 20 metres d’altura i no deixem de dirigir-nos al empresari com el càncer mentre en països com l’Índia són vistos com herois. Continuem pensant que la història ens avala i que som els bons de la pel•lícula i que tenim una capacitat innata per adaptar-nos els canvis, tot i que no toleraríem que la nostre filla es cases amb un xinés i emigrés a Hong Kong. Creiem que Estats Units ens necessita i que els nostres fills governaran el món. Vivim dels canals de Venècia, de la música de Mozart i de la torre Eifel francesa, però ja no innovem ni construïm. Ens creiem que la meca de l’art està ara a Berlín, però no; està als Estats Units i Shangai, i ens resistim a reconèixer que amb alguna cosa ens hem equivocat.

Estimats europeus això s’acaba, ens em condemnat a una societat on el fucker encarnat amb personatges com Paquirrín o Lapo Elkann són el model a seguir, certament, són divertits, extrovertits però amb les mateixes aspiracions que té Europa: cap. Per què certament cap a on anem? Diuen que en 20 anys Estats Units serà el laboratori, Xina i Índia la fàbrica i que Europa només li queda ser el balneari. Un balneari que ens neguem a ser en nom del progressisme, l’aigua i indústria I+D, que no sabem ni què és, ni la deixem prosperar o bé per nuclear, o bé perquè no fa contractes fixes a universitaris de 21 anys.

Podem ser optimistes? L’optimisme és un esperit tan europeu com la manya per Aragó, i és per aquest motiu que crec que encara hi ha esperança, però no serà fàcil. L’optimisme s’ha d’encarnar amb l’eliminació d’aquesta xenofòbia medieval i por a l’èxit dels altres, recuperant l’esperit de una gran Europa diversa però unida de Robert Shumann. Recuperant aquell esperit innovador del segle XIX que produïa grans industrials, grans llibres i grans quadres sense por al que som o què diran; així com la recuperació del somni per ideals més enllà de la efemeritat de la actual cultura del pelotazo.

pd/M'estic tornant un pseudosociòleg de 19 anys, patètic...

Carta a Jordi González

2010-02-03T10:32:00.001-08:00

Estimat Jordi,
Recordo que fa dues setmanes varem estar parlant sobre art i literatura. Tu constantment renegaves sobre tals disciplines al•legant la superficialitat, inutilitat i poca profunditat d’aquestes. Exhortaves grans elogis a favor de llibres útils i seriosos, sobre per exemple primers auxilis per quan un nen s’empassa un tap de suro, així com llibres d’economistes i teòlegs. Però no d’art i literatura, aquella gran inutilitat.

No m’ho podia creure com et pixaves en les partitures de Chopin, en el llenços de Veermer i en els contes de Voltaire. L’astorament del moment em va deixar sense resposta i no se’m ocorregué altre cosa que riure. Hores més tard, passada l’estupidesa del moment mentre et musculaves o et prenies “anfetas” per tonificar el doble em vaig prometre que t’explicaria el per què has d’aprendre a gaudir de l’art.

Jordi, Déu ens dota, com tu saps millor que jo, de quelcom que ens fa diferent als animals apart de la capacitat per treure’ns el carnet de conduir. Aquest quelcom, s’expressa de múltiples formes, com per exemple en unes habilitats creatives que ens han permès aconseguir cura a tants mals, en una racionalitat que ens ajuda a veure més enllà d’un present immediat o una intel•ligència emocional que ens permet canalitzar impulsos i sentiments etc. El desenvolupament d’aquestes expressions d’aquest quelcom que ens diferència dels animals ens humanitza, exalten la raça humana i, per què no dir-ho, ens acosten a una perfecció de la que només els homes poden arribar a ser conscients, la qual alguns anomenen Déu.

Una expressió d’aquest quelcom que ens diferència dels animals és l’eterna busca de la bellesa absoluta. Aquesta bellesa la podem trobar a través d’escenes del Setè segell d’Ingrid Bergman, així com a través de una escultura de Rodin. Desenvolupar la sensibilitat artística a través de la música buscant la bellesa i el missatge del so o de la literatura gaudint de l’harmonia de les paraules i la força dels mots ens fa més humans i ens ajuda a acostar-nos més a la perfecció. Sincerament, crec Jordi que tant tu com jo hauríem d’admirar la gent que plora en una òpera o que es pot passar tres hores davant de Las Meninas gaudint-ho.

Sé que l’únic que busques en una cançó és que et doni “bon rollo”, però creu-me que tot i la grandesa de la música atròfia-cervells de Matinee has de donar una oportunitat a altre tipus de musica i a l’art en general.

Segurament quan llegeixis això em vindràs a buscar a la 72 i ens insultarem. Sé que l’escrit en si és força dolent i que gairebé no t’haurà canviat, però només que hagi aconseguit despertar-te aquell esperit artístic que sé portes dins, valoris Shakespeare i deixis de parlar de John Lennon i Bob Marley com aquells fills de puta, hippiosos, vividors; haurà valgut la pena.

Ens veiem per sopar,

Ignasi

Les corridas de toros

2010-01-01T15:34:00.000-08:00

El debat polític ha arribat a un patetiquisme que espanta, el debat és estèril i la prepotència dretana i esquerrana és cada dia més bèstia. Aquestes setmanes el debat eren els toros. No diré la imbecil•litat que hi ha coses més importants a discutir, però ¿realment tan poques competències tenim que hem de fer lleis sobre això?

El debat s’ha enfocat al voltant del sofriment del brau, del maltractament en públic de la bèstia, etc. Jo no gaudeixo amb el patiment animal, mai cremaria un gat per passar-m’ho bé, ni degollaria una cabra per plaer personal; de fet, sempre he admirat la visió reflectida en el Càntic a les criatures de Sant Francesc d’Assís. El sofriment que pateixen els toros durant una corrida és l’equivalent o inferior en alguns casos que el sofert per molts porcs que passen per l’escorxador. Les corridas de toros s’han d’intentar veure o entendre, crec personalment i és criticable, com un art on s’enfronta, l’home a la bèstia, un mà a mà entre naturalesa i salvatgisme contra la racionalitat humana, un ball entre l’home i el brau.

Però en el fons i el que és més important és que estan matant un toro, i què? És un puto i miserable toro, veient l’altre dia les imatges dels activistes verds plorant i abraçant-se semblava que per fi alliberaven la Aung San Suu Kyi, que la democràcia arribava a Xina o que els països de la Unió Europea es decidien d’acabar amb la PAC alliberant als països africans i llatinoamericans de les barreres d’un mercat injust. Però no, la realitat era que celebraven la tramitació de una llei en contra les corridas de toros. Un dels herois que liderava aquesta Iniciativa Legislativa Popular deia entre plors que era un moment històric ja que per primera vegada els animals tenien veu al Parlament com el primer gran èxit social del segle XXI, un precedent històric només a l’altura de la fi de l’apartheid o el tancament de Mauthausen. Que potser és un èxit equiparà l’home a la rata? Tants d’anys parlant del home com un ésser superior per la seva racionalitat, saviesa, capacitat de construir, i ara resulta que el que hem de buscar és la nostra igualtat amb els animals. Tot plegat una situació bastant surrealista.

Si parléssim de la fi de les corridas de toros com una necessitat per part de Catalunya per recuperar part de la identitat perduda, com es mostra en la quantitat de toros venuts a les Rambles com si ens fos patrimoni propi, encara ho entendria. Sí, a França sense anar més lluny hi ha un gran debat de identitat nacional desacomplexat i ningú el troba extrany.

Ja finalment m’agradaria fer una reflexió oparra, tots els arguments sobre la mutilació del animal, el sofriment d’aquest, etcètera, per què són vàlids per un animal i no per un embrió humà de tres mesos que també sofreix?

Pd/ tot plegat era una excusa per renovar

L'amistat

2009-09-22T04:38:00.000-07:00

Tornant de parlar llarga estona sota un clima realment fred per ser nit d’estiu amb en Jaume se’m va ocorre escriure sobre un fet que varem estar comentant; bé, de fet més concretament jo comentava i ell assentia. Després de discutir llarga estona sobre els meus conflictes interns, Pedralbes 2009/10, un hipotètic i llunya pis 2010/11 i la intimitat d’en Jaume i com jo la destrosso varem posar-nos a parlar de l’amistat (abans de res, tot els que es puguin sentir al•ludits vull confirmar-los-hi que no, no vaig rajar ni enviar a parir a ningú).

Va ser doncs en aquest context que li vaig comentar una distinció, que no m’he inventat jo, sobre l’amistat: Els amics i els còmplices.

L’amic crec que més o menys tots ja el coneixem. A grans trets és aquell individu que en el cas que ens anéssim a Irak li donaríem la foto de la Jenni poc abans de morir, és aquell individu que si et veu plorant sabrà que no és perquè de cop tinguis un desequilibri hormonal i actuarà amb conseqüència o aquell individu que esperes que si fa falta algun cop a la vida et girarà la cara i li donaràs les gràcies.

El còmplice és molt fàcil confondre’l amb l’amic degut a que té molts punts de coses que podries fer amb un amic: sortir de festa, abraçar-lo quan te’l trobes, pot ser que li expliquis alguna intimitat, promeses de lleialtat eterna en context amb gust a cervesa, i en fi, riure i passar bones estones junts. Molts cops hi ha gent que fas alguna cosa d’aquest tipus i un ja te clar que no és ni amic, ni còmplice, és simplement com diuen a Transpotting un “amiguete”, altrament conegut com a col•lega o company; així doncs aquest és un altre tema.

Així doncs, el còmplice és aquella persona que pot ajudar-te en fets intranscendents com ajudar-te a que els teus pares no sàpiguen que has sortit de festa o el que et ve a buscar amb cotxe per fer alguna lokura i, en fi, el que serien en general activitats que a l’edat que tens et poden semblar super-transcendents però que no ho són. Aquests els tens per amics fins un moment clau a la teva vida on necessites algú on plorar, o simplement parlar d’algun fet, etc. És còmplice, em deia en Jaume, aquell amic que et justificarà les grans errades de la teva vida, i farà que te les prenguis com a victòries tot i fer-te mal; per què? Perquè no és amic, és un còmplice que només et serveix i li serveixes per passar bones estones...

Però, en fi, després de tot varem concloure que no ens podem queixar, de fet nosaltres en aquest sentit em tingut força sort!

(vaya merda, tot plegat)

2009-09-05T10:30:00.001-07:00

Un s’adona amb el pas del temps i parlant amb l’Aaron que “no et pots passar la vida veient la vida passar” (paraules del mestre Avellaneda). Però són exactament en aquests moments en que et planteges què vols ser, qui vols ser, què pots fer, que veig clarament que no ser que vull. Poder el fet de voler tenir 300 pretensions i idees en ment fa que tot i poder aconseguir-ne 150 mai estiguis del tot content. És irònic que escrigui això des del llit, escoltant The Libertines, el grup que probablement invita a aportar menys a la societat.

Em deia un amic que el planejar-te la vida mai a funcionat, que el que funciona és viure el present intensament. Això no vol dir fer un Carpe Diem. Segurament volia dir allò que deia en James Dean “viure cada dia amb la intensitat del teu últim dia i amb la mentalitat que tens tota la vida per davant”, però creient-te i aplicant-te de debò que tens tota la vida per davant, no com en Dean. Què comporta això? No ho sé, continuo pensant-ho.

Sí a la politització del Futbol Club Barcelona

2009-06-11T11:45:00.000-07:00

Davant realitats inqüestionables com que el Barça és el millor equip del món, que en Guardiola és mestre de mestres amb molts de sentits (aprofito l’espai per fer propaganda del grup del facebook A mi també m’agrada com vesteix en Pep Guardiola) i que Pepe definitivament és la reencarnació del “millor” Fernando Hierro la gent a de parlar de futbol obrint nous temes. Aquest fet juntament amb la xiulada al himne de Espanya i l’aparició de banderes radicals i separatistes en les celebracions del Barça per les diferents celebracions dels triplets va obrir l’altre dia a la meva resi (Sí, CMU Pedralbes) un debat a petit comitè sobre la politització i catalanització del Barça.

Jo com a persona tímida i reservada que sóc vaig callar la meva opinió, per expressar-la més tard en aquest meu humil bloc. I quina és la meva opinió? Evidentment el Barça és i serà un instrument i una institució del i per el catalanisme- Ah! Però és que a Valladolid i Murcia hi ha penyes i gent del Barça- Sí, i del Madrid i no per això el Madrid deixa de ser un equip de fills de pare verge.

El Barça és i serà sempre un element més de la identitat catalana, i això és demostra en molts aspectes: primer en la massa de senyeres i estelades al camp i en segon lloc en el fet que molts veiem el Barça com una forma que tenim de dir el món ¡Sí, Catalunya existeix! I això ja no és d’ara, molts sabem que en el temps de Franco molta gent veia el Barça com la única forma de exercir o fer acte de resistència o catalanitat amagada.

El més fort i indignant de tots és que els que més neguen aquesta realitat és perquè en són molt conscients i els puteja: El Mundo, el franquisme, la Cope... Si no com s’explicaria els escandalosos arbitratges durant el Franquisme en contra del Barça, l’afusellament del president del Barça al final de la Guerra Civil, l’atac directe per part d’alguns mitjans en contra la figura de Joan Laporta i alguns jugadors per expressar la seva opinió sobre Catalunya (El cas més recent poder el de Titi Henry), o un periodisme clarament anticuler.

Així doncs, no ens em de reprimim catalans culers, tal i com fa el president Laporta, i tractem el Barça com el que és, el millor club del món i una entitat catalanista tan o més important que Omnium Cultural o Horitzó Nacional (...).

Autojustificar-me, jo?

2009-04-27T10:09:00.000-07:00

L’home del segle vint té múltiples etiquetes, jo no sé si posar-n'hi una de nova perquè pot ser la que li vull posar es pròpia de totes les facetes de la història, però el que està clar que partint de la seva teòrica racionalitat de l’home aquest també és un ésser autojustificatori.

La autojustificació és un element tan important a la nostre vida que ha condicionat part del progrés i l’avenç en molts aspectes, des de la necessitat de Freud per justificar davant del món que era un cremat, passant per la justificació filosòfica de Sartre del seu comportament com una forma d’enfrontar-se a una vida sense sentit, les quatre grans cròniques medievals dels nostres monàrques o Sant Agustí amb Confessions.

La nostre vida està rodejada de tal autojustificació. Ens justifiquem els nostres fracassos amorosos, el fracàs professional, el perquè de la nostre pèssima actitud davant les injustícies socials, la nostre indiferència davant el patiment de qui estimem, etc. Però, per què? Suposo, que partint de la inseguretat de l’home i la necessitat d’un sanejament mental necessitem aquest exercici de trobar un ordre aparentment racional als nostres actes, encara que molts cops més que un sanejament és una xapusa.

Les autojustificacions tenen un punt molt curiós en el fons, els únics que ens les hem de creure som els propis autors d’aquestes. Per tant, les autojustificacions les fem per justificar davant dels altres els nostres actes o experiències, tot i que sabem que molts cops no se les creuran perquè els únics i autèntics interessats amb aquesta autojustificació, per viure tranquil•lament amb la nostre consciència, som nosaltres.

Sóc conscient que normalment dic quelcom que crec recte al final, per dir que no n’hi ha per tan, però és que em plantejo que no hagi escrit aquest article per autojustificar-me a mi mateix sobre quelcom. El problema, però cau en que sovint em plantejo que no usem aquests mecanismes per justificar grans errors i evitar afrontar-los, serà això...

Ànim!

La desidolatració dels partits

2009-04-06T07:54:00.000-07:00

Davant la passivitat democràtica per part de la ciutadania trobem tres perfils més o menys clars.

Els primers serien els que no voten, que no voten ni en blanc. Dintre aquest grup hi ha dos divisions: uns serien els que estan obcecats amb temes importantíssims com els neons del seu cotxe, tan importants que no saben ni qui governa el país; els altre són aquells que opinen que els polítics són tots iguals, que tots governen per els diners i tot el serial de tòpics en ocasions certs, aquest grupet admet moltes sensibilitats des de hippys i antisistemes fins a franquistes reprimits passant per filòsofs callejeros que no tenen l’ESO.
El segon perfil és un grup reduït, que l’únic que sap és que té unes idees clares que no s’emmarquen dins un monotemisme i que coincideixen amb tots els partits amb algun tema i amb tots discrepen d’uns quants altres. Aquesta gent sol gaudir sempre dels seus drets democràtics tot i que moltes vegades ho facin amb el nas tapat o el seu vot sigui amb blanc. Són en alguns cops, no sempre, part d’aquella massa indecisa que es llegeix tots els programes polítics, els contrasta amb la realitat dels partits i vota havent pensat amb consciència allò millor pel país, en ves de basar el seu vot amb fets i eslògans concrets.
La últim perfil el qual vull analitzar a fons és aquell representat per aquella gent que des del seu primer vot fins l’últim aniran cap al mateix partit independentment del que digui o passi. Permeteu-me lectors que canvi de paràgraf, però és que vull analitzar bastament aquest grup.

Perfil de la gent d’aquest grup? Tan homes, com dones, tan de dretes, com d’esquerra, tan grans, com joves. Aquesta gent sempre va a votar i sempre vota el mateix partit, el de tota la vida, com si no hi hagués cap més opció. És un perfil de gent que no té en molts casos idees, les seves idees es basen en el que diu el partit o s’autoenganyen dient-se a sí mateixos que el seu partit, el de tota la vida, és l’únic que defensa els seus limitats ideals. En la majoria casos aquesta gent vota tals partits per herència, és a dir, li toca votar tal partit perquè els seus pares i avis ja el votaven cosa que el fa bo i recio. Per cert, és destacable saber que aquesta gent en la seva majoria no són ni militants del partit cosa que ens mostra la seva autèntica dimensió.

Jo realment creia que no existia aquest grup, però aquest any l’he descobert. Com ja he dit no és homogeni, i és per això que depenent del partit trobem aquest tipus de persones amb un lloc o en un altre amb més facilitat. Per exemple PNV, PP i CIU són partits que són votats en les zones interiors i rurals del territori en ocasions com ja he dit com si fos l’únic partit existent- no com els verds que només volen coses rares i tocar els collons.

El problema d’aquest grup, en el qual no ens enganyem, un cop o altre tothom hi ha entrat cada u amb el seu partit, és que prioritza el partit per sobre el país i per pur sanejament democràtic això no ho podem permetre. M’explicaré, la gent idolatradora de partits que estan a la oposició són aquells que s’alegren quan surten les altes dades d’atur, grans desastres al país o veure el nefast resultat de lleis del partit governant perquè això dona més possibilitats de guanyar al partit recte. Alguns aquesta actitud la troben normal, poder sí, però lògica i racional no ho és.

Igualment un problema que em fa por és la importància de les sigles per sobre les idees. Ens em trobat en moltes ocasions gent que a canviat de idea sobre temes paral·lelament al partit al qual vota com si aquests tinguessin la superioritat moral i intel·lectual per fer-los canvia. És trist que trobem aquest fenomen en el segle XXI on es dona tanta importància a la individualitat, al pensament lliure i tothom sap llegir i escriure; i culpable d’això en part és aquesta sacralització dels partits.

Podria continua estona i estona explicant vicis i exemples d’aquesta divinització de partits però crec que més o menys ja m’he fet entendre. Tranquils, això com tot té antibiòtic. Jo, d’antibiòtics, no n’he sabut mai molt (sóc el típic que s’empassa les pastilles efervescents), però voldria animar als que creuen que tenen símptomes d’estar en el grup amb qüestió que llegeixin premsa de tots els colors, algun llibre, que mirin la política fredament i des de la distància, que tinguin un esperit crític (que no catastrofista, ni negatiu) amb tot i crec que se’n sortiran. Si idolatreu un partit de dalt a baix ni ho reconeixereu, ni voldreu solució per lo que no em cansaré a donar-vos cap possible remei.

Ja per acabar, dir que el perill d’això és la pèrdua de democràcia (poder per poble) progressiva que això suposa en front d’una partitocracia (poder pels partits) cada dia més forta que veiem a través de la força dels partits en la ment la gent que vota, la pèrdua d’idees, les llistes jerarqueritzades i tancades... Però en fi, (que diu en Goy) tranquils, ens en sortirem com sempre, és una cosa que tenim l’espècie humana.

El frikisme català

2009-02-22T08:31:00.000-08:00

Catalans i catalanes, que no ens adonem del que estem fent? Estem matant el catalanisme sense adonar-nos. Espanya, sense proposar's-ho, està aconseguint tornar-nos a tots uns folls. Catalunya està malalta i això es veu fent una volta pel carrer veient molt de jovent amb aquest abrics amb plomes, aquest cabell mal tallat i mal engominat, parlant una llengua que no els hi és pròpia i tenint com a màxim ideal el “què acemoh ese finde” tot això rodejat de videojocs i menjar del McDonald. Cert, això passa a nivell global, com a mínim en la Europa més occidental, però el fet és que el nostre poble és un poble inquiet i la apollardament global li fa més mal que a altres nacions que ja estan apollardades de per sí.

A molts catalans això no els ha afectat, cert. El problema és que molts d’aquests s’han tancat sota una trinxera-bunquer que es diu Catalunya i tots els problemes i inquietuds se centren amb Catalunya, fet que en molts casos a suposat l’arribada d’una absurditat política suprema. “Company, què n’opines de l’eutanàsia?”, “mmmm.... Catalunya lliure!!”- gran comentari. Sembla estrany, a vegades però, aquesta és l’estructura mental de alguns catalanistes els quals la seva inquietud no va més enllà de Catalunya i ell amb les seves accions fa que l’esperit sobiranista de Catalunya caigui en un estanc podrit fàcilment criticable fins i tot per l’espanyolisme més ranci.

Com ho veiem materialitzat això? Doncs amb milers d’associacions que només saben parlar de Catalunya. L’exalçament de personatges molt normalets a gurus internacionals de la cultura mundial pel simple fet d’escriure o cagar en català. L’odi descontrolat, estúpid i mal fonamentat a tot allò que té un mínim de toc espanyol, em refereixo des de la possible crítica a un polític perquè el domini del seu mail “.es”, fins al punt existeixi gent que és capaç d’unir-se a tots els grups del facebook que inclogui el mot “cat”o les lletres ny i negar que Juan Marsé és un gran escriptor perquè escriu en castellà.
Parèntesis: (Tot odi cap a Boadella sí és justificat i no friki).

Què vull dir amb això? Que rebutjo els meus ideals sobiranistes? Ni molt menys, jo el que vull dir és que estic fart d’aquest monotemisme impropi dels catalans, gent inquieta i cultivada. Precisament perquè estimo Catalunya i sento les pretensions catalanistes com a bones em preocupa que el catalanisme es converteixi per culpa d’algunes persones (no tots) de cares al món en un moviment tan estèril com el representat per PETA o el club de fans de Decai; i que per culpa d’això, entre d’altres motius, la gent de casa nostre cada dia se senti menys atreta per tot allò referent al país. Igualment crec que tot i que és bo que hi hagi tanta iniciativa ciutadana la trobo desenfrenada si no va acompanyada de res més, fins el punt que em fa por, ja que és en aquests punts on neixen grups tan sectaris com les CUP o els Maulets, on ningú excepte ells se senten còmodes en el catalanisme.

En fi, sé que és difícil i dolorós parlar d’aquest tema des de la catalanitat, però trobava important fer una reflexió personal i amb veu alta sobre això per com a mínim sentir-me jo millor i autoconvenç-se’m que he fet quelcom per arreglar-ho.

Una altre causa de la crisis: L'apalancament

2009-02-06T07:54:00.000-08:00

Hi ha crisis i això és evident, ara tothom en parla i en sap molt d’economia però hi ha un tema que ningú ha assenyalat com a causa i que m’animo a assenyalar: L’apalancament.

L’arribada amb massa de valors líquids (contrari de sòlid) a la nostre societat ha facilitat que la gent es deixi de preocupar pels altres i se centri en la seva llibertat, fins fa poc temps això no sé molt bé perquè sempre anava agafat de la maneta de l’autorealització, però això ja és aigua passada. L’home és lliure, tan i tan lliure que no s’ha de preocupar per res, fins el punt que hi ha gent que mira amb una cara que és l’entremig de fascinat- estranyat-(i si em permeten l’expressió)flipat a la gent que participa en ONG’s, associacions pel país, organitza trobades culturals o simplement s’apunta amb una associació que es preocupa pel medi ambient. Molta gent critica aquest tipus de fets i sigui la associació que sigui quan algun personatge li comenta a un altre que està liderant o participa d’una iniciativa de les esmentades en un 80% dels casos el que passa pel cap de la gent és:
a)I per què ho fa? Ell que hi guanya?
b)Ja tinc una cosa de la qual raja amb el amics i família
c)Tal associació o iniciativa està condemnada al fracàs
Evidentment aquest 80% desprès d’una dura reflexió de tres segons sobre tal iniciativa s’adona de la inoperància del sistema, que les solucions del col·lega són pèssimes i al veure que es tan i tan lliure reacciona d’una forma molt lògica: s’apalanca al sofà.

Aquest fenomen l’anomenarem apalancament. Però, i aquesta gent per què viu i que els fa tirà endavant? En el món, com deia fa cosa d’uns dies un teòric de la revolució del 68 a El Periódico, hi ha dos coses que són importantíssimes per la gent a dia d’avui: Fullar i fer diners. De fet aquest teòric (el qual, ja em sap greu, però no recordo el nom) es lamentava que la seva dura lluita hagués portat a la societat a aquesta llibertat sexual, lluny d’una societat amb plena llibertat de pensament lliure i caire filosòfic, sense tenir en compte tot el que realment suposava i el pensament ideològic que hi havia al darrera.

Amb això que vull dir? Vull dir que actualment tenim un grup de paràsits econòmics a la societat, els quals res té a veure el seu color, religió, ni estatus econòmic, que ens estan fen anar cap endarrera amb una actitud llastimosa.

No ens enganyem molts de nosaltres som d’aquest. Solució? Sincerament no sé quina seria, com ja he dit en algun cas les generalitzacions mai són bones, en el cas de l’apalancament tampoc. Però sincerament si algú de vostès lectores i lectors d’aquest text creu que sofreix i ens fa sofrir d’apalancament directa i indirectament que es marquí encara que sigui petits objectius a la vida, que no classifiqui la gent, que lluiti que sincerament patir una mica no va malament, estimeu, moveu el cap i el cor alhora i no us apalanqueu.

Merci.

Estranyes coincidències

2009-01-26T04:45:00.000-08:00

Hi havia una vegada un partit que no tenia idees, ni ideals, ni iniciativa, era un partit que treia vots gràcies a la mala gestió, poca preparació i inoperància del altre partit dominant, així com d’una massa ressentida que anhelava i somiava amb règims passats. Aquest partit sense idees es vestia sota uns ideals pseudocristianodemocratics que se’ls passaven per la pedra, les seves accions es basaven en l’insult, el menyspreu i rebuig a totes les propostes del partit al govern, certament en la seva majoria pèssimes.

Era un partit de dretes. Els partits de dretes molt més que els d’esquerra no saben cap a on anar, per començar perquè els fa por reconèixer que són de dretes, en segon lloc perquè la dreta no sap ni ella mateixa què vol dir ser de dretes i tercer perquè tot i voler tenir una esperit popular se sol envoltar de petits grups elitistes i classistes allunyats dels autèntics problemes socials. Era d’aquells partits que anomenem la dreta rància allunyats d’aquella dreta europea i pragmàtica com la d’Angela Merkel (es podria discutir, ho sé).

Evidentment els partits estan formats per persones i són les persones les que formen el partit físicament i ideològicament; en un partit però tan pobre ideològicament quin interès hi ha en formar-ne part? Les ànsies de poder. Anteriorment no sé si ho recordeu quan hi havia baralles al partit era per temes ideològics com per exemple les lluites verbals entre els eurocomunistes i els comunistes-soviètics amb plena guerra freda en els nuclis dels partits comunistes europeus. El que passa ara és que com no hi ha ideals ni ideologia entrem en unes lluites buides focalitzades únicament en l’obtenció del poder, fet que les fa més perilloses. En el partit que hem esmentat també passava i passa això. A molta gent els xoca una crisis política en aquest partit, però no ho és i menys si es diuen Partido Popular.

La moralitat d'aprovar

2008-12-30T05:07:00.000-08:00

Abans d'acabar l'any volia fer un escrit sobre una ràpida i estúpida reflexiò que vaig portar l'altre dia a debat als meus amics. Reflexió que encara que ràpida i estúpida crec que s'ha de fer: Qui té moralment més obligació a aprovar, un estudiant de la universitat pública o un de la privada? Ràpidament amb una visió contable i pragmàtica un s'adona que s'ha d'esforçar molt més per aprovar un estudiant de la universitat privada que un de la pública, ja que la recuperació d'una assignatura, per exemple d'ADE, a la UIC pot rondar els 500€, en canvi, a la UPF o a la UB uns 100€ màxim, suposo.
Dit això, i des d'aquest punt de vista, queda ben clar que l'alumne de la universitat privada s'ha d'esforçar més perquè el suspès el paga més car ell, pares, o en el cas del becat, la institució o persona que han decidit apostar per ell. Però és exactament en aquest punt on recau la diferència de suspendre. El fracàs del suspens en la universitat privada el paguen unes persones que aposten per l'estudiant i la conseqüència d'aquest suspès el paguen els inversors perquè ells volen i creuen en tal persona voluntàriament.
En canvi, a la universitat pública l'estudiant ha de pagar menys perquè el que aposta per ell o ella és l'estat i els seus estudis són aguantats per tots els ciutadans i ciutadanes que ni aposten, ni creuen, ni coneixen l'estudiant, però que paguen perquè estan obligats i creuen que aquests impostos seran útils pel desenvolupament del país. L'estudiant, per tal de justificar aquest esforç del contribuent, ha d'estudiar i tirar els estudis endavant amb la màxima dignitat i buscant també no ser una càrrega per l'estat, sinó un element i eina de progrés, més encara en aquests moments de crisis, ja que com deia JFK "poder seria hora de parar de mirar que pot fer l'estat per mi i penséssim que puc fer jo per l'estat".
Animo amb aquest escrit a que cada u doni el millor d'ell mateix en els estudis, evidentment alguns necessiten més d'un any, bé perquè contribueixen d'altres formes o bé per limitacions del tot justificables, però que donin el màxim, ja sigui per l'estat, per l'esforç familiar, o per ètica personal. Ànims i força!

2008-12-02T04:38:00.000-08:00

No sabem ni on anem ni què volem. Estic estudiant dret, llavors me’n vaig al gimnàs, probablement abans d’anar a dormir llegiré part d’algun llibre o acabaré de repassar el diari i abans que tot aquest dia acabi parlaré amb algú.

Estudio dret per aprovar els exàmens,vaig al gimnàs per estar en forma, llegeixo diaris i llibres per estar al dia i disposar d’un mínim de cultura, i parlaré amb algú o amb alguns amb l’objectiu d’establir uns lligams socials, o bé, acabar amb aquests lligams. Tot això per a què? Per d’aquí vint anys tenir una bona feina i un bon sou, estar físicament en forma i no notar els símptomes de l’envelliment, per poder-me defensar en qualsevol disputa intel·lectual i perquè el dia de demà poder tenir uns lligams socials que em serveixin per moure’m pel món. Ja, però llavors, un cop tens tot això de què em serveix?

Mesuro 1,83 metres i peso 82 kilograms (tot pura fibra evidentment), estic en una petita ciutat de 3 milions d’habitants, formo part de la nació catalana de 7 milions més o menys, la meva nació està dins de l’estat espanyol que té uns 46 milions d’habitants i uns 3000 quilómetres d’una punta a l’altre. L’estat espanyol està dins de la Unió Europea que té centenars d’habitants i milers de quilómetres. La UE està dins del món en el qual jo no hi pinto res i casi ningú excepte uns pocs no saben res de la meva existència, la terra, un planeta amb vida amb milers de milers d’habitants que es troba immers en el sistema solar, que és tan sols una petita ralladeta de merda d’una cantonada de la Via Làctea, i així podríem continuar...

Sabem on anem? Quin sentit té estudiar, llegir, posar-se amb forma, tenir una sèrie de relacions socials, viatjar, etcètera; si som tan sols una cosa esquifida de la creació? I quin sentit i de què serveix el bon sou, les relacions laborals, els viatges, la cultura i ser tan ben parit com ets quan et mors?

Amb la mort tot s’acaba diuen uns, no m’agrada pensar ni creure’m que amb la putrefacció del meu jo físic s’acaba el meu jo persona. No m’agrada pensar que tenim una vida tan pobre de sentit i significat que als trenta, divuit, seixanta o vuitanta-tres anys que estiguem aquí, siguin anys buits i de pas els quals el seu únic objectiu és la mort.

Hi ha qui diu que amb la mort reencarnem un cop rere altre i així successivament, continuant vivint en la mediocritat, continuïtat i esquifidesa que caracteritza fins i tot els més grans del nostre planeta. No m’agrada pensar, ni creure’m que estic condemnat eternament a viure en un context rotatori de vides inconnexes i anònimes.

N'hi ha uns, més llunàtics i romàntics alhora, que somien que a la fi del nostre temps la nostra riquesa interior, autèntic patrimoni nostre, ens portarà a un món no físic en el qual estarem al voltant de la omnipotència personificada. N'hi ha, fins i tot, uns encara més romàntics que diuen que en aquest lloc on hi serem tots els que realment hi volem estar, ens regirem únicament per l’amor entre tots els que hi estarem, que ens vindrà establert per forces superiors. El nostre jo persona i interior serà mostrat amb tot el seu esplendor, donant sentit i llum a la nostra existència. Sé que és una idea estrambòtica, rebuscada, però m’agrada pensar que encara que costi creure’ns-ho hi ha un lloc on les nostres existències tenen sentit, i en el qual podem dirigir les nostres actituds i comportaments terrenals i elevi la nostre categoria humana.

¿Racisme català?

2008-11-13T08:25:00.000-08:00

Catalunya, país de comerciants, d’intercanvi, de paraula i cultura, no té una història de racisme, és més, Catalunya és terra de acollida i de integració. Igualment podem dir que el català, la persona, té una capacitat d’integració a l’estranger molt important ja sigui a nivell europeu o a nivell mundial.

Espanya, país que tot i que hom no se’l pot sentir com a propi amb el pas del temps hem fet uns lligams (volguts o no) que ens converteixen si més no amb cosins, que no germans, obligats o no amb aquesta bella nació. Els germans s’assemblen, els cosins no té perquè. Espanya té una concepció diferent, es la concepció de “por mis cojones esto es así y ya está” , concepció que certament no els hi ha anat malament i els ha portat al imperialisme i sentit de grandesa i superioritat personal que els ha facilitat la imposició de la seva voluntat, així com llengua, cultura, etc a gran part de la Amèrica Llatina, i indirectament a crear el sentit de raça espanyola (recordar el dia de l’hispanitat o de “la raza”) fet que provoca un distanciament de tot allò que pot semblar estranger, nou o simplement no espanyol.

Clarament les dues mentalitats xoquen i ja el poeta Maragall ho nota i ho expressa amb la seva “Oda a Espanya” o amb aquella famosa carta no publicada on volia una independència cultural de Catalunya respecte Espanya degut a la incapacitat d’aquests a acoblar-se al model cultural europeu del moment. Igualment podem veure aquesta diferencia davant l’arribada d’un nou vingut a territori nacional. Quan arriba un immigrant a Catalunya en teoria com deia el president Pujol aquest esdevé català quan parla, treballa i viu a Catalunya; en canvi, a Espanya un immigrant tot i parlar, treballar i viure a Espanya no té perquè sentir-se o ser espanyol, i un clar exemple és la gran colònia d’equatorians a Madrid que no se senten ni els deixen sentir espanyols.

Tenint en compte això hauríem de tenir en compte la arribada en massa de immigrants procedents d’Andalucia, Aragó, Castella, entre d’altres comunitats. Aquests molts es van integrar amb rapidesa a la cultura catalana, això explica que molt dels fills i nets de aquella generació parlin amb català i comparteixin el seu cognom d’origen castellà amb el d’origen català, molts d’ells a dia d’avui importants personatges fins i tot del catalanisme polític o cultural. El problema va ser l’aglomeració i amuntegament de molta d’aquesta gent en pobles provocant una impossible integració i una fàcil formació de “guetos”. Aquesta gent, evidentment lluny de integrar-se davant la impossibilitat van transformar pobles tradicionalment catalans a pobles de mentalitat castellana. Tot i que això va generar elements positius arreu dels països catalans com la formació de la rumba catalana, va portar també a una sèrie de problemes encara existents com el fet de deixar de parlar català en molts municipis catalans, i l’extensió d’això en llocs lluny d’aquests “guetos”. Igualment això va portar també a la cultura catalana una sèrie de vicis pròpiament espanyols com poden ser aquest sentiment de rebuig o d’hostilitat cap a tot allò que no estem acostumats, com per exemple les cultures i la gent de fora del territori nacional.

Aquest vici es va estendre per gran part del territori català fins el punt que va aparèixer aquest moviment en forma de catalans de tota la vida que agafant aquesta por i aquest esperit de superioritat en el seu territori van creure’s que aquest grup d’espanyols establerts a Catalunya per causes econòmiques i de grans ofertes de treball no tenien cap dret a estar aquí. En aquest context es quan a aquesta gent se’ls titlla de “xarnegos”, una paraula de clares reminiscències xenòfobes impròpies de la mentalitat catalana. Més endavant aquesta concepció espanyola agafada per part de la població catalana derivarà cap a noves immigracions ja siguin catalans nouvinguts d’origen magrebí, llatinoamericà, xinès o de la Europa de l’est.

Jo només voldria, per acabar, als catalans senyala’ls-hi que aquest no és el camí. Catalanes i catalans recuperem la nostre identitat, les nostres mentalitats obertes, i sense oblidar les nostres arrels acceptar a tothom tal i com és ajudant-los a empapar-se de la nostre rica cultura i mentalitat catalana. És aquest el camí per assolir una autèntica diferenciació i sensibilització de nació. I si us plau oblidem aquests anhels estúpids més propis dels espanyolistes més rancis de agafar-los a tots i posar-los tots a un vaixell i fer-los tots fora o estupideses per l’estil de s’han d’integrar ells sols i si no és així a “la puta calle” que dirien els cosinets.

Pensem hi si us plau.

Presentació (transparències)

2008-06-20T11:38:00.000-07:00

Companyes, companys,

Aprofito el temps lliure de què disposo al Collell per encetar aquest blog amb l'objectiu d'explicar les meves idees, el que em passa pel cap, inquietuds i alguna que altre vivència, a qui li pugui interesar.

I us preguntareu de qui coi és aquest blog. Em presentaré: Em dic Ignasi Grau Callizo, sóc un futur estudiant d'ADE i Dret. Ideològicament em consider-ho socialcristià, i suposo que moltes de les coses que llegireu en aquest blog aniran en aquesta línia. Malgrat tot crec que es igualment important destacar que sóc un ferm defensor de l'independentisme, idea per la qual lluito i treballo des de l'associació Horitzó Nacional.

Espero que aquest blog sigui un lloc de reflexió, diàleg i reivindicació en el qual us invito a participar-hi.

Espero molt sincerament que us agradi,

I.Grau